Presidi de tedi
Xevi PUJOL I MOLIST
El trànsit. Un corrent que no es pot aturar sinó en intervals de semàfor. Una aigua que no pots tallar indefinidament amb cap aixeta. El trànsit d’una rotonda: el fossar al volt del castell, el terreny prohibit, el terra de lava, la piscina de cocodrils. Tothom ha viscut moments sense trànsit, petites excepcions en hores intempestives, el carrer buit, i tothom ha vist que només és llavors quan aquell espai comença a existir, quan aquells metres quadrats de calçada t’entren a la ment classificats com a espai real; si no, s’ha de descomptar, és un impossible, el carrer no existeix, està envaït per un corrent elèctric perpetu, impenetrable, impertorbable, fora del temps. I tu no el podràs travessar. Claríssimament, els barrots de la garjola.
Una cosa que passa, que tant te fa, perquè ja és passat, perquè una altra i una altra ja hi venen al darrere per captar-te l’atenció, per fer-te oblidar la d’abans i convence’t que la bona és la d’ara, que ara sí, que de debò que el present existeix. Però no, el cotxe d’ara també acaba passant. I s’evapora en la teva ment, fuig lluny del teu interès. I quan et canses d’aquest abandó incessant, deixes de veure-hi, i de mirar. Ja no hi ha cotxes, ni soroll. Tot és un sol cotxe. Un sol soroll. El barrot implacable. Faràs un visa-vis, la trucada setmanal que et permeten els guàrdies quan pitges el botó del semàfor per travessar. Sí, has travessat. Però l’homenet verd fa aquelles pampallugues infames que s’afanyen a recordar-te que el miratge s’esvairà de seguida. Que el barrot es forjarà novament, més desagradable que mai. Que el trànsit ressuscitarà del més enllà i vindrà a buscar-te com una neurosi, tan desagradable com llevar-te a crits sense haver acabat la son, tan desagradable com el desterrament forçat (tots ho són!) que es viu en néixer.
Llavors, m’expliques tot això. Et queixes amargament del trànsit que ens tenalla el viure, i jo et dic que, igual que el trànsit, que no et deixa sortir a peu del centre d’una rotonda, ara estic atrapat per l’scroll perpetu de reels que baixen, que s’empenyen els uns als altres, que són passat ja abans que cap algorisme no me’ls vingui a péixer, que són el buit poderosíssim desfilant a davant dels meus ulls, com una al·lucinació de durada d’edats geològiques. I, fascinat per aquest no-res esmunyedís, feridor, no puc travessar el fossar, el riu de lava, l’autopista de dinou carrils de prosperitat atropelladora, per posar-me a viure.
