La meva tercera vida, de Daniela Krien

LA PROPOSTA CULTURAL – RESSENYA LITERÀRIA

MARIA FONT LÓPEZ

Porto dies barrinant quin llibre podia ressenyar-vos. Al principi, em rondava pel cap parlar d’una lectura d’estiu: un d’aquells llibres lleugers que es deixen llegir entre la somnolència d’una tarda calorosa, amb olor de crema solar, sal
enganxada a la pell i el murmuri de l’aigua fent de banda sonora. Una història amable per acompanyar els dies llargs, els peus molls i aquella sensació tan fràgil que el temps, a l’estiu, s’estira com una migdiada infinita. Però els llibres, de vegades, també tenen la seva manera secreta de trobar-nos.
Mentre jo buscava una lectura lluminosa i estiuenca, altres històries continuaven passant silenciosament per les meves mans fins que, gairebé sense adonar-me’n, em vaig topar amb un regal de Sant Jordi que em va canviar completament el rumb d’aquesta ressenya. Perquè hi ha llibres que simplement t’entretenen, i després n’hi ha d’altres que et passen per dins com una pluja lenta: llibres que no fan soroll quan entren, però que es queden a viure en algun racó de tu.

La meva tercera vida, de Daniela Krien, és precisament un d’aquests llibres. La novel·la no necessita grans girs argumentals ni escenes espectaculars per sostenir-se. Tot el contrari, avança lentament, gairebé en silenci, amb una calma aparent que acaba carregant-se d’una intensitat enorme. Com passa amb alguns dies grisos d’hivern, en què sembla que no succeeixi res i, tanmateix, alguna cosa es mou profundament sota la superfície. Daniela Krien construeix un relat íntim i delicat sobre el dol, la fragilitat dels vincles humans i la dificultat de continuar respirant quan la vida et deixa una absència impossible d’omplir.

La història arrenca amb la mort sobtada de la filla adolescent de la Linda, la protagonista. No és cap espòiler, sinó el batec inicial d’una novel·la que parla, sobretot, de l’absència. D’aquell buit que no només deixa una persona quan marxa, sinó també de tot allò que s’endú amb ella: les rutines, les paraules quotidianes, els futurs imaginats. A partir d’aquí, el lector acompanya la Linda en un descens lent i profund cap a la solitud, el silenci i la desconnexió del món. Tot allò que abans sostenia la seva vida, la parella, la quotidianitat, fins i tot la pròpia identitat, sembla esquerdar-se sota el pes d’un dolor que ho impregna tot. I és precisament aquí on la novel·la es torna extraordinària. Hi ha una sensibilitat immensa en la manera com Krien escriu aquest dolor. Sense estridències ni dramatismes artificials. La seva prosa és neta, precisa i delicada, però alhora capaç de travessar-te amb una força inesperada. Cada gest mínim, cada paisatge, cada
conversa interrompuda sembla contenir una tristesa subterrània que acompanya el lector al llarg de tota la novel·la, com un riu silenciós sota terra. És d’aquells llibres que no necessiten grans frases per commoure, perquè entenen que hi
ha emocions que només poden expressar-se des del silenci.

Però La meva tercera vida no és només una novel·la sobre la pèrdua. També és una reflexió profundament humana sobre la supervivència emocional, sobre com el dolor transforma les relacions i sobre la lenta i sovint imperfecta possibilitat de reconstruir-se. Enmig de tanta fragilitat, la novel·la deixa entreveure petites escletxes de llum: moments
subtils, gairebé imperceptibles, que recorden que fins i tot després de la tragèdia, la vida continua obrint camins inesperats. No perquè el dolor desaparegui, sinó perquè aprenem, d’alguna manera, a conviure-hi. Potser no és el llibre que jo imaginava recomanar per a l’estiu. Però ara penso que també hi ha estius que necessiten lectures
així. Llibres que ens obliguen a aturar-nos, que ens remouen suaument per dins i que ens recorden que la literatura, quan és honestament humana, té la capacitat de posar paraules allà on nosaltres només teníem silencis. I us seré sincera: quan vaig tancar l’última pàgina, vaig tenir la sensació estranya que la novel·la no s’acabava del tot. Algunes històries no marxen quan les acabem. Es queden amb nosaltres, callades, fent eco. Com la llum tènue que continua flotant a l’aigua quan el sol ja s’ha post.//