“N’hem après a força de veure-ho fer”

FAMÍLIA SAYOL ALTARRIBA

HONESTEDAT, PACIÈNCIA I CONFIANÇA

M’atenen la Dolors, en Gil i en Xavier i, en una conversa distesa i agradable, repassem una trajectòria de més de quaranta anys darrere el taulell de la botiga. En Gil i en Xavier –germans–, havien mamat aquell ofici ja de petits;
són la quarta generació d’un negoci familiar que va néixer a principis del segle XX i que ha perdurat fins a
l’any 2026. No sense evolucionar i transformar-se, això sí, en diverses ocasions. La Dolors –esposa d’en Gil i cunyada
d’en Xavier– és filla de Manlleu, i a casa seu també sabien què era despatxar a darrere un taulell. De totes maneres, expliquen que la base de l’aprenentatge és la pràctica i que han anat aprenent a dur la botiga a base d’anar fent el que veien a casa i d’adaptar-se als temps i als hàbits de la clientela. Segurament, aquestes són algunes de les claus que ermeten que un negoci aguanti quatre generacions. Amb el seu permís, i amb la potestat que m’atorga ser-ne client esporàdic, hi afegiria que l’honestedat, la paciència i la confiança són pilars que de ben segur també hi han ajudat.
Sigui com sigui, el món canvia molt ràpid i és llei de vida que les coses, per molt que durin, s’acabin. Així i tot, és interessant, de tant en tant, aturarnos i mirar què deixem enrere. I mirar també endavant: tal com diuen ells, hem de ser conscients que la gent dels pobles tenim el poder de decidir com volem que siguin aquests pobles.

QUINS FOREN ELS ORÍGENS DE LA BOTIGA DE CAL SAYOL? Els nostres besavis eren fills de la masia Mas Monells (d’aquí ve el sobrenom de la botiga, “Cal Monells”), i quan van marxar d’allà van anar a parar a una casa de Sant Bartomeu que es deia Cal Mundó. Allà ja hi van arrencar el negoci, que d’entrada era un cafè. Uns anys més tard, el 1906, es van traslladar a una altra casa del poble i hi van muntar una petita botiga.

I AQUEST NEGOCI VA CONTINUAR VIU DURANT QUATRE GENERACIONS. COM S’HA TRANSFORMAT? Al principi hi teníem una mica de bar, i feien cafès i alguna cosa de menjar. Llavors hi van posar la botiga, i també hi tenien la central de telèfons, perquè la gent encara no tenia telèfon a casa i tots els pobles tenien un punt des d’on es podia anar a trucar. Al segon habitatge també hi van tenir bestiar: algunes vaques, porcs i una euga. Finalment, ara fa 42 anys, ens vam traslladar a on som actualment, i la botiga es va convertir en el colmado actual.

COM ERA EL POBLE EN AQUELLS MOMENTS? Llavors el poble era molt més petit. Només hi havia l’estanc, que també era fonda, nosaltres i el forn de pa. Quan nosaltres érem adolescents, encara teníem el bar, i també hi teníem una sala de ball, on de tant en tant hi feien la festa dels quintos o alguna obra de teatre. Els clients eren bàsicament gent del poble. Venia el jovent a sopar i la gent gran a jugar a cartes.

ERA UN PUNT DE TROBADA? Sí; hi havia gent que anava a ballar a altres pobles amb el cotxe de línia i quan tornava, venia a sopar aquí. També hi havia moltes vegades que el jovent venia a veure la tele, perquè a les cases encara no n’hi havia. Solien venir a veure Rintintín o Bonanza.

EN ACABAR L’ESCOLA, JA HO VAU AGAFAR DE SEGUIDA VOSALTRES TRES? Sí, no hi vam donar gaires voltes. En aquell moment es va morir la nostra mare, i nosaltres ja estàvem acostumats a ajudar-la a la botiga. En vam parlar i vam decidir continuar el negoci.

COM VAU APRENDRE L’OFICI? TU, XAVIER, PER EXEMPLE, SEMPRE T’HAS DEDICAT A LA CARNISSERIA, PERÒ JA EN SABIES? (X) Bàsicament a base de veure-ho fer i de fer-ho. Abans també solíem matar porc a casa, i venia
gent del poble que ho sabia fer: els de Ca la Mònica o Cal Madró.
De matar xai me’n va ensenyar el pare, però sobretot en vaig aprendre quan m’hi vaig posar i vaig començar a practicar.

PER TANT, LA CARN QUE ES VENIA A LA BOTIGA, ERA DEL VOSTRE BESTIAR? Al principi sí, i els matàvem nosaltres. A partir dels anys 80 ja no era permès matar el porc a casa, i ho vam començar a fer a través d’un escorxador. Els xais, encara els vam continuar matant fins gairebé l’any 2000.

“Durant una època ens combinàvem les vacances amb La Masia per no deixar la gent del poble gaire temps sense botiga.”

QUÈ US VA PORTAR A DEIXAR EL BAR I FER UNA BOTIGA MÉS GROSSA? Això va coincidir sobretot amb el creixement de la fàbrica de Puigneró. Quan la fàbrica es va fer grossa, al poble hi començava a haver molta més gent, i hi havia més demanda. Aleshores també teníem un altre horari: tancàvem a les nou del vespre i dissabte a les deu. Era un moment en què la botiga era molt concorreguda; l’entrada de la fàbrica era just al davant, i a Vic encara no hi havia tants supermercats. De totes maneres, també hi havia altres negocis al poble: la fonda, on també hi havia botiga, La Masia i la benzinera.

LA GENT TAMBÉ TENIA UNS ALTRES HÀBITS DE CONSUM? Sempre hi ha hagut gent que ha comprat aquí, però és veritat que ara, segons quines coses, la gent les compra a grans superfícies o per internet.

HEU ESTAT UN BON TESTIMONI DEL PAS DEL TEMPS AL POBLE. Sí, sí. Recordem també quan va arribar la immigració del Magrib, per exemple. Els primers migrants eren sempre homes i vivien en uns barracons al costat de la fàbrica. En aquell moment també venien sempre a comprar aquí, tot i que encara no es parlava de menjar halal. Alhora, quan es va tancar la fàbrica també ho vam notar: molta gent va marxar del poble i vam deixar de veure’ls.

HI HA ALGUN MOMENT D’AQUESTS QUARANTA ANYS QUE RECORDEU ESPECIALMENT? Per exemple, quan hi va haver la gran nevada del 1985. Va ser un moment intens, perquè el poble va quedar uns dies pràcticament incomunicat. Alguns treballadors de la fàbrica varen anar a ajudar a recol·locar pals de la llum que havien quedat tombats, i en acabat tothom venia a buscar viandes, garrafes d’aigua… Un altre moment semblant va ser la pandèmia. Van ser uns mesos estressants: sempre amb mascareta i guants, la botiga plena de gent i rebíem moltes comandes de gent que ens demanava que li preparéssim la compra per no haver d’entrar a la botiga. Inclús, en alguns casos de gent que s’havia contagiat, havíem repartit comandes a les cases.

EL CANVI DE LA PESSETA A L’EURO, L’ÚS DE LES TARGETES… TAMBÉ HAN SET GRANS CANVIS, OI? I tant! Amb el canvi a l’euro, nosaltres vam rebre les monedes abans que entressin en servei per poder-nos-hi familiaritzar, ja que a partir d’un determinat momentvhavíem de tornar el canvi en euros. I el pagar amb targeta, ja se sap… Actualment potser es fa en un 70% de les compres.

US HEU SENTIT COM UN SERVEI ESSENCIAL PER AL POBLE DE SANT BARTOMEU? Home, en casos com aquests sí. En altres èpoques érem més negocis, i durant un temps ens combinàvem les vacances amb els de La Masia per tal que la gent del poble no es quedés gaire temps sense botiga. Ara, d’ençà que érem nosaltres sols, ens havíem acostumat a fer menys dies de vacances o a fer-los menys seguits.

Porta de la botiga de Cal Sayol en el seu emplaçament anterior. Imatge d’arxiu

US VA COSTAR PRENDRE LA DECISIÓ DE JUBILAR-VOS? Bé, feia temps que en parlàvem. (G) En Xavier i jo ja ens podríem haver jubilat fa uns anys. (D) Jo encara hagués pogut aguantar una mica més, però els canvis que ens requeria haver de renovar programari i bàscules per instal·lar el Verifactu, que en teoria havia d’entrar en vigor al gener del 2026, ens van ajudar a acabar de prendre la decisió.

QUIN ÉS EL VALOR DE LES PETITES BOTIGUES DE POBLE DAVANT LA GRAN VARIETAT D’OFERTA D’UN SUPERMERCAT?
Suposo que el tracte amb la gent, el fet de conèixer-te de tota la vida, la confiança… Nosaltres ens hem sentit molt valorats i agraïm molt la calidesa de la gent en anunciar que plegàvem i en la festa de comiat.

I ARA, QUÈ PASSARÀ AMB LABOTIGA? Els nostres fills han estudiat altres coses i no ho volien agafar, i ho entenem. Però com que formem part del grup Coaliment, ells mateixos ens van contactar amb una persona interessada a agafar el relleu del negoci, que tot i que ha reformat el local, es va comprometre a mantenir una línia de productes semblant a la que teníem nosaltres.//