Hi ha vida al voral

LA PROPOSTA CULTURAL

MIQUEL CASADEVALL FRANQUESA

Primerament, en aquest número no tenia programat publicar aquest escrit, que, certament, fuig una mica dels límits d’allò que habitualment encabim en aquesta secció.

Però arran d’una notícia d’actualitat, m’ha semblat adient recapitular i aprofitar l’avinentesa per recuperar unes notes escrites fa un parell d’anys en un viatge pel sud-est asiàtic. La notícia en qüestió la componen dos fets: primer, que la DGT planteja, en un nou reglament de circulació, que les motos puguin avançar pel voral de manera excepcional. El segon, que Trànsit, per raons de seguretat, no pensa aplicar aquesta mesura.

Les notes que incloc a continuació formen part d’un text més extens que no reproduïm per raons d’espai. No pretenen emetre cap judici sobre les decisions citades, sinó aportar una anàlisi molt personal d’una realitat llunyana i alhora escaient, que al meu entendre, pot oferir un punt de vista interessant:

El primer dia que vam trepitjar terra vietnamita vam entendre què és la densitat de població. Ho Chi Minh, una ciutat que només pel nom ja m’atreia, va resultar ser un mirall de tot el que vindria després: una teranyina tortuosa i gràcil, una radiografia microscòpica on capil·lars i terminacions nervioses s’enreden vivament els uns amb els altres i a gran velocitat, però no s’arriben a tocar mai. Un disseny urbà que sembla el resultat de buidar un got d’aigua a un formiguer i esperar la reacció de les formigues.

Rius de motos, literalment, movent-se en sincronia, fluint per avingudes, carrers i carrerons, passatges i camins. El brunzit dels ciclomotors omplint permanentment tots els racons de la ciutat —i, de fet, del país— sense aturar-se ni esverar-se massa.

Aleshores, sortint enfora, vam descobrir que la ciutat no s’acabava d’acabar mai. Els rius de motos continuaven circulant, embrollant encara més la mobilitat, estenent els carrers província enllà, pul·lulant la urbanitat com una taca d’oli que es fa grossa per damunt de boscos, de rius i de prats.

Si bé els milers de carrers que conformen aquesta gran metròpoli s’acaben concentrant (tard o d’hora), com afluents embogits i desorganitzats, en grans artèries de circulació, aquestes autopistes no acaben de prendre la dimensió interurbana que se’ls atorga a les classes teòriques de les autoescoles europees. En tots els països que vam visitar (amb el Vietnam com a indiscutible referent), les avingudes es resisteixen desenes de quilòmetres a convertir-se, definitivament, en carreteres. Les ciutats, així, es despleguen en tentacles de llarg abast, cap a totes direccions, que tard o d’hora s’abraonen sobre altres poblacions més petites que tingueren la mala fortuna d’haver-se constituït massa a prop dels forats negres metropolitans.

Les carreteres, que no són pas curtes, sovint es veuen acomboiades per reguitzells d’edificacions, més o menys desenvolupades, que es van establint al seu voltant, encara que només sigui en una sola renglera disposada immediatament al costat de la calçada. Edificis que van des de concessionaris de vehicles fins a minses barraquetes on la família que hi viu hi ha establert un petit negoci de sucs de fruita o de fideus.

I d’aquesta manera, la dinàmica de l’expansió urbana mitjançant les vies de comunicació s’estén quilòmetres i quilòmetres, propiciant la il·lusió de no abandonar mai la ciutat quan condueixes per aquestes autopistes. […] Aquesta tendència a prolongar les zones habitables al voltant de la calçada comporta també que s’estengui la vida comunitària més enllà dels límits de les mateixes viles.

I, en aquest sentit, d’una manera magistralment coordinada, la vitalitat dels carrers de les grans urbs asiàtiques s’extrapola a les carreteres en un espai concret, però caracteritzat precisament per la seva inconcreció natural: el voral.
I aquest espai aparentment reconquerit només per la circulació de motos esdevé, en realitat, una franja on es perpetua l’activitat pública, social i econòmica en múltiples formes. Un llindar de vida.//