L’arbre va tornant d’allà on va venir

RAMON BAUCELLS

El gran arbre del Lluçanès, aquell que al seu dia va ser anomenat per diferents naturalistes com l’exemplar més bonic de Catalunya, s’ha mort. En poc temps, si ho comparem amb la seva llarga vida, ha passat de ser esplendorós a un munt de fusta seca. Durant segles havia estat creixent, allargant les seves branques carregades de fulles verdes cap a totes direccions, formant una solemne cúpula vegetal. I alguns ens preguntem: quant deu pesar tota aquesta fusta seca que ara es va despenjant d’aquest grandiós esquelet? Doncs pel cap baix unes cinc tones, potser; potser més, no ho sé. El que sí que sé és d’on va treure el Roure de la Senyora tantes tones de material. El més lògic és pensar que les va treure del terra. Durant segles, l’arbre va anar absorbint matèria del terra amb les arrels i va anar pujant la magnífica onstrucció.

El mateix pensava un científic flamenc i ho va voler comprovar. Va plantar un petit arbre de 5 kg en una gran torratxa amb 200 kg de terra. Després de cinc anys regant aquell arbre, el va arrencar, va assecar l’arbre i la terra, i els va pesar. L’arbre pesava 50 kg i la terra, 198 kg, quasi el mateix que quan va plantar l’arbre. I es va preguntar, doncs, d’on han sortit aquests 45 kg que ha guanyat l’arbre? El més lògic, després d’estar cinc anys regant l’arbre, va ser pensar que la matèria guanyada havia sortit de l’aigua. Són molts centenars de litres d’aigua els que havia consumit aquell arbre per
créixer, la resposta havia de ser l’aigua… Però, mirant de què està feta la fusta, es pot veure ràpidament que no és d’H2O, que és la composició de l’aigua…
La resposta a l’enigma és totalment sorprenent i segurament ens farà veure la natura amb uns altres ulls… (Continuarà).