“El Lluçanès necessita un projecte cohesionador”

F. XAVIER CORTADA I JORDÀ

F. Xavier Cortada i Jordà va néixer a Prats de Lluçanès l’any 1955 i ha participat activament en la vida cultural del poble i la comarca. Entre el 1987 i el 1999 va ser regidor de Cultura de Prats, una etapa en què va posar en marxa l’arxiu municipal tal com el coneixem i va crear l’arxiu fotogràfic. És autor de diversos llibres de temàtica local, així com del discurs museogràfic amb què va obrir portes el museu Miquel Soldevila. Des del 2001 i fins a la seva desaparició va presidir el Centre d’Estudis del Lluçanès, dedicat a la història i la cultura de la comarca. Aquest juny ha publicat amb l’editorial Cal Siller el llibre Sant Joan i els Elois de Prats de Lluçanès.

QUÈ PORTA UN EMPLEAT DE BANCA A DEDICAR EL SEU TEMPS LLIURE A RASCAR EN LA MEMÒRIA I EL PASSAT DE LA SEVA COMARCA? D’afició sempre n’he tingut, i des que em vaig jubilar ara fa deu anys m’hi he pogut dedicar més. Som en un lloc petit, els que ens movem al voltant de la cultura som gairebé sempre els mateixos, i un d’ells, el Pere Mestre, és qui l’any 2018 em va fer la proposta de començar una mena de costumari. Recollim material perquè algú el pugui consultar algun dia, encara que no sigui aquesta generació. Em sembla que hi ha poca gent a qui li pugui interessar, però a nosaltres això ens és igual, perquè ens divertim moltíssim.

QUÈ HI HEU RECOLLIT FINS ARA? Internament, estem fent una mena d’”arxiu d’arxius”. I a la pàgina web hi hem ajuntat documents i sis narracions nostres sobre els temes que ens agraden. La primera va servir per felicitar el Nadal del 2021, amb un recull de les celebracions a la comarca al llarg dels anys. I l’última parla sobre els Puigferrat de Merlès, que eren uns dels 12 tallers de rellotgers que hi havia a Catalunya al segle XVIII.

D’ON SURT TOTA AQUESTA INFORMACIÓ? Sobretot dels arxius parroquials i dels episcopals de Vic i Solsona, a més d’arxius de museus i alguna documentació disponible a internet. A Prats, també em vaig dedicar a fer un catàleg sobre què es pot trobar a l’arxiu de la parròquia i a l’arxiu Piniella, que van ser els cronistes del segle XIX. El Pere Mestre també va fer l’inventari de l’arxiu parroquial de Lluçà.

DE FET, VAS SER L’IMPULSOR DE L’ARXIU MUNICIPAL Un bon dia, quan vaig entrar de regidor, se’m va acudir preguntar on era l’arxiu de la casa. Algú em va dir que era a dalt de tot, a les golfes, i me’l vaig trobar fet una llàstima. De mica en mica, durant dotze anys, vaig anar-ho ordenant i classificant a la meva manera. Fins i tot vaig fer un curset d’arxiver! Em van explicar que durant unes obres, abans de la guerra, algú havia tirat els documents per la finestra i un senyor va aconseguir que l’ajuntament els tornés a guardar. Hi ha textos molt interessants a partir del segle XVI, i ara caldria que un expert pogués transcriure’ls, perquè trigues hores a desxifrar-los. Valoro molt la tasca de la gent que s’hi dedica.

QUÈ VEURÍEM DE DIFERENT A LA FESTA DE SANT JOAN I ELS ELOIS SI POGUÉSSIM VIATJAR EN EL TEMPS? La celebració sempre ha estat canviant, dinàmica, encara que els joves puguin pensar que tota la vida ha estat igual. Ara hi ha tres actes tradicionals, i abans n’hi havia una dotzena, com el llevant de taula, la bonaventura o les capitanes del Roser, que anaven en comitiva amb els traginers fins a l’ofici. Molts actes es van perdre després de la Guerra Civil.

A LA PRESENTACIÓ PARLÀVEU DEL PAPER DE CLIMENT TORRELLA, L’AVI PALMERO. Passada la guerra, poca gent ballava el contrapàs. Hi ha una foto de l’any 53 on es veu el Maimes i el Recader ballant en un racó de la plaça Nova, amb la gent mirant-los. En unes altres fotos de l’any 57, es veu Climent Torrella i el seu fill Salvador, un nap buf, ballant a la plaça Vella. El Palmero era el genet de l’època, havia guanyat moltes curses amb el Botón de Oro, i ell va aconseguir mantenir el ball i que s’hi afegissin el Quico i el Josep Cruells, el Xava… després va venir el grup Germanor i Dansa i Tradició, però el Climent va ser el lligam entre aquells dos homes grans, el Maimes i el Recader, i la següent generació.

AQUEST ANY HI HA HAGUT DEBAT SOBRE EL PAPER DE LA TXARANGA. QUÈ EN PENSES? No, no, aquest any no. El debat sobre la festa ja va començar abans que jo entrés a l’Ajuntament, el 1987. Jo soc molt fidel a les tradicions, i val a dir que, amb els anys que fa que funciona, la txaranga gairebé també s’hi ha convertit. Si hem de compartir espais, cal que mantinguem l’ordre, com veiem a les fotos dels anys 50 i 60 i com saben fer a Berga amb la Patum. A davant hi han d’anar els cavalls, les famílies amb avantpassats Traginers i les autoritats. Per mi, s’hauria de mantenir una mena de respecte a les places on ballaven els antics traginers, perquè ja hi ha els altres carrers per saltar i mullar-se. També penso que hi ha molts grups catalans de música que podria acompanyar el jovent.

“La txaranga s’ha convertit gairebé en una tradició, però, si hem de compartir espais, cal que mantinguem un ordre”

PARLANT DE DEBATS, COM VIUS EL PROCÉS D’OFICIALITZACIÓ DE LA COMARCA? Aquests dies he llegit un llibre de Josep Pla que m’ha fet rumiar. El va escriure el 1952. Abans de publicar-lo, per cert, va passar per Prats. El llibre explica que a les societats rurals es passa per tres moments. Primer s’arriba a l’acord que cal organitzar-se en una junta o sindicat, després alguns s’adonen que no pot manar tothom, i finalment n’hi ha que es van desmarcant del projecte inicial i tot es desvirtua. Desitjo i estic segur que amb els nostres polítics això no passarà. Espero que estiguin a l’altura de les circumstàncies i que la gent que estima el Lluçanès no es contamini de segons quins discursos.

S’ESTÀ FENT PROU? No n’hi ha prou que la gent diguem que ens sentim del Lluçanès. És clar, això és molt fàcil de dir: ens en sentim perquè ho som. El Lluçanès existeix des de l’Edat Mitjana. El que s’ha de fer, sobretot els polítics, és treballar perquè el Lluçanès continuï sent una realitat. Treballar i consensuar, això és el més difícil.

I CULTURALMENT, QUÈ ES PODRIA FER? Ja fa anys que s’havia parlat d’una mena d’ecomuseu del Lluçanès, com el que hi ha a les valls d’Àneu. Un dia visites el centre d’interpretació i l’endemà pots anar a una serradora, al molí o a un museu… Al Lluçanès, un projecte com aquest seria cohesionador. Cada poble té moltíssimes coses. Per exemple, Sant Boi té un barroc fantàstic; Lluçà, el romànic; Santa Eulàlia, la transhumància; Alpens, el carlisme i la forja; Sant Feliu, la bruixeria; Olost i Oristà, Rocaguinarda i el bandolerisme; a Prats, els paraires i els traginers… i així a tota la comarca. Lluitar per un projecte com aquest engrescaria la gent i els governants, seria bonic i ajudaria a cohesionar un territori que ara està desmembrat. Ja havien treballat en aquesta línia el Centre d’Estudis del Lluçanès o el Solc, que ja no existeixen, però només cal llegir LaRella per veure la gent bona i de nivell que hi ha a tota la comarca.

TAMBÉ ETS PATRÓ DE LA FUNDACIÓ DOCTOR GRAU. CREUS QUE ES VALORA PROU LA VOSTRA FEINA? Mira, aquest any es lliura el 27è Premi Doctor Grau, que no és l’objectiu primordial de l’entitat, però és el que ens dona una mica de visibilitat. Malgrat que molts valoren la feina, estic segur que molts altres no saben ni que existim. L’objectiu bàsic de la Fundació és donar ajudes a estudiants a qui d’altra manera els costaria més esforç anar a la universitat. Si un any hi ha poques sol·licituds, també ajudem en altres projectes educatius, i et garanteixo que els que venen de fora i ho coneixen ho valoren d’allò més. Ens diuen: “Tant de bo ho tinguéssim nosaltres!”.

COM A EXREGIDOR, COM VEUS EL PANORAMA CULTURAL DE PRATS? Saps quin és el problema de tot arreu? Que cada govern vol fer la seva cultura. Els governants haurien d’acompanyar i s’haurien de nodrir de gent que els sàpiga aconsellar. Jo penso, per exemple, en el museu Miquel Soldevila i el discurs museogràfic que hi havia i que es va desmembrar. Amb els llibres passa el mateix. Quan jo hi era vam iniciar la col·lecció Les Tres Fonts per salvaguardar aquelles obres locals que ja no es trobaven enlloc, però després s’han anat començant altres colleccions. Si s’hagués continuat, potser ja tindríem 15 o 20 llibres de la mateixa.//

Els orígens de Sant Joan i els Elois
Arribo al despatx del Xavier amb el seu nou llibre a sota el braç. Disposat a parlar de tot i opinar sobre temes que altres esquivarien, em recorda que l’època més esplendorosa de Sant Joan i els Elois va ser durant el s. XIX i les dues primeres dècades del XX. Aleshores les festes tenien més sentit que mai: els traginers i els paraires eren professions ben vives i esteses, i els cavalls i les mules ocupaven un paper central en el dia a dia del poble. Per fer el llibre s’ha basat en tot de documents i relats de Josep Maria Vilarmau, Pelegrí Casades o els Piniella. I encara que enlloc es reculli l’origen concret de la festa, l’autor creu que podríem situar-lo cap a la segona meitat del segle XVI, que és quan es comencen a crear les confraries. “Per Sant Joan tenien el protagonisme els paraires, i el dia 25 els protagonistes eren els traginers”, explica. Segons Cortada, la llavor dels Elois —anteriorment al poble s’havia celebrat la festa de Sant Antoni de Pàdua— tindria molt a veure amb les benediccions dels animals de ferradura. El que sí que ha quedat documentat és que el contrapàs també s’havia arribat a ballar a Santa Llúcia i a dalt a Sant Sebastià. “Per això cal llegir el llibre i no només mirar les fotos”, em recorda amb un somriure. Durant l’entrevista em diu que potser a molts no els interessarà gaire aquest tema. Jo penso tot el contrari, que a molts ens interessa i necessitem gent que, com ell, ens ho sàpiga explicar.