Carretera i manta

LA PROPOSTA CULTURAL

MIQUEL CASADEVALL FRANQUESA

Si bé el món de l’art té uns camins pràcticament inescrutables, quan parlem d’art contemporani o d’instal·lacions artístiques, aquest fet inabastable de la capacitat creativa, mental i comunicativa dels artistes ja esdevé una referència global. Incrustada en l’imaginari de qualsevol profà que se’l miri sense aires de grandesa des de la complexitat del segle XXI.

Sense necessitat de confrontars’hi ni de girar-li la cara, hom pot aguantar la mirada a una creació artística amb més
o menys actitud i capacitat d’erigir-se d’entre els potencials receptors del missatge i cridar als quatre vents: “Eureka, ja l’he entès!”. Però també pot passar que, malgrat l’actitud i la capacitat, sempre brolli aquella petita reminiscència latent d’una tímida i primitiva pulsió que ens empenyi a aixecar-nos encara més amunt i cridar encara més fort: “que no ho veieu, rucs, que l’emperador va despullat!?”

Cadascú pot agafar-s’ho com vulgui. L’art és així. I la postmodernitat, pel que es veu, també. I a mi, aquest artista, el que m’ha suscitat són unes ganes terribles de posar-lo sobre la taula, exposar-lo i desgranar-lo a partir d’explicar el seu projecte a la proposta cultural d’aquesta setmana.
Es diu Anraro, és nascut a Albacete i es defineix com un artista plàstic, tot i que té una vasta experiència en nombroses disciplines artístiques i escèniques. Un dels projectes que l’han catapultat a fer-se conegut a les xarxes i a aparèixer a
la llista de blancs per caçar en aquesta secció periodística és el Necrowagon. Una instal·lació tan insòlita com agafar un cotxe fúnebre vell, camperitzar-lo, i passejar-s’hi, viatjar-hi i fer-hi vida.

És més habitual sentir que algú s’ha arreglat una antiga ambulància, un autobús escolar americà o una camioneta frigorífica que no un cotxe de morts

Tal com ell explica a la seva pàgina web, “es tracta d’una expressió única de creativitat i reinvenció” i “desafia convencions, en convertir un símbol de solemnitat i finalitat en un llenç en moviment ple de vida i possibilitats. I és que “en reinterpretar aquest objecte carregat de significat, s’obre un diàleg sobre la dualitat entre la mort i la vida, la transformació i la continuïtat, desafiant les expectatives i invitant l’espectador a reflexionar”.

Certament, és interessant qüestionar aquest límit de la significança dels objectes; probablement és més habitual sentir que algú s’ha arreglat una antiga ambulància, un autobús escolar americà o una camioneta frigorífica per viure-hi, que no pas un cotxe de morts, però també és cert que els cotxes fúnebres estan íntegrament pensats perquè hi càpiga, de forma espaiosa, una persona estirada. Ara bé, no podria ser cert, també, que desproveir-ho tot de significat per reomplirho de funcionalitat sigui un símptoma més de la ferotgia d’un sistema enfocat a mercantilitzar i promocionar tot el tangible i l’intangible del món?
No ho sé, els camins són inescrutables, però, en cas de dubte… carretera i manta!

FOTO DE PORTADA: Anraro i la seva obra ambulant. Imatge de @necrowagon