“Un músic professional sempre ha d’estar en forma per tocar”
MAR COMPTE I ALBA COMPTE
A Sant Bartomeu del Grau, escrit per Miquel Casadevall Franquesa.
EN QUIN PUNT US TROBEU, AVUI DIA, COM A MÚSIQUES?
ALBA: Actualment, estic fent el màster d’interpretació de violí a l’ESMUC, a Barcelona. Ho combino amb la docència de música, ara mateix a l’EM Berga-Conservatori dels Pirineus i a l’EM Taradell, i de tant en tant participo amb algunes orquestres del territori. Estic en un moment en què la docència em dona estabilitat, però encara estic temptejant quines opcions tinc de cara al futur.
MAR: Després dels estudis universitaris de piano, vaig cursar un màster a Nuremberg especialitzat en lied, que és un format de duet amb cantants. En acabar-lo, em vaig quedar a viure allà, i estic fent concerts de lied, i també dono
classes de piano en una acadèmia privada. Jo em trobo en un moment en el qual, després de molts anys, he deixat de ser estudiant, i ara trobo una mica a faltar el contacte amb altres persones que s’estiguin formant com a músiques. Però de tant en tant participo en masterclass, o per exemple, ara he aplicat en una acadèmia i si m’agafen, m’estaria una setmana a Anglaterra.
LA FORMACIÓ DELS MÚSICS SOL SER MOLT LLARGA, OI? COM DECIDIU CAP ON ENFOQUEU LA VOSTRA TRAJECTÒRIA? Una cosa molt particular de la nostra feina és que sempre es pot anar a més: sempre es pot estudiar més, aprendre més, continuar-te formant… però això a vegades costa de fer realitat, perquè quan ens formem, pren molta importància la figura del professor, i quan un professor en concret t’interessa, això pot implicar haver de moure’t a altres ciutats o països, com en el nostre cas. A la vegada, costa molt decidir quan arriba el moment de “desenganxar-te” del professor i dels estudis i començar a buscar-te la vida pel teu compte.
FER UN MÀSTER US HA PERMÈS ESPECIALITZAR-VOS I ENCAMINAR-VOS ENCARA MÉS?
ALBA: Més que especialitzar-me, a mi m’ha permès continuar aprofundint, millorant i preparant-me per anar obtenint oportunitats de tocar en una orquestra.MAR: En el meu cas sí, va ser una especialització. El piano és un instrument molt versàtil, que pot funcionar com a instrument per si sol. Trobar lloc en una orquestra com a pianista és molt difícil; hi ha molta competència i poques places. I jo tampoc em veia projectant una carrera a escala de solista. Aleshores, el màster en lied em va obrir portes a un altre camí: tocar amb vocalistes i cantants.
EL LIED ÉS UN FORMAT PROPI DE LA MÚSICA ALEMANYA? El repertori alemany de lied és el més conegut i potser el més ampli, però no és un format exclusiu d’allà. A Catalunya també hi ha hagut compositors que han fet cançó, o a França.
ÉS NECESSARI SORTIR DE CATALUNYA PER PODER GUANYAR-SE LA VIDA TOCANT?
ALBA: En el meu cas, vaig marxar motivada per un professor que m’interessava. També, en part, pel fet de viure l’experiència a nivell personal. Ara que he tornat, m’adono que a Catalunya hi ha facilitat per treballar com a docent i que això dona molta estabilitat, però en canvi, hi ha menys possibilitats per tocar. Aquí, per exemple, guanyar una plaça fixa en una orquestra no és gens fàcil.
MAR: No és que als països nord-europeus sigui molt més fàcil, però sí que hi ha més cultura de la música clàssica: gairebé cada ciutat, per petita que sigui, té la seva “casa d’òpera”, i la seva pròpia orquestra. Això fa que hi hagi més oferta, més oportunitats, i al final, que la gent també hi tingui més interès.
D’ON VA SORTIR EL VOSTRE INTERÈS PER LA MÚSICA?
ALBA: Crec que això ha estat una mica diferent per cadascuna de nosaltres. Per mi, la Mar ja m’havia obert camí, i veure el que feia ella de petita em cridava l’atenció. De seguida que vaig provar el violí, vaig tenir clar que seria violinista.
MAR: En el meu cas, va ser bastant casual. Vaig començar a fer música com qui s’apunta a tennis: una amiga de l’escola em va dir que s’hi matricularia com a extraescolar, i jo també ho vaig voler provar. Amb els anys, vas veient que millores,
però que cada vegada requereix més esforç i renunciar a altres coses. I arriba un punt que jo penso que és quan tenia 16 o 17 anys, que ja vaig decidir prioritzar la música i apostar per dedicar-m’hi.
NO ÉS PARADOXAL QUE LA MÚSICA CLÀSSICA IMPLIQUI TANTA FORMACIÓ I TINGUI TAN POC RESSÒ COMPARAT AMB LA DE MASSES? El problema principal és que a vegades, inclús els músics mateixos, tractem la música clàssica com una cosa elitista. I pel públic, no hauria de ser així. No sempre cal entendre per a poder sentir.
A vegades tractem la música clàssica com una cosa elitista, i no hauria de ser així; no sempre cal entendre per a poder sentir”
US PLANTEGEU COMPONDRE LA VOSTRA PRÒPIA MÚSICA? La veritat és que no. Sí que hi ha intèrprets que tenen la inquietud de fer-ho, però és un altre món diferent, i cap de les dues ens hi hem sentit cridades, ara per ara.
HEU TINGUT REFERENTS, MÉS ENLLÀ DELS PROFESSORS? Sobretot els companys i companyes que hem anat coneixent al llarg de la carrera, i tocant en orquestres juvenils com la JONC. Per a mi (ALBA), ha estat un espai de referència, m’ha donat moltes oportunitats des de molt jove i hi he participat gairebé 10 anys.
COM ÉS EL DIA A DIA D’UNA INTÈRPRET PROFESSIONAL?
MAR: És un tipus de vida que requereix molta disciplina. Perquè sí que a vegades tens molta feina i altres en tens menys, però no pots caure en la tendència de “si no tinc cap concert, no estudio”. Seria com si un esportista d’elit deixés d’entrenar. Quan ens hi haguéssim de tornar a posar, els dits no correrien de la mateixa forma. Evidentment, necessites dies de descans, però no es pot perdre la rutina.
ALBA: Exacte. En aquest sentit, va molt bé quan tens un professor, perquè si has d’anar regularment a classe, t’obligues a estar en forma. Però en general, si treballo a les tardes com a docent, els matins assajo amb l’orquestra o estudio pel meu compte.
EN CERT MOMENT, LA FORMACIÓ ES TORNA AUTODIDACTA? Encara que no continuïs estudiant, et veus de tant en tant amb els antics professors o hi parles. A part, et sorgeixen altres inquietuds o interessos, i acabes fent el teu propi treball d’investigació per a trobar obres que t’atreguin, que t’omplin, que un sentit més enllà de la seva implicació tècnica.
US SENTIU AFORTUNADES DE DEDICAR-VOS A LA MÚSICA? Absolutament. Primer de tot, d’haver tingut una família que mai ens va insistir en fer-ho, però que tampoc ens ho va impedir ni desaconsellar. Sempre hem tingut el seu suport, i ara ens sentim afortunades de poder-ne viure, gaudir dels concerts que fem, i ensenyar i compartir els nostres coneixements amb les persones a qui fem classe o que ens venen a veure i escoltar.
QUÈ US AGRADA MÉS DE LA VOSTRA FEINA?
MAR: Tenir l’oportunitat de descobrir música nova cada dia, i de tocar música increïble, molt bonica i que la gaudeixo enormement.
ALBA: També el fet de tocar amb una orquestra simfònica: com a individu no ets tan important, però formes part d’un tot, un grup de 100 persones conjurant-se per construir una sensació indescriptible.
MÉS ENLLÀ D’INTERPRETAR
En un moment de l’entrevista, pregunto a la Mar i a l’Alba si han tocat mai juntes. És curiós, perquè totes dues recorden alguns moments de la infantesa, quan s’iniciaven amb els seus respectius instruments, però la pregunta dona peu a una reflexió sentida: ara que fa anys que cadascuna ha anat agafant el seu propi camí formatiu i laboral, han coincidit poc, i segur que seria bonic trobar una excusa per a ajuntar-se i elaborar una audició plegades. Qui sap si d’aquí no en pot sortir un nou projecte!
Malgrat escollir un camí similar, cadascuna ha seguit els seus propis passos, i això les ha dut a viure experiències molt diferenciades i a distanciar-se geogràficament. Però precisament, aquest febrer es van retrobar per uns dies. La Mar va tornar a casa, aprofitant que actuava a l’Atlàntida de Vic, en un recital anomenat De dames i donzelles, que oferí juntament amb la vocalista Helena Ressurreição; un concert aclamat per la crítica, on ambdues intèrprets exploraven el tractament de la ment femenina en la literatura dels segles XIX i XX a través d’un extens repertori.
És clar que, al nivell del qual parlem, “tocar juntes” no és només interpretar al mateix moment. És escollir, estudiar, matisar, explorar, entendre, sentir, transmetre, sincronitzar-se. Treballar molt. Abraçar la música. El camí d’una
intèrpret professional pot ser tortuós i complex, però també tan bonic, únic i irrepetible com el duet més genuí
que existeix: la relació entre dues germanes.
FOTO DE PORTADA: L’Alba, a l’esquerra, i la Mar, a la dreta, dues germanes que es dediquen a la música
clàssica com a professió. Crèdits: Família Compte
