“Cal posar en valor la cultura i la feina que hi ha darrera”

Entrevista a Maria Faura, Eva Freixa, Rubèn Pujol, Joan Ramon Soler i Laia Sucarrats, organitzadors del Cantilafont

QUI HI HA DARRERE EL CANTI? Darrera el Cantilafont hi ha una associació sense ànim de lucre que es diu Vora Viu produccions culturals, que va néixer el 2013. Actualment, som cinc persones, que seríem com el nucli dur de l’entitat i anem gestant el festival durant l’any. Després hi ha tota la gent que ens dona suport.

QUAN ES COMENÇA A PREPARAR EL CANTILAFONT? A principis de setembre ja es posem a treballar en l’edició de l’any següent. Fins al desembre les reunions són més espaiades i a principis d’any ens comencem a trobar setmanalment. També canvien els tempos si hem de canviar d’espai o si repetim, com va passar a Sant Feliu, llavors la logística és més fàcil: saps tot on va, has parlat amb els propietaris i amb l’ajuntament, és feina feta. I, llavors, queda tota la part d’execució i producció, que seria la part més tècnica, que aquí ja hi ha tot un equip de persones que ens acompanyen, tant de comunicació com de producció. Pel que fa a la part de programació artística, a vegades ja tenim noms d’un any per l’altre. Ara estem a punt de fer l’edició 2024 i ja estem parlant amb gent pel 2025. En el cas de les arts escèniques és una mica diferent, perquè depèn més de l’espai on anem, del terra. No és tant fàcil.

PER QUÈ DECIDIU BARREJAR ARTS ESCÈNIQUES I MÚSICA? La primera edició va ser només musical, a la segona vam introduir la dansa i a partir de llavors ja no hem parat. Creiem que és un fet que ens diferencia. Sempre hem dit que a nivell de festival tenim tres potes: la música, les arts escèniques i la gastronomia, que forma part gairebé de la programació. La música és la part més coneguda i la gent que ve acaba descobrint propostes d’altres disciplines. El que està clar és que fem el que ens agrada.

MÉS ENLLÀ DE PROGRAMAR TAMBÉ FOMENTEU LA CREACIÓ ARTÍSTICA? Ens agradaria poder-ho fer molt més, però per un tema de recursos estem limitades. Al final, fomentar la creació artística vol dir oferir un espai on poder crear o donar suport tècnic o econòmic. L’any passat vam poder teixir un vincle amb Can Grau – Cardant Cultura a través d’una subvenció que ens va donar el finançament necessari per a la residència de la Maria Palma, que després al festival va presentar el seu treball. Els processos de les creacions escèniques són llargs. Per això també volem ser un espai d’acompanyament pels artistes, perquè puguin venir al Cantilafont a provar projectes que estan en construcció. Aquest any ens hem recolzat en el Konvent Circ, que tindrà artistes en residència justament aquelles setmanes, possiblement un d’ells vingui a mostrar el que està creant.

AMB QUINES ALTRES ENTITATS O FESTIVALS TENIU VINCLES? A nivell de musical formem part de Xàfec, que agrupa els petits festivals més de fora de l’àrea urbana de Barcelona. I també formem part o estem vinculades amb associacions del món del circ, com Pobles de circ. Dins la xarxa de cultura més transformadora, que veuen la cultura d’una manera més transversal formem part del cercle de cultura de l’Ateneu Cooperatiu de la Catalunya Central. A més, també tenim vincles amb festivals com el Festus de Torellò, l’Art Tot de Sant Hipòlit, i molt bona relació amb el Mercat de Música Viva de Vic i la Fira Mediterrània de Manresa. Malgrat ser petits, la gent posa en valor el nostre projecte que, d’alguna manera, és singular.

ESTAN APAREIXENT ALTRES CENTRES DE CULTURA? Sí, entre cometes. A nosaltres ens agradaria fer-ho diferent però estem limitats de recursos i, al final, no deixem de ser algú que apareix durant un cap de setmana. El que fem és d’altaveu d’altres propostes durant tot l’any. Així és com ajudem a descentralitzar. El que també hem fet és obrir vies perquè altres municipis del Lluçanès que vulguin, puguin comptar amb el nostre suport a l’hora de programar.

“A principis de setembre ja comencem a preparar la nova edició del Cantilafont”

Vam néixer amb la voluntat de portar al Lluçanès allò que sempre havíem d’anar a veure a la ciutat, i fent-ho així hem anat creixent. Fins al punt que hem portat algunes companyies de circ que han presentat espectacles que encara no han ni arribat a Barcelona. També hi ha hagut un abans i després de la Covid. Per un cantó, han sortit noves generacions que s’atreveixen a fer coses fora dels àmbits urbans i amb molts pocs recursos. I per un altre, dos anys sense poder-se fer festes majors o havent-les d’adaptar, han permès que sorgissin un munt de cicles impulsats per ajuntaments que han trobat una manera diferent i més atractiva de programar cultura, com el cicle de teatre d’Alpens. Però també cal remarcar que un festival com el Cantilafont, amb un pressupost com el que tenim i un nivell de professionalitat com la que hi ha, fet des de la militància, com ho hem fet fins ara, no n’hi ha gaires. Perquè tot i buscar la manera de que la nostra feina estigui remunerada, de moment no ho és. I això no és bo, perquè amb el temps pot fer que el festival perilli.

D’ON ARRIBA EL FINANÇAMENT DEL CANTILAFONT? Sempre hem intentat fer una gestió econòmica molt conscient dels recursos. Cap de nosaltres s’hi guanya la vida, però tampoc ens volem endeutar per pagar-lo. Tenim un pressupost d’uns 95.000 €, al voltant d’un 60% són recursos propis, és a dir, allò que es fa amb les entrades, la barra, les inscripcions dels restauradors i el que rebem dels patrocinadors. I aquest és el gran hàndicap que tenim perquè, al final, la repercussió que pot tenir a nivell d’imatge un esdeveniment aquí o a qualsevol capital de comarca, és molt diferent. Llavors hi ha una part, que varia cada any i es mou entre el 30% i el 40%, que és el finançament que rebem per part de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ISEC) i l’Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural (OSIC), de la Generalitat, i una part de la Diputació de Barcelona. A més, rebem 5.000 € de l’ajuntament del municipi on es fa el Cantilafont, abans aquest import era menor. I també rebem uns mil i pico d’euros del Consorci del Lluçanès, a part del suport tècnic. I no oblidem d’on venim: el primer Cantilafont hi vam posar 20 euros de la nostra butxaca i a veure què passava aquella nit.

QUANTES HORES DEDIQUEU AL FESTIVAL? Els tres mesos abans són molt intensos, amb reunions més d’un cop a la setmana, però fem feina cada dia. Amb el temps hem après a repartir-nos millor les feines i cada un de nosaltres es dedica al que es troba més còmode, potenciant les nostres especialitats, i ho posem en comú a les reunions. És la manera de ser eficients. Ara mateix, gairebé hi dediquem mitja jornada laboral.

EN ALGUN MOMENT DEIXEU LES VOSTRES FEINES? La setmana abans tota i mitja de la següent. Però més enllà de la feina, també hi ha la família i les nostres vides, i a vegades es fa difícil de conciliar. La nostra idea és poder tenir una recompensa mínima, però que no serà equivalent a la feina que fem. El problema és que la cultura sempre ens l’hem passat pel forro, com si hagués de ser gratis i ningú hagués de cobrar, ni l’artista ni qui ho gestiona. I amb aquest concepte, sembla que ens haguem de justificar per cobrar. Al final acabes l’any i dius, però per què ho fem? I no ho sabem, però ens hi tornem a enganxar. Tenim el cuquet a dins i ens motiva a fer-ho, al cap i a la fi, ningú ens hi obliga.

PERÒ PEL CANTILAFONT SÍ QUE HI TREBALLA GENT? Sí, clar! Per exemple, hi ha un equip de comunicació, entre dissenyador, qui porta xarxes, premsa i qui fa la web, que treballen i totes tenen un sou, a més de qui fa vídeo i fotografia. Hi ha l’equip de muntatge, que són cinc persones més. Els regidors d’escenari, els responsables de càtering i la persona encarregada de taquilles, més la gent de la barra. Evidentment, tots els artistes que venen i els tècnics de so i llum. A part, totes les persones externes, com fusters, electricistes, qui ens enganxa els cartells, etc. Arrodonint, estem parlant d’una cinquantena de persones. És cert que algunes feines són com un semivoluntariat, que reben una compensació simbòlica per la feina que fan. I no ens podem oblidar de tots els voluntaris que ens ajuden a preparar el material, com ara mateix els que hi ha fora el local mentre fem l’entrevista, i tots els que hi seran durant el festival. Sort en tenim d’ells! Són gairebé una quarantena de persones i que intentem cuidar-los al màxim perquè sabem que aquestes mans són imprescindibles per a nosaltres.

COM ES DECIDEIX EL PREU DE L’ENTRADA? A base de prova i error, i cada any pensar que ho fem barat. És a dir, l’entrada que s’està pagant ara, pel que és el Cantilafont hauria de ser el doble. Però precisament perquè creiem en on som i no volem perdre la part de local, no podem cobrar més. És buscar l’equilibri. Va començar gratis, ens discutíem per si valia tres o sis euros i llavors vam passar als deu euros. Amb aquest augment de preus som conscients que hem deixat gent fora, especialment aquella gent que era venia només a treure el cap perquè es feia aquí. Però posem moltes facilitats perquè la gent pugui comprar entrades a preu més baix. També va passar que amb entrades barates venia molta gent: a Sant Boi vam arribar a les 3.000 persones, a Oristà, on ja era més cara, es va notar. A nosaltres ens va anar bé fer aquest pas enrere, perquè 3.000 persones són moltes i a nivell logístic tot es complica. A vegades tenim la sensació que la gent de fora valora més el Cantilafont que la gent d’aquí. Potser és perquè va començar sent gratis i ara s’ha de pagar.

CAL PAGAR LA CULTURA? Nosaltres creiem que cal posar en valor la cultura i la feina que hi ha al darrera. Ens hem acostumat a la gratuïtat de la cultura i aixó no és així. Un exemple n’és el de Perifèria Cultural, per exemple, els concerts que van fer a Santa Eulàlia eren gratuïts però el sopar s’havia de pagar, conceptualment és difícil d’entendre. I això ho poden fer perquè tenen un gran finançament. Nosaltres no el tenim. Que està bé que hi hagi aquestes subvencions. Però des de les institucions també haurien de vigilar com creen aquests línies de subvencions i com afecten al territori, perquè ja hi ha uns circuits d’ajudes establerts des de fa anys, sovint amb quantitats molt petites, i quan arriben subvencions així ho peten tot. Un dels grans dilemes que sempre tenim és que per falta de recursos no tenim temps per poder crear encara més lligams amb el municipi on es fa. Voldríem fer el projecte molt més inclusiu perquè creiem realment en el treball comunitari. Aquest any per exemple, impulsem dues iniciatives, la primera és un recital de poesia de l’Oriol Sauleda, juntament amb la Biblioteca d’Olost i el Centre Cívic. I l’altre és un projecte amb els joves que estaran fent l’Estiu Inquiet a Olost, que ens donaran un cop de mà a preparar materials pel Cantilafont i podran conèixer com funciona el festival. Això hauria de ser sempre així i amb totes les entitats, aquest és el nostre ideal.

PER QUÈ HEU DECIDIT MARXAR DE SANT FELIU? No ho hem decidit. De fet, creiem que un lloc com Sant Feliu ens costarà molt de trobar. Per la mida de festival que tenim, per l’accessibilitat del lloc i per tot. Però ha estat una qüestió purament política, l’Ajuntament actual veuen en el Cantilafont un projecte que associen molt amb la comarca del Lluçanès i no s’hi senten còmodes, i per això van consensuar que no ens donaven suport, principalment econòmic. Està clar que si volguéssim tornar a Sant Feliu podríem però sense els suport de l’Ajuntament, i això té més implicacions que la part econòmica.

PER QUÈ EL PARLAR DEL LLUÇANÈS ÉS PROTAGONISTA? Creiem en un Cantilafont fet més a mida del Lluçanès i cuidant les persones que estem fent aquest projecte. D’aquí va sorgir aquesta idea del tarannà del Lluçanès. Com la gent d’abans que tot el dia anava feinejant, però sense l’estrès que portem ara. I una mica això també és el Cantilafont, un festival tranquil on tothom s’hi sent a gust i on sempre hi estan passant coses.

A LA CAMPANYA DIEU: MÉS ORGULLOSOS QUE MAI. SOU MÉS ORGULLOSOS DE 13 O DE 8? De tretze o de vuit? Ah! Municipis del Lluçanès. Som de 13. El Lluçanès natural el conformen els municipis que el conformen. L’altra és que administrativament o políticament s’hi sentin representats. Més enllà de si han entrat o no a la comarca, se senten que formen part del Lluçanès. La comarca ja la tenim, no? Doncs toca fer-la treballar perquè tothom s’hi senti còmode.

QUIN IMPACTE TÉ EL CANTILAFONT AL MUNICIPI ON ESTÀ? Econòmicament i socialment és difícil de quantificar perquè no tenim els indicadors per poder-ho fer. Fins ara hem estat a pobles amb pocs serveis, aquest any Olost serà un bon indicador. El que tenim clar és que dona molta visibilitat al poble on es fa i ara que el festival dura dos dies, a nivell turístic també es nota, sobretot en restauració, allotjament i en botigues. I no només en l’àmbit local, sinó també comarcal. Llavors també tenim un impacte més intern en tot un seguit de serveis com fusteries, proveïdors locals, etc. I a nivell de dinamització sociocultural, el Cantilafont ha esdevingut un punt de trobada important per a molta gent. Durant tots aquests anys ha aglutinat gent molt diversa en un únic espai, des de famílies fins a gent gran.

“Aquest any farem una diagnosi ambiental del festival, per saber l’impacte que tenim i saber en què hem de millorar”

I A NIVELL DE SOSTENIBILITAT, QUIN IMPACTE TÉ? Des del moment que organitzes un festival, estàs generant un residu, perquè estàs creant una cosa que no hi era i ara hi és. Ara bé, nosaltres volem que aquest impacte sigui el mínim. Per això, vam començar a prendre mesures per reduir-lo com, per exemple, l’aprofitament de material, amb lones que es poden fer servir cada any i intentant reduir al màxim el plàstic dins el festival. A més, hem de tenir en compte que hi ha molts tipus de sostenibilitat, com l’econòmica o la territorial, per això apostem i treballem amb restaurants del territori i els demanem que treballin amb producte local. Aquest any, a més, farem una diagnosi ambiental del festival, és a dir, que sabrem els residus que generem. L’impacte que té en el medi els transports, el menjar, l’aigua… Ho analitzaran tot, ja que la idea és que a finals d’octubre puguem tenir els resultats. I a partir de llavors, sabrem què podem posar en valor i què cal que canviem per fer-ho encara millor.//