“El que passa a la natura, també passa dins nostre”

MARTA SUCH

Dissenyadora gràfica. Actualment dirigeix el curs de pintura de l’Espai Social. Recentment han exposat una mostra de la seva feina, titulada Diàlegs amb el color.

A Prats de Lluçanès, escrit per Miquel Casadevall Franquesa

Marta Such és dissenyadora gràfica. Es va iniciar, fa més de trenta anys, en el món de l’escenografia i l’art en la indústria del cine. Paral·lelament, ha anat desenvolupant una carrera artística, també, com a pintora i il·lustradora, que l’ha portat a desenvolupar un estil i una tècnica basats en l’exploració del color.

La seva trajectòria beu sobretot del moviment artístic propi de l’antroposofia, que va descobrir com a alumna i que l’ha acabat duent a impartir classes, cursos, seminaris i formacions diverses tant a Catalunya com enfocades a un públic internacional. Sovint treballa de bracet de professionals d’altres disciplines, donant a la pintura un enfocament holístic.

Ja fa anys que viu a Prats de Lluçanès, i actualment dirigeix el curs de pintura de l’Espai Social. Recentment han exposat una mostra de la seva feina, titulada Diàlegs amb el color.

La teva trajectòria artística comença com a dissenyadora gràfica

Sí, jo soc de Barcelona i el primer que vaig estudiar després de la secundària va ser disseny gràfic. Després vaig començar belles arts, però no ho vaig acabar perquè em va sortir feina en el departament d’art d’una productora de cine. Vaig estar uns 10 o 12 anys treballant en aquest sector, i m’agradava molt. La feina era molt creativa, i els objectius molt diversos: des de recrear un paisatge del segle XII, a fer una rèplica d’un cartell de la Guerra Civil Espanyola, o a dissenyar unes cartes manuscrites amb un segell antic de Mèxic. M’havia de buscar molt la vida.

I tot això, ho feies amb tècniques manuals?

Hi havia de tot. Jo aleshores ja treballava amb ordinador, però no tothom ho feia. Et parlo de principis dels anys noranta. Recordo que vaig tenir un professor que deia que això dels ordinadors mai no funcionaria, perquè hi ha coses que cal fer a ull nu.

Com vas acabar fent pintura?

Sempre he estat força autodidacta. Mentre treballava al món del cine, també vaig anar aprenent a pintar. Al cap d’uns anys, vaig tenir un fill i ens en vam anar de Barcelona cap a l’Alt Empordà. Allà hi vam estar quinze anys, i a més del disseny gràfic, vaig començar a fer alguna exposició de pintura. Però el canvi important va ser a partir de l’escolarització del meu fill en una escola Waldorf. Allà veia que hi havia alguna cosa en la seva manera d’ensenyar la pintura que em cridava molt l’atenció, i m’en vaig anar interessant i informant. Finalment, vaig acabar per apuntar-me a una formació intensiva de pintura a Itàlia, que va ser per mi una mena de transformació.

Què va passar?

D’entrada no m’ho va semblar, però al cap d’uns dies, em va obrir els ulls en moltes coses. El perquè del color, el perquè del fet artístic, el sentit de la pintura… Els postulats dels mestres que impartien aquell seminari, Fiorenza de Angelis i Stefano Signorin, em van semblar interessants i reveladors: parlaven de com es relacionen l’art i el món espiritual; de com, en tota la història de l’art, els artistes han tingut una mena de fonaments que pretenien buscar què hi ha més enllà del que es veu exteriorment, i de com a través de la pintura podem explorar aquestes dimensions.

Quina era la seva tesi?

Doncs d’alguna manera és fer de la pintura una experiència meditativa. Però no un fet canalitzador en el qual tu ets un subjecte passiu, no com una mèdium que quan es desperta no recorda res del que li ha passat, sinó un exercici actiu i manifest, com intentar que inspiracions del món espiritual passin a través teu, però d’una manera conscient. I amb aquest rerefons, vaig anar aprenent i fent cursos, tallers i seminaris, fins que al cap d’un temps, em van proposar que jo comencés també a donar classes.

“La pintura és bàsicament llum i foscor,
i buscar l’equilibri entre aquesta dualitat
com fem a la vida mateixa”

I ara, com ho enfoques?

Més que ensenyar, comparteixo allò que he après. Sobretot treballo a partir del color, i de la idea que el color ve de les forces planetàries. Cada planeta té un vincle amb algun mineral que es troba a la Terra. I els colors venen dels pigments minerals. L’essència dels colors té a veure, doncs, amb una mena d’àrees d’influència espirituals, que vindrien a ser les que explica la mitologia grega amb els déus de l’Olimp. Per exemple, les qualitats que té Mercuri, o les que té Júpiter o Zeus.

Com en l’astrologia?

Sí, això té a veure amb la informació de les cartes astrals i del calendari biodinàmic, amb la idea que les àrees d’influència del cosmos, és a dir les energies planetàries, poden afectar positivament o negativament a l’hora de crear, de sembrar o de collir, segons la força que tinguin en aquell moment. En l’agricultura, si una planta és d’arrel, o és de fulla o és de fruit, necessitarà uns minerals o uns altres segons el moment precís en què la tractis. En la mitologia grega, també trobem els dotze treballs d’Hèracles, que parlen de com adquirir les dotze qualitats del jo. Aquestes les podríem relacionar amb els signes del zodíac, que també estan intrínsecament relacionats amb aquestes forces planetàries.

Tornant a la pintura, com apliques aquesta teoria del color a l’hora de crear?

Diguem que fugim del mètode clàssic de la pintura, en el que primer penses què vols fer, després fas uns esbossos, llavors passes a net i finalment poses color. En les meves classes, treballem al revés: primer pensem què volem dir, o què volem investigar; aleshores rumiem quins colors anirien bé per parlar d’això. Per exemple, si vull treballar la llum, per dir-ho d’una manera bàsica, ho faré a partir del groc, i si vull treballar la nit, a partir del blau, que pot ser fosc gairebé negre, o clar gairebé transparent.

A partir d’aquí, busquem un acte creatiu autèntic: primer creem un caos ple de possibilitats, i després, amb els colors, fent-los barrejar, sense saber ben bé què sortirà, el procés va agafant forma.

És un procés experimental?

Sí, però la idea és seguir les lleis naturals, el funcionament real de la llum i dels colors. La forma és el resultat final, no el punt de partida, perquè si no, ens condiciona el procés. El color ha de ser viu tota l’estona, perquè la vida és moviment, harmonia, ritme, canvis…

Quan aixeques el pinzell és quan allò ja queda quiet, i llavors s’asseca.

Quina és la dinàmica del taller de pintura de l’espai social?

Amb el grup de pintura de l’Espai Social ens anem trobant setmanalment, i els cursos funcionen per trimestres. Anem pintant seguint una mica els ritmes de l’any, per colors. Anant-nos sincronitzant amb els ritmes de la natura, perquè el que passa a fora també passa a dintre nostre.

I això ho fem en grup. Jo plantejo un exercici i la proposta de colors, a vegades més guiat i a vegades més lliure. Cadascú va treballant al seu ritme, independentment del nivell inicial.

Treballeu més el procés que no el resultat?

Sí, però en els resultats també hi ha bellesa, i també és important. Els mateixos participants al·lucinen del que fan, perquè a priori, s’apunten sense saber pintar. Però no deixa de ser una mena de prejudici, que trenquem a partir de la pràctica. Tots tenim a dintre una espècie de sentit artístic, que a les classes intentem despertar a partir del color. I a vegades cal mirar, però també escoltar, estar atent al que està passant a fora i a dins de la pintura. Cadascú troba el seu ritme, el seu procés, i decideix si li cal seguir més o menys les pautes que poso.

Es pot dir que feu una teràpia grupal?

Bé, no és l’objectiu principal. A vegades, allò que ens aporta haver fet una pintura no ho veiem a l’acte; ens cal allunyar-nos-en, deixar que passin uns dies, pair-la i entendre-la en la intimitat. Jo no soc partidària de pensar o parlar molt, sinó de deixar que la pintura s’expressi a través del que ens arriba al cor. Però pintar, a cadascú li pot servir a escala personal; la pintura bàsicament és llum i foscor, i buscar l’equilibri en aquesta dualitat com fem a la vida mateixa.//

---

ELS TRES COLORS DE L’ ARBRE

Ja se sap que val més una imatge que mil paraules. Per tant, si mai teniu ocasió de veure alguna de les pintures de la Marta o dels seus alumnes, entendreu amb els vostres propis ulls els arguments de la seva filosofia.

Després de conversar amb ella sobre la seva experiència vital, la seva trajectòria laboral o la seva concepció de la pintura, la Marta m’acompanya a fer un tomb per la mostra exposada a Cal Bach. Desafortunadament, quan aquesta entrevista surti publicada, l’exposició ja haurà estat desmuntada, però puc afirmar que la sensació que em van transmetre les obres encaixava perfectament amb el discurs, trenat i interessant, que traspuava la conversa. Com és que hem tendit a simplificar tant el cromatisme, que sempre associem el tronc d’un arbre al marró, les seves fulles al verd, el color de l’aigua al blau marí i el del firmament al blau cel? Potser és una qüestió de codis, de comunicació, de simbolització. Però tal com m’explica, un arbre s’ha de pintar sempre, com a mínim, amb tres colors. I és que aquesta és la realitat natural: la fórmula de la llum, les ombres i els matisos, donen forma a les coses.

La natura és molt present en les obres exposades, com ho són les tècniques i els materials variats. Els colors, i els materials, permeten entendre millor la vida dels éssers que pintem, i aquesta recerca, aquesta connexió entre el cel i la terra, per ella, són intrínseques al fet artístic: “fer servir les mans, t’endreça el cap». //