Cap mirall buit
LA PROPOSTA CULTURAL
ABEL REYES ALABART
La setmana passada el teatre ens va mirar de cara dues vegades: el 21 de març, amb la Diada del Teatre, impulsada per la iniciativa Cap Butaca Buida, i, el 27, amb el Dia Mundial del Teatre. Potser és una bona excusa per fer-ne una petita reflexió.
El teatre és l’espai on la humanitat s’emmiralla a si mateixa, deia Peter Brook. I, com passa amb qualsevol mirall, de vegades el reflex és afavoridor… i, de vegades, ens agafa amb els cabells despentinats. Però aquí rau la seva gràcia: és directe, cru i sovint incòmodament honest. Ens sentim identificats amb aquell Arlequí ridícul que pren males decisions?
Sí, som nosaltres un dimarts qualsevol. Aquella heroïna d’Antígona que s’enfronta al sistema? També voldríem ser-ho, encara que només sigui després d’un cafè doble.
El teatre porta molts anys en crisi. Ha sobreviscut a guerres, pandèmies, catàstrofes naturals, perversions; se l’ha intentat sotmetre, emmudir… i, malgrat tot, aquí continua, tossut i resistint. No només sobreviu, sinó que insisteix, i això és un acte polític.
És per això que cal que les institucions hi apostin sense complexos. Segons les dades d’ADETCA, la convocatòria de Cap Butaca Buida es consolida amb xifres superiors a les dels anys anteriors: 81.513 espectadors, 261 espais escènics, 305 espectacles i 347 funcions en una sola jornada, coincidint amb el Dia Mundial del Teatre.
En un món accelerat, on tot ha de ser immediat i consumible en píndoles de trenta segons, el directe ens obliga a seure, callar i escoltar
A més, l’escena a Catalunya, des de les primeres representacions medievals fins als cicles de teatre popular i les avantguardes del segle XX, sempre ha estat un espai de resistència cultural i d’expressió pròpia. La llengua catalana hi juga un paper central: parlar, escriure i representar en català no és només una qüestióde comunicació, sinó un gest de reafirmació identitària i de continuïtat amb la nostra tradició literària i escènica.
Cada funció, des de la sala més gran fins a l’escenari més modest, és un recordatori que la cultura catalana sobreviu i evoluciona quan es diu i es viu en la seva llengua.
En un món accelerat, on tot ha de ser immediat i consumible en píndoles de trenta segons, el directe ens obliga a seure, callar (més o menys) i escoltar. Ens obliga a estar presents, una idea gairebé revolucionària avui dia, on s’entrega allò més preuat que tenim com a humans: el temps i l’atenció, i en aquest silenci compartit passa una cosa estranya: pensem. I pensar, ja ho sabem, és perillós.
Així doncs, reivindiquem el teatre com un espai viu, imperfecte i necessari. Un lloc on podem riure de nosaltres mateixos mentre, gairebé sense adonar-nos-en, ens qüestionem qui som i cap a on anem.
I si sortim del teatre amb més preguntes que respostes, millor. Vol dir que el mirall ha funcionat… encara que no ens hagi afavorit gaire.
