“El mòbil pot ser un dels grans problemes en l’ús incorrecte dels camins particulars”

FREDERIC TORMO – AGENT RURAL

Frederic Tormo va entrar al Cos d’Agents Rurals l’any 1996. Ara, gairebé 30 anys més tard, és un dels Agents assignats a Osona i Lluçanès amb més experiència, i es coneix cada pam i racó del territori. La seva especialització en la legalitat al voltant dels camins l’ha dut a fer xerrades informatives sobre els usos i els drets que usuaris i propietaris tenen sobre els camins públics i particulars. Al Lluçanès, a més de treballar-hi, hi té un vincle especial: la seva família hi ha viscut des de fa cinc generacions. Actualment, després d’uns anys a la Plana de Vic, és veí de Perafita. En aquesta entrevista clarifica, a través de la seva perspectiva sòlida i fonamentada, algunes qüestions complexes entorn la regulació, l’accés i el gaudi al medi natural.

PER QUÈ AGENT RURAL? Soc excursionista de tota la vida. Vinc del món de l’Escoltisme, de la muntanya i caminar m’agrada molt. Soc tècnic forestal per estudis, perquè m’apassiona el contacte amb la natura. Semblava que la meva sortida natural era aquesta.

ELS AGENTS RURALS EREN RELATIVAMENT RECENTS EN AQUELLA ÈPOCA La nostra feina fa segles que existeix. Ja des dels temps dels senyors feudals que hi ha hagut guardaboscos o guardes de caça, per motius diversos i amb diferents denominacions. A casa nostra, quan s’acaba la dictadura, hi ha un traspàs de competències de la gestió mediambiental a la Generalitat. En aquell moment, es crea l’actual Cos d’Agents Rurals (CAR).

PODEM CONSIDERAR EL CAR COM UN COS DE SEGURETAT? Tant abans com ara, els guardaboscos hem tingut dues vessants. La vessant policial, que passa per detectar infraccions i, si cal, denunciar-les, i la vessant tècnica, que a grans trets es caracteritza per l’assessorament, la divulgació i la gestió.

QUÈ FEU, ELS AGENTS RURALS? Bàsicament tenim quatre grans àrees d’actuació: la forestal, en la qual es regulen els aprofitaments (com la llenya o els bolets), la dels incendis forestals, la gestió de la fauna (des de la llei de protecció d’animals al fet de la caça) i la dels espais naturals i la biodiversitat. Aquesta última engloba temes com els espais protegits, la vigilància sobre abocaments al medi, o el patrimoni entre d’altres.

ELS INCENDIS FORESTALS NO SÓN COMPETÈNCIA DELS BOMBERS? Des que es declara un incendi i fins que s’extingeix, qui se n’encarrega són els bombers. Però nosaltres ens ocupem de la part preventiva, com la gestió dels permisos de foc o el control sobre les activitats de risc, i també de investigació posterior a un incendi forestal. Aquestes investigacions requereixen uns coneixements molt complexos sobre, per exemple, com crema cada tipus de vegetació, i s’ha de tenir una formació molt específica per a fer-hi front.

I EN EL CAS DEL LLUÇANÈS, QUINES SÓN LES ACTUACIONS MÉS FREQÜENTS? Com a la resta de Catalunya, tenim actuacions en els quatre camps. Amb la sort que al ser una comarca petita, la comunicació amb l’Administració és més fàcil. Ara bé, les actuacions més habituals tenen a veure amb les activitats que realitza la població a cada territori. Al Lluçanès, temes de ramaderia, temes d’agricultura, i en caps de setmana i períodes estivals, sobretot després de la pandèmia, hi ha més problemàtiques relacionades amb el lleure. Hem notat un augment de caminaires, ciclistes, motoristes, tot-terrenys, boletaires… i també un augment de problemàtiques derivades.

COM ET VAS INTERESSAR PER L’ESTUDI DELS CAMINS? Deu fer cosa d’uns 10 anys, un cap de servei especialitzat en incendis forestals em va consultar un dubte que tenia: es veu que una cuba de l’ADF havia d’anar a omplir a un dipòsit i tenia raons amb el propietari del camí per on havia de passar. Em va dir: tu, com a Agent Rural, què hi diries? Li vaig contestar que ho consultaria, i no li vaig poder donar una resposta fins…tres anys més tard! Amb aquesta excusa, m’hi vaig anar ficant, i em vaig adonar que era un tema molt complex. Vaig detectar una mancança general en el coneixement d’aquest tema.

EN QUIN SENTIT? La gent, sobretot d’àrees urbanes, quan fan ús de les zones més rurals, ho han de fer a través dels camins, evidentment. Però es desconeix profundament la legalitat que els regula: Quan puc utilitzar un camí? Què vol dir que sigui públic o privat? També vaig anar veient que el desconeixement de les lleis que regulen l’ús dels camins era present entre professionals, propietaris, ajuntaments…

I A QUÈ ÉS DEGUT? Hi entren legislacions molt diferents; a nivell estatal, a nivell autonòmic, a nivell municipal… No hi ha una llei específica que ens parli del que és un camí o de com s’ha d’accedir a la natura, sinó que cada llei té un enfocament diferent, i cada llei defineix els camins i els seus usos segons aquest enfocament. I llavors s’hi afegeix la tradició, el costum, la cultura. A vegades pensem que tenim dret a passar per un camí pel simple fet d’haver-ho fet tota la vida i legalment no sempre és així.

Al Lluçanès, només 3 ajuntaments tenen un inventari i/o un catàleg de camins

I EL DRET DE PAS NO S’HA DE GARANTIR? Sovint confonem el dret de pas amb la lliure circulació de les persones. Si el camí és privat, el dret de pas l’ha de donar el propietari, i el pot donar a qui vol o a qui necessita (per exemple, perquè hom va a la seva granja a portar-li pinso). Poder anar a tot arreu, que és el dret a la lliure circulació, s’exerceix a través dels camins públics. En alguns casos, hi pot haver servituds obligades (si un camí privat és l’única forma d’arribar a un indret públic, sí que s’hi ha de poder passar, i el propietari té el deure de respectar-ho).

PARLAVES DE LA TRADICIÓ I EL COSTUM EN L’ÚS DELS CAMINS Ambdós són molt importants a casa nostra. Ho veiem en els camins de sagrament o en les vies pecuàries. Però no sempre garanteixen aquest dret de pas. Potser hem pogut passar tota la vida per un camí perquè el propietari tenia una tolerància de pas, perquè pensava que pels quatre veïns que venien a buscar bolets no hi havia cap problema. Quan han començat a aparèixer centenars de persones, s’afarta de recollir merda, del risc d’incendi, de les aglomeracions, de trobar-se el sembrat aixafat, etc. I pot decidir tallar el camí.

QUIN PERCENTATGE DE CAMINS PRIVATS HI HA AL LLUÇANÈS? A Catalunya hi ha molts més camins privats que públics, però ara mateix no hi ha dades exactes sobre això que em preguntes. La llei ens diu que cada ajuntament hauria de tenir el seu inventari i el seu catàleg de camins, especificant quins camins són públics, quins són privats i quins són veïnals. En el cas del Lluçanès, només hi ha tres ajuntaments que tinguin una cosa o l’altra.

I QUAN ANEM AL MEDI RURAL, COM HO HEM DE FER? ÉS IMPRESCINDIBLE REGULAR-HO? L’ús lúdic, teòricament, s’hauria de fer a través de camins públics, però sovint la gent no ho sap perquè això no està ben legislat i no hi ha cap rètol que ho indiqui. Un dels grans problemes que tenim és el mòbil. Ens guiem per aplicacions que creen itineraris, però no són normatives i ens fan passar per qualsevol lloc. Siguem-ne conscients.Cada cop som més gent al món, i la massificació malmet l’entorn i la pròpia experiència que busquem! Oi que quan anem al cinema i la sala és plena ja no podem entrar? Doncs en termes de lleure i natura anem cap aquí.//

Natura, història, camins
Amb en Frederic no ens coneixíem personalment. L’única referència que en tenia és un petit llibre autoeditat d’autoria seva que explicava la història d’Antoni Franquesa, un maqui de Santa Eulàlia de Riuprimer molt actiu a finals dels anys 40. En proposar-li l’entrevista, de seguida hi accedeix. Complert el protocol, ens trobem a la seu del CAR a Vic. És un espai més gran del que sembla, però decidim que anirem a conversar a un entorn més agradable. A l’aire lliure. L’acompanyo a patrullar i aprofitem per xerrar, resseguint camins, senders i corriols que s’esmunyen per camps i boscos i que s’entrellacen entre ells una i altra vegada, formant una xarxa de capil·lars de sotabosc enorme. Una xarxa que estem acostumats a veure i a utilitzar. Però, en coneixem l’orígen? Sabríem dir quan es va fer aquell camí on acostumem a pedalar els diumenges, o aquell per on fem drecera el dia que no volem creuar el poble? Sabríem identificar-ne la titularitat? Mentre passegem, topem amb elements (rètols, cadenats o grans blocs de pedra) que exemplifiquen com la propietat privada ha estat -i segueix essent- el pilar fonamental en la gestió sobre els camins a casa nostra. Una gestió complexa i desconeguda. Per sort, en Frederic en sap un munt, perquè ha estudiat el tema amb la mateixa passió que el va portar a documentar, en el seu temps lliure, la història dels maquis.

Un retrat en tres pinzellades
Un ideal de felicitat: Caminar dins una fageda a la tardor, amb aquells colors ocres i ataronjats…
Un lema: Viu i deixa viure.
Una afició: La història. Investigar sobre tradició i patrimoni.