«Vaig veure que hi havia un buit de comunicació al sector de la pesca»

ORIOL VILAMÚ MUÑOZ

Creador de Carp Partners TV

A Olost, escrit per Pol Asensi Turigas

L’Oriol Vilamú Muñoz (1998), és de Prats de Lluçanès i d’Olost. Va créixer pescant amb el seu avi, el Pepet Pau, a la Riera de Merlès i la passió no l’ha abandonat mai. Fa cinc anys va deixar la feina en una granja de porcs per tirar-se a la piscina amb la creació del projecte Carp Partners TV, una plataforma de subscripció de contingut audiovisual sobre carpfishing. Des d’aquell moment, viu a cavall entre el Lluçanès i una furgoneta carregada de càmeres de cine i material de pesca amb la qual recorre la península Ibèrica i Europa.

Què és Carp Partners TV?

És una plataforma, com Netflix, però només pensada per la pesca. A la península Ibèrica hi havia un buit molt gran en la comunicació del carpfishing. Em vaig adonar que totes les revistes de pesca van desaparèixer i el que es portava era el contingut audiovisual. Vaig voler omplir aquest buit i fer aquest projecte, que són documentals i vídeos relacionats amb aquest món.

Però què és el carpfishing?

Carpfishing és la modalitat de pesca que es basa només a treure grans carpes. Només es pesca la carpa i sempre s’intenta buscar el peix més gran. Ara, però, aquesta és una filosofia més antiquada, ja que més enllà de la mida, el carpfishing també és pescar la carpa a fons i passar dies i hores a l’aigua gaudint al costat d’un llac.

Passar-hi dies?

Sí. Pescar a fons és una tècnica molt lenta. Hi ha llacs on hi ha molt pocs peixos. En un llac de 100 hectàrees potser només hi ha 20 peixos. Molts cops és simplement esperar-los a les zones que tu saps que es poden alimentar. És una pesca que per tenir bons resultats requereix hores.

Mirant enrere, en quin moment et vas aficionar a la pesca?

Ja em ve de família. El meu avi havia pescat tota la vida, el meu pare, el meu germà… Jo me’n recordo, a la Riera de Merlès, pescant truites, fent concursos. Devia tenir quatre anys. Per mi la pesca és un fet quotidià, del dia a dia. Soc un boig de la pesca.

Estava treballant a una granja de porcs
i feia dos viatges a l’any. Ara, visc tantes coses
que fins i tot m’és difícil recordar-me’n

I on aprens els coneixements audiovisuals?

De petit m’agradava molt la fotografia, amb qualsevol mòbil m’hi aficionava. Vaig començar a obrir-me els primers comptes a les xarxes socials, quan devia tenir 11 o 12 anys, que ja pescava la carpa, i notava que hi havia cert interès de gent de tot Espanya amb les fotos que penjava. Al Facebook em comunicava amb gent d’aquí, d’Extremadura, de Madrid i de tot arreu. La gent em demanava coses, jo en demanava alguna altra…

Fins que va néixer Carp Partners TV.

La idea va començar, ara deu fer uns cinc anys, per omplir aquest buit que havia detectat. Jo tenia referents que havien muntat pàgines d’aquest tipus a altres llocs d’Europa. Al principi tenia por de deixar la feina i pensava que ja ho faria a les estones lliures, i també pensava que ho podria fer comprant contingut d’altra gent. Però vaig veure que era un àmbit poc freqüentat. I va ser, doncs també ho podem provar i anar a totes des de zero! Tirar-me a la piscina. Vaig pensar que seria més fàcil arribar a la gent d’aquesta manera. I vaig deixar la feina. A veure què passava. Al principi ho vaig començar amb el Marc Prat, de Santa Creu i més endavant també em va acompanyar el Carles Sallent, el Vetes, d’Olost, sobretot amb la part d’àudio.

I quina va ser la resposta?

Des del minut u, increïble. Gent de tota Espanya va començar a compartir les meves històries, i de seguida tenia quasi mil seguidors al compte d’Instagram. La gent és molt agraïda. I és un esport, que al ser minoritari i petit, en qualsevol projecte la gent s’hi implica molt i et recolza.

Quin contingut els hi ofereixes?

Miro que hi hagi des d’entrevistes, a vídeos per aprendre, tipus de muntatges, escenaris diferents, viatges… Com si fos una televisió, però amb molt pocs recursos, ja que al final soc jo sol gravant, produint, editant i viatjant. Cada setmana penjo un vídeo, sigui del tema que sigui.

I com et finances?

Els seguidors paguen. És una subscripció tipus Netflix. Hi ha una quota mensual o anual, i ve tot d’allà. Actualment tinc uns 300 subscriptors més o menys. De moment, cada mes estan augmentant el nombre de subscriptors.

Però només vius d’això?

No. Encara és molt difícil arribar a final de mes només amb això. També, perquè cada cop vull fer produccions més grans, i és més despesa. Ara, el que també faig és combinar-ho i porto el màrqueting i la publicitat en l’àmbit estatal d’una marca d’Anglaterra de material de pesca, de les més conegudes del món.

Com és el teu dia a dia?

No hi ha cap dia igual. Vaig a temporades. La primavera, que és l’època més bona, començo a anar cap al sud de la península i miro de seguir el clima de la bonança i vaig pujant cap al nord fins a Europa. Més tard, tant estiu com hivern, miro de passar-me’ls editant tot el contingut que he fet. Tot i això, organitzo rutes circulars, perquè gravo a tota Europa i he de mirar d’estalviar quilòmetres.

Quant temps passes a fora?

Quan faig les rutes acostumo a estar entre dos i tres mesos de viatge. Al cap de l’any, un 40% de les nits les passo fora de casa.

Quins equips tens per gravar el contingut?

Vaig amb un equip de càmeres de cine. Són drons, càmeres, ordinadors, targetes, discos durs… tot carregat a la meva furgoneta. No m’hauria imaginat fa 3 anys poder arribar a tenir aquests equips. Em genera una mica de por perquè amb la meva furgoneta vaig a molts racons d’Espanya i molta gent d’aquest món em coneix. Per això, no penjo mai a les xarxes el meu dia a dia, perquè si no, em venen a veure allà on soc.

Ets conegut?

Dins de la comunitat sí. És una comunitat petita, però hi ha zones d’Espanya que aquest tipus de pesca és molt freqüent i hi ha molta gent que em segueix, com pot ser Extremadura o Madrid. Per això també he hagut de fer tot el contingut en castellà. Molts cops ho penso, hòstia, tant de bo pogués fer contingut en català. Però per aquest sector tan concret, és inviable.

Hi ha més gent que faci aquest contingut?

A Espanya no, però en l’àmbit europeu sí. A més, ara conec a la gent més bèstia relacionada amb aquest món, amb molts seguidors, i a mi m’encanta relacionar-m’hi. Tot i que tampoc som tants, perquè bolcar-se tan fort i fer contingut implica ser fora de casa, passar-te dues setmanes a l’hivern pescant a 5 sota zero, dormir en una tenda, o patir molta calor. Vas una mica als límits, però conviure amb la natura i mirar de cuidar l’entorn és part de la pesca.

Al Lluçanès també hi graves contingut?

No hi he gravat res. Però hi ha una zona, el pantà de Santa Creu, que és com la meva segona casa. És un lloc que jo me l’estimo molt i l’he vetllat molt. I vaig recurrentment a netejar-ho, a deixar-ho sempre net, perquè trobo que és un espai on la carpa hi està molt bé.

Ara hi torna a haver carpes després de la sequera?

Sí, se n’hi han tornat a ficar, per part de les societats i de particulars. També hi ha una cosa que és impactant, perquè es va assecar tot i semblava que totes les espècies s’haurien d’haver mort, però han tornat a aparèixer. Segurament es van quedar amagades al fang, van quedar ous allà o simplement van pujar rec amunt. És molt difícil fer desaparèixer una espècie.

Veus el futur podent-te dedicar a això?

Sí, i tant. Seguiré per aquí. Relacionat amb el projecte principal també hi ha molts altres projectes. Ara començo a desenvolupar una pàgina web de roba, relacionada amb aquest món, però també urban. També estic treballant amb el màrqueting, amb una empresa que també produeix pel·lícules a nivell més gran.

Estàs content d’haver fet el pas?

Sí, molt. Jo estava treballant a una granja de porcs i després tallant arbres al bosc. I ostres, ara miro què havia fet durant l’any abans i deia: bé, he estat treballant i he fet dos viatges. I ara veig un any i he viscut tantes coses, tants viatges, tanta gent! No sé si em passa de pressa o lent el temps, perquè en un any he vist tantes coses que és difícil fins i tot recordar-me’n.//

---

Qüestió de carpes

La carpa és una espècie invasora que porta segles entre nosaltres -sembla que ja era aquí al segle XVII- però la seva presència continua generant debat. A Catalunya, la normativa és clara: si en pesques una, l’has de sacrificar. De fet, «Espanya és l’únic lloc del món on s’ha de matar obligatòriament la carpa», assegura Vilamú.

Tal com va explicar Ramon Baucells en l’edició passada a la secció de LaRella Cuques, Plantes i Feres, “les carpes s’alimenten removent els llims i provoquen la mort de les plantes aquàtiques deixant l’aigua tèrbola i de mala qualitat.”
Els practicants del carpfishing, però, ho veuen d’una altra manera. Vilamú explica: “Jo mai no mato res.” Quan treuen una carpa, la curen, porten antisèptics i la retornen a l’aigua en les millors condicions possibles. Per a ell el debat “és un punt delicat”, perquè la carpa fa tant de temps que és aquí que eliminar-la li planteja una pregunta de fons: “fins on volem tornar enrere després de tants anys? Fins on podem tornar a ser Déu? I recorda que l’impacte humà sobre els rius va molt més enllà de la carpa: “avui una anguila no pot remuntar del mar al riu per culpa de les preses.”

És un debat que es viu al territori i que LaRella també acull. Baucells en torna a parlar en aquest número.//