Connexió extrema, d’equilibris i d’emocions

Text: Jordi Freixa Oliveras
Foto: Pep Pujol

El teatre Orient de Prats de Lluçanès s’anava omplint, el passat 22 de març, de cares conegudes i salutacions amicals. S’asseien en unes grades especials, muntades al voltant de l’escenari, a peu pla. Alguns seien a terra, en coixins, a tocar de l’escena. Tots molt junts, en comunió i proximitat, entreveient que això no seria només una qüestió de posicions, sinó el caràcter general del muntatge de la Cia Iocandi.
Mentre tothom anava omplint aquest espai de germanor, a l’escenari ja hi havia, en format de rebuda activa i concentració, els protagonistes de l’espectacle, el Tomeu i la Griselda, coneguts de sobres al Lluçanès, encara que no eren ben bé ells. Ho eren molt, però estaven transformats en ànimes iocandis, prenent el nom de la companyia, que, en una traducció aproximada del llatí, seria com dir “bromistes”. Amb una mirada còmplice i tendra, repartien boles de la mida d’una bala gran als assistents, que ben aviat servirien per introduir-los de manera activa en la funció. Hi participarien introduint la bola en un mecanisme que feia, alhora, de banda sonora –ja que la bola feia sorolls en passar per un recorregut de fusta– i de detonant –perquè iniciava l’espectacle amb un primer desequilibri–. Així començava tot, amb les boles repicant i caient a l’escenari, sembrant un caos tranquil, un moviment que s’aniria fent cada vegada més trepidant.
Entre pensaments exterioritzats, moments potents de tragí i equilibris extrems –sigui amb l’escala, els propis cossos o un trapezi orbitant–, el públic anava vivint i entenent el significat del títol de l’espectacle: Conhort. L’obra estava farcida de gags i comicitat, però deixava entrellucar emocions com la soledat, la tristesa, la indefensió i la vulnerabilitat.
Moments honestos on els protagonistes es buscaven i trobaven el consol i ajuda en l’altre –i en el públic–, per aixecar-se amb més força i energia, encara que sigui per tornar a caure.