Mestres

RAMON BESA I CAMPRUBÍ

Un mestre et pot canviar la vida; un metge t’ajuda a viure-la. Ells ens cuiden a nosaltres i nosaltres hem de cuidar-los a ells. L’ensenyament i la medicina marquen de manera decisiva el tarannà d’una societat que té cura dels serveis públics. D’aquí ve que entengui les queixes d’uns i altres, especialment les dels mestres, que són els que ara més protesten i amb raó, fins al punt que ens han fet veure que el seu problema no és conjuntural, sinó estructural; estan farts que els maltractin. Els mestres són de plànyer! Estan molt mal pagats per la feinada que fan, per la responsabilitat que tenen, per tot el que se’ls demana i per les traves amb què es troben. La burocràcia els condiciona massa, els plans d’estudi els fan anar de bòlit i els alumnes els exigeixen el que no està escrit. Són pocs per atendre unes classes massificades de nens i nenes cada cop més diversos i amb particularitats vàries, com si cada un necessités una atenció a la carta.
Han dit que ja n’hi ha prou. L’administració hi té molt a dir per intentar corregir una situació crítica per a uns professionals que, a més a més d’ensenyar, han de fer de “psicòlegs, de logopedes, de terapeutes, d’infermeres”, com va resumir molt bé una de les mestres que es va manifestar a TV3 després d’una protesta que va incomodar força gent pels talls de carretera provocats. Però el Govern no és l’únic responsable, també ho som les famílies, sobretot els pares, que sovint fan servir els avis com a mainaderes. L’educació dels nens i nenes comença a casa seva.

Els pares han deixat de fer de pares massa sovint per convertir-se en un poder paral·lel dels mestres, com si la seva funció fos sobretot fiscalitzadora. Els abusos de poder s’han de controlar, certament, però l’autoritat dels mestres també s’ha de preservar en lloc de discutir-la simplement perquè fan el que no ens agrada o el que no estan acostumats a fer els nostres fills. Hi ha coses que els pares no haurien de poder delegar de cap manera, com per exemple la lectura.
Els mestres se les han de pensar totes per fer que els nens llegeixin, acostumats com estan a menjar amb les tauletes tàctils o el mòbil. Em sembla enginyós que s’utilitzin els còmics perquè s’interessin per la història o les matemàtiques, però em sembla irrenunciable que els infants aprenguin a llegir i a escriure com a part de la seva formació, tot i que estem en un món audiovisual. Els dibuixos animats estan molt bé sempre que se sàpiga, per exemple, que un porc senglar no és un animal domèstic i no convé humanitzar-lo.
Millorar la comprensió lectora passa perquè els nens i nenes s’acostumin a veure que a casa seva es llegeixen llibres, diaris, revistes o contes i que al poble hi hagi una biblioteca o hi passi el bibliobús. Una dona o un home llegits sempre saben què han de preguntar al mestre perquè sàpiga orientar el seu fill i al metge li saben dir què li fa mal per poder ser curat.//