Un bàlsam anomenat Cantilafont
CRÒNICA | Per_ Laia Font López i Elisenda Colell Hernández
“Vens al Canti?”, aquesta invitació va ser com quan un amic amb piscina et convida a ple agost a passar un dia a casa seva. Bon cartell, escapar de la calorada metropolitana i passar hores amb una amiga cara de veure. Agafo quatre coses que trobo per l’armari i alguna altra que mai m’atreveixo a posar. Total, no em coneix ningú, així que tant se val. L’important és arrencar el cotxe i no arribar tard. Aquí, en canvi, ja fa dies que el Canti apareix a les converses: “Ens veiem al Canti?”, “Aquest any hi seràs?” “Què et posaràs?”. Fa temps que l’esperem, l’esdeveniment que alguns considerem la “festa major del Lluçanès”, aquella ocasió per lluir els nostres millors ‘outfits’ estivals i donar-nos el luxe d’aturar-nos durant un cap de setmana i destinar-lo únicament a fer-lo girar entorn un sol esdeveniment.
Primer un camp segat, després el castell, i finalment la gran esplanada. No esperes que el jardí d’aquell edifici pugui amagar tot allò. Ens endinsem però costa avançar. Incomptables parades saludant a amics i coneguts, cares noves i gent que mig em vol sonar de xarxes amb Edna Bravo i l’espectacle de Sarah Anglada de fons. Noms que ja no oblido i d’altres que no recordaré, seguits d’una mirada de benvinguda, un “Com estàs?”, petons i abraçades. Una dirà que juga a casa, és la meva gent. L’altra, que què estrany, no els conec de res, però com si fóssim amics de tota la vida.
Sense adonar-nos-en comença a actuar Anna Andreu. Continuem xerrant fins que la Mar Pujol puja a l’escenari a acompanyar-la amb Turons. Emmudim. No és només com canta. És que ho fa allà on els del Lluçanès l’hem vist créixer i això ja ho tenyeix amb una aura especial.
La mateixa sensació ens embolcalla quan anem a sopar. Fideus a la cassola en un festival? Cada cullerada és com tornar a casa l’àvia. Aquí no hi ha grans cadenes ni grans marques. Només gent honesta que amb els seus projectes aposta per productes de proximitat i ens cuina amb el cor.
Quan el sol es pon, un grup de veterans sopen plegats al mig de la gespa, en cadires de fusta. Els seus nets juguen al voltant i venen a saludar als tiets, que seuen a la nostra taula. Aquesta imatge intergeneracional compartint un mateix espai, em porta més a la festa major del poble on estiuejo que a un festival de música. Tornen les benvingudes i les presentacions que em desgranen arbres genealògics. Al final aquí la majoria són veïns, germans o cosins, més o menys llunyans.
Unes bombetes ens fan de sostre, una decoració curosament escollida per casar amb l’entorn i, també, per embolcallar-nos en una onada de records d’estius d’infantesa. Aquesta cura es troba fins a l’últim detall. Què dir-vos? Fins i tot, polycleans sempre abastits amb paper higiènic i fonts amb aigua gratuïta. Ja em perdonareu, però vinc d’una terra acostumada a pagar tres euros quan vols aturar el ritme frenètic de la deshidratació nocturna. Són petits gestos, però són sinònims d’acollida.
Ja fosc, Nyandú comença a cantar Glòria. El públic s’entrega, ens tenen als seus peus. Cantem, ballem. Els locals ens les sabem totes. Quines ganes tornar-los a veure en directe. Però els de La Torre ens tenien preparada una sorpresa. Baixen de l’escenari i toquen Un indret privilegiat. El públic, en una espècie d’abraçada col·lectiva, entona la lletra. “Tu ja m’entens, que som de poble”. Es percep en l’ambient. Ens sentim cofoiament reafirmats. Els visitants, perquè enganyar-nos, ens emocionem encara que no ens la sapiguem. Ells es guanyen el públic i el públic es guanya l’escenari abans d’acabar el concert.
La vetllada continua amb riures i més riures. Ballant eufòricament l’electrònica il·luminada i estrident de Thelee, per acabar la nit desplaçant-nos a la zona del DJ i bellugar-nos al ritme de la tria de temacles punxats i dinamitzats per Don Pedrolo i Jimbo Jambous. Una barreja eclèctica de grups, èpoques i estils sona a la gespa de ball fent que moguem l’esquelet fins ben entrada la matinada, sense ser massa conscients que encara ens queda afrontar un altre dia de festival.
La ruptura del cicle circadiari i les visites a la barra del dia anterior fan que dissabte costi d’arrencar. Arribem al Castell d’Olost, traient-nos encara la mandra de la maratoniana migdiada de la tarda. La Publicitat ja ha tocat, m’hauria agradat veure’ls, “se’n sentirà a parlar”, fa uns dies em van deixar caure els de l’organització i, ja se sap, sempre m’agrada fardar d’haver descobert grups abans que fossin populars. La rebuda ens la fa El Petit de Ca l’Eril, que potser requeria una mica més d’introspecció de la que estava disposada a aportar, o bé, el record d’un concert seu a una sala de Barcelona em va trair. Però sigui com sigui no hi vaig acabar de connectar. Una parada gastronòmica mentre ens al·lucinen les acrobàcies de Fèmut és l’avantsala al punt àlgid de la nit.
L’escenari ple de jocs de llums ens embaladeix, quan Fillas de Cassandra inunda el Canti amb una proposta musical trencadora. Beu entre el folklore gallec i l’electrònica, i acaba d’omplir-se amb discurs. Malgrat parlar-nos en una llengua i d’un lloc a més de mil quilòmetres de casa, també sentim que ens canta a la gent de territori: la bellesa de la quotidianitat, l’apologia al costumisme i la ruralitat feminista.
El clímax de la nit ens el van regalar Fades i el seu xou. Desinhibides i eufòriques, ens entreguem a les seves coreografies a so d’un autotune polititzat contra la gentrificació i l’lgtbifòbia. Justament, la seva estètica queer i les lletres els han portat a aturar concerts durant la gira per ser assetjats als escenaris. Així que no m’ho penso dues vegades per convidar a marxar a persones que no mostraven les millors de les actituds. Si el Canti i el Lluçanès m’havien mostrat la seva cara més acollidora, calia que tothom s’hi sentís igual de benvingut.
Suposem que ser l’últim artista d’un festival no és una tasca fàcil: ets l’encarregat que tothom que es nega a marxar ho faci amb un bon gust de boca. Els plats de Dj Jolie ens van acompanyar fins que els treballadors de seguretat, amablement, ens van escombrar cap a fora del recinte. A l’aparcament, com sempre, hi ha una segona part del Canti, la que només vivim aquells que ens resignem a què no acabi el cap de setmana que feia tant temps que esperàvem. Diumenge arribarà i alguns ens llevarem refrescats pels ventiladors a casa, d’altres abraonats de calor en furgonetes al camp segat de davant el Castell. Sigui com sigui diumenge ens portarà a parlar de les cares que vam retrobar, dels grups que vam descobrir o de les anècdotes que recordarem durant una bona temporada.
En un temps d’infinitat de propostes musicals, de macrofestivals que ens gentrifiquen les ciutats i ens porten a viure’ls des de l’individualisme, trobar projectes més petits, cuidats i col·lectius pot ser un oasi. Com també ho és veure la teva amiga, conèixer la seva gent, ballar, riure i divertir-te amb ells. Poder ser tu mateix, sentir-te estimat, acollit i una més del Lluçanès. Alguna cosa semblant, suposo, a quan en plena onada de calor, un amic amb piscina et convida a casa seva. Digues-li privilegi, digues-li bàlsam. O, en aquest cas, Cantilafont.//
