kaśtaunban++++++[.] : ban :

Cròniques de Puig Cuitat

ÀNGELS PUJOL

Puig Ciutat, 25 de juliol de 2013

Hem trobat una fusaiola al terra de l’estança que estem excavant, prop de la llar de foc. Una fusaiola és un disc de ceràmica amb un forat al centre. Salvant distàncies, recorda un donette. Es posava a l’extrem d’un pal de fusta i servia per convertir un floc de llana en fil fent girar l’estri com una baldufa.

Quan la Pilar l’ha trobat ha cridat: “Una fusaiola amb inscripció!”. Tots hem corregut a veure-la. Distingim diversos signes traçats sobre l’argila fresca, fets abans de coure la peça. Sens dubte, són caràcters ibèrics.

Busquem amb el mòbil una taula d’equivalències entre el nostre alfabet i el signari ibèric. Aquestes troballes ens fascinen. Sentim que ens apropen a les persones que van fer o utilitzar els objectes. “Aquest símbol sembla una ba”, diu en Carles; “aquest potser és una n”, proposa la Núria; “ban, dieu?”, demana l’Ekhine, agafant paper i boli per apuntar-ho. Al darrere sembla que hi ha més símbols, però no els sabem identificar. La peça en aquest punt és una mica desgastada. Decidim que serà millor si l’ensenyem a en Víctor, l’especialista en escriptura ibèrica.

Al cap d’uns dies, en Víctor ens explica què ha descobert. La primera paraula de la inscripció és kaśtaun, un mot que es creu que significa “fusaiola”. Segueix ban, que podria ser un article. O sigui, tindríem “la fusaiola”. Hi ha més signes, però són desdibuixats i tampoc ell els pot llegir. Ens diu que inscripcions similars semblen fer referència a la propietària de la peça, tipus “la fusaiola de la X”. El lloc on hi hauria l’antropònim és just el punt desgastat i no hi ha manera de saber-lo. Llàstima, hauríem pogut posar nom a una de les habitants de Puig Ciutat i no serà possible!

Hispània, un dia del s. I aC
La Sillibor es recupera de l’ensurt amagada a la balma de l’altra banda del riu, on ha buscat refugi quan l’exèrcit ha assaltat el poblat. Amb les presses no ha pogut agafar el fus que guarda a la cuina. Quantes estones havia passat a la vora del foc filant la llana que en Balciadin li portava en esquilar el ramat cada estiu. És una peça que li sap greu haver deixat enrere: és un record de la seva mare. Es promet que quan pugui tornarà a buscar-la. La mare li havia explicat que
el terrisser del poblat havia escrit el seu nom a la fusaiola perquè ningú li pogués prendre. Sovint, quan filava, la Sillibor
mirava la inscripció. Tot i que les lletres, mica en mica, s’havien anat esborrant de tant fer girar la peça, ella sabia perfectament què hi posava: “la fusaiola de la Bastogaunin”.//