El Grup de Defensa del Ter ha presentat el seu informe anual sobre la presència de nitrats a les fonts d’Osona i el Lluçanès. Al Lluçanès, i malgrat una lleugera tendència a la baixa, encara són moltes les fonts contaminades per excés de nitrats. De les 46 fonts analitzades aquest any, 15 superen de llarg els 50 mg/l. de nitrats que l’OMS (Organització Mundial de la Salut) fixa com a límit a la potabilitat i tres més estant a menys de 10 punts per arribar-hi. A la contaminació cal sumar-hi la sequera, especialment preocupant quan es va dur a terme el mostreig, que es plasma als resultats, una de cada 4 fonts mostrejada no rajava. El resultat final és que gairebé la meitat de les fonts del Lluçanès que ragen estan contaminades.
Dels resultats d’aquest any cal destacar el significatiu augment de concentració de nitrats que han experimentat, la font de les Escaredes, a Sant Martí d’Albars, amb 20 punts més que l’any anterior, passant dels 50,2 mg/l als 70,4 mg/l aquest any. I la font de les Coves, a Lluçà, que amb un augment de 19,7 punts, és la font amb més concentració de nitrats de tot el Lluçanès, 160,1 mg/l.
Aquesta no és l’única font que triplica la taxa de nitrats permesa, ja que també hi ha la font Forriola, de Sant Feliu Sasserra (153,1 mg/l), i la font de la Torre, d’Oristà que s’hi apropa bastant (123 mg/l). Altres com la font de Cal Blanc (105,4 mg/l), de Sant Martí d’Albars o la font dels Traginers (100,3 mg/l) de Sant Feliu Sasserra, en doblen la concentració permesa.
Aquest augment de concentració de nitrats en certs municipis, fa que alguns no tinguin cap font d’aigua potable al poble, sigui perquè estan contaminades o perquè no ragen a causa de la sequera. Aquest és el cas per exemple, de Lluçà on de les tres fonts analitzades dues superen el límit de 50 mg/l i una no raja. En el cas de Sant Martí d’Albars les tres fonts analitzades superen el límit de nitrats i el mateix passa amb les fonts d’Olost.
Dels 13 municipis del Lluçanès només 5 tenen totes les fonts mostrejades per sota del llindar de potabilitat que marca l’OMS (50 mg/l): Alpens, Perafita, Sobremunt, Sant Agustí de Lluçanès i Sant Boi de Lluçanès. Cal destacar les fonts d’Alpens, que són les menys contaminades de la comarca, destacant la font de la Pixarella que seguint la tendència a la baixa de l’any passat, ha aconseguit que enguany no hi hagués presència de nitrats a la seva aigua. I el mateix passa amb la font de la Mina de Sant Boi, on tampoc s’ha trobat rastre de nitrats.
Perafita s’ha incorporat aquest any a la llista dels pobles amb les fonts per sota del llindar de potabilitat, tot i que molt just perquè la font del Raig està al límit de la potabilitat de l’OMS amb una concentració 49,5 mg/l. El que més destaca del cas de Perafita és el descens que en la concentració de nitrats de les fonts de l’Hostal Nou, que ha passat de 89,5 mg/l a només 3,6 mg/l, i la font Nova que ha passat de 88,7 mg/l a 29,9 mg/l.

Un terç de les fonts d’Osona no raja
Pel que fa a les fonts d’Osona la font de Gallisans, de Santa Cecília de Voltregà, continua sent la font més contaminada, superant el seu rècord de l’any passat i arribant als 557,6 mg/l, multiplicant per 11 el llindar de contaminació marcat per l’OMS. Darrere seu, hi trobem la font del Raig, de Torelló, amb 283,8 mg/l i la font Salada, de Gurb, amb 246,4 mg/l.
Els més de 60 voluntaris que enguany han participat en el mostreig, van analitzar un total de 166 fonts del Lluçanès i Osona, de les quals 51 no rajaven, o el que és mateix una de cada tres. I la meitat de les fonts analitzades, un 46%, estan contaminades i tenen una mitjana de nitrats de 61 mg/l. Des del GDT assenyalen que malgrat els intents de l’administració a través de moratòries i declaracions de zones vulnerables, o les plantes de tractaments de purins, la situació dels aqüífers i fonts no ha millorat. Denuncien que la indústria extractiva contamina i “explota un bé tan preuat com les masses d’aigua”, fet que se suma a la sequera d’enguany, on s’ha batut un rècord de fonts sense aigua, que posa en evidència la crisi climàtica que estem vivint. Per això reclamen que cal apostar “per la sobirania alimentària i els petits productors.”//