Dues muses i un destí

LA PROPOSTA CULTURAL

ABEL REYES ALABART

Una frase sovint atribuïda a Eurípides, un dels grans dramaturgs de la tragèdia grega, i relacionada habitualment amb l’obra de teatre Medea, diu: «Els qui no tenen el valor de revoltar-se no mereixen que els sorprengui el destí».

Hi ha frases que semblen escrites amb una certa pressa divina, com si algú les hagués deixat caure per veure si algú s’atrevia a discutir-les. Aquesta n’és una. Perquè posa el dit en una pràctica molt humana: aquella tendència gairebé esportiva a quedar-nos a la banqueta de la vida, observant com passen les coses mentre ens diem que ja entrarem al partit quan sigui el moment adequat. Que ja hi haurà ocasió. Que ara no toca.

Però, què és exactament el destí? Una força misteriosa que escriu la nostra història des d’algun despatx celestial? Un algoritme universal que ja ha decidit què farem abans que obrim els ulls al matí? O potser només el nom elegant que fem servir per no admetre del tot que moltes coses depenen de nosaltres?

Els grecs, que tenien una habilitat admirable per convertir qualsevol dubte existencial en una tragèdia de tres hores amb intervencions del cor incloses, es van obsessionar amb aquesta qüestió. Èdip intenta fugir d’una profecia i acaba descobrint que, per molt que corris, a vegades el problema no és el camí, sinó insistir a caminar en direcció contrària.

No és casualitat que aquestes preguntes neixin precisament al teatre. El seu origen es troba en els rituals dedicats a Dionís, déu del vi, de l’èxtasi i de la transformació. Durant les festes dionisíaques, els ciutadans d’Atenes es reunien per cantar, dansar i representar històries que intentaven entendre aquesta cosa estranya que és ser humà. D’aquelles celebracions van néixer la tragèdia i la comèdia, personificades per dues muses que encara avui comparteixen escenari mental amb una convivència més aviat inestable: Melpòmene i Talia.

Melpòmene és la musa de la tragèdia. Té una mirada que converteix qualsevol decisió en un dilema moral d’alt nivell. Observa reis condemnats, herois que arriben massa tard i famílies que podrien haver resolt moltes coses amb una conversa honesta cinc actes abans. Per a ella, el destí és una arquitectura seriosa de conseqüències, on cada acció deixa una empremta que no s’esborra fàcilment. Talia, en canvi, apareix amb un somriure que sembla dir: «Tranquil, això segur que té una explicació raonable… o, si no, ja ens en riurem després». Mira el mateix món i hi veu una col·lecció infinita de malentesos, decisions improvisades i gent fent veure que sap exactament què està fent. El destí, per a ella, té més a veure amb l’acumulació de «ja ho faré demà» que amb cap pla còsmic especialment ben dissenyat.

Perquè potser el destí no és una sola cosa, sinó una conversa permanent entre aquestes dues mirades. Melpòmene el tracta com una estructura inevitable, gairebé solemne, feta de conseqüències que no es poden esquivar tan fàcilment. Talia, en canvi, sospita que el destí és sobretot una història que expliquem després per donar coherència a un conjunt de decisions bastant menys ordenades del que ens agradaria admetre. Entre totes dues s’obre un espai curiós. Si tot està escrit, per què ens costa tant actuar? Però si res no té un pes real, per què ens ho prenem tan seriosament? Potser la resposta no és triar un costat, sinó acceptar que vivim exactament en aquest equilibri incòmode. El teatre sempre ha jugat en aquest territori. La tragèdia ens recorda que tot importa. La comèdia ens recorda que, malgrat tot, som capaços de fer el ridícul amb una consistència admirable. I les dues coses, juntes, formen una imatge bastant precisa d’allò humà. Antígona, Prometeu, tots ells actuen. No esperen el moment perfecte, entre altres coses perquè el moment perfecte sol estar ocupat o va amb Rodalies.

I potser aquí torna el tema inicial: el problema no és el destí, sinó aquesta tendència nostra a esperar que es presenti amb una solució sota el braç. Com si fos una cita puntual, elegant i amb totes les respostes preparades. Melpòmene sospira. Talia riu. I nosaltres continuem asseguts, pensant que potser ara sí que és el moment d’aixecar-nos… just després d’acabar aquest article que he promès que acabaria fa estona.
I tu, que el llegeixes, probablement també tens alguna decisió pendent.

Però no et preocupis. Segons la nostra tradició de deixar les coses per més endavant, encara ets perfectament a temps d’esperar una mica més.//