Al Lluçanès hi ha persones amb vincles familiars i afectius amb Ucraïna, que viuen amb angoixa i preocupació les notícies que expliquen els mitjans de comunicació, i també els seus familiars i amics. Lluny de quedar-se de braços plegats han començat a organitzar-se per poder ajudar a les seves famílies i amics: campanyes per recollir roba (com la que ha iniciat la família Myhal de Sant Bartomeu del Grau), acollida de refugiats o familiars que arriben d’Ucraïna i crides per a la cessió d’habitatges, són algunes de les demandes d’aquests dies.
L’ONG Osona amb els Nens, que va néixer el 1997 amb l’objectiu d’acollir nens i nenes víctimes de l’accident nuclear de Txernòbil, ara s’organitza per poder acollir refugiats. Des de l’inici del conflicte molts d’aquests nens i nenes, sols o amb les famílies, estan venint cap a Osona i el Lluçanès. Per això, des de l’associació fan una crida a l’acolliment o a la cessió d’habitatges perquè s’hi puguin instal·lar i han obert un número de compte per a donacions.
Un d’aquests infants és la Masha Podolska. Ara vivia a Kíiv i treballava d’auxiliar d’Infermeria. Després de viure els primers dies del setge a la ciutat de Kíiv, va decidir marxar, i el passat dilluns 7 de març va arribar de nou a Olost, ara també, amb part de la seva família.
L’Svitlana Litvinova també és una noia que de petita es va acollir al projecte d’Osona amb els nens. Ella, però, als 16 anys es va quedar a viure a Alpens. Ara, amb l’esclat de la guerra, tres germanes seves han pogut venir fins aquí.
El conflicte obert per Rússia té efectes dins i fora de les seves fronteres. També, són molts els ciutadans de Rússia que estan sortint del país i són molts els ciutadans d’altres països que hi residien que també en marxen. Aquest és el cas de la pradenca Maria Font, que ha hagut d’abandonar els estudis a la universitat de Sant Petersburg. O també la pradenca Anna Font, que amb la seva parella russa, han decidit abandonar el país per la repressió que puguin viure.//

Mariia Myhal organtiza ajuda per Ucraïna

La família Myhal va arribar a Sant Bartomeu a principis del 2000. Els tres fills han estudiat, el més petit encara ho fa, a l’Escola La Monjoia, que aquests dies ha servit de punt de recollida de roba i altres utensilis per enviar a Ucraïna.
La Mariia Myhal és a gran dels tres germans, i la impulsora, juntament amb la seva família, d’aquesta campanya de recollida, que va començar a Sant Bartomeu, però s’ha estès cap a Prats, o Perafita. Com diu la Maria “la resposta de la gent ha estat impressionant, sort en tenim. Només podem donar les gràcies a tothom”. Tota aquesta roba s’enviarà a Barcelona i d’allà cap a Ucraïna on es repartirà a través de parròquies i d’escoles locals.
La família Myhal viu amb gran preocupació el que passa a Ucraïna i, malgrat que poden parlar amb família que tenen allà, no poden evitar viure en un “estat de nervis i angoixa i enganxats al mòbil tot el dia”. La situació està sent especialment dura des d’aquí pels pares de la Mariia, perquè “hi tenen els seus germans i hi han viscut gran part de la seva vida” ens explica la Mariia. Diu també, que a casa seva, cadascú afronta la situació de diferent manera: “els meus pares s’han centrat en la feina, la meva germana ha decidit passar-ho més soledat i jo he decidit que necessitava ser útil”. Per això s’ha fet voluntària per fer de traductora i intèrpret per les persones que arriben.
La família de la Mariia viu a prop de la frontera amb Polònia. Tot i que a priori és una zona allunyada dels combats, si poden sentir les bombes, i sovint es desperten de matinada amb el so de les sirenes que anuncien un possible bombardeig. A l’inici del conflicte, la Mariia i els seus pares, els hi demanaven que vinguessin aquí, però van decidir quedar-se i només n’han marxat una tieta amb les seves dues filles. La Mariia diu que els va costar d’entendre que no volguessin sortir d’allà, però “només ells podien prendre aquesta decisió, nosaltres l’únic que podem fer és respectar-la i ajudar-los”. Cada vegada que sona el telèfon tremolen, explica la Mariia “només esperem que no siguin males notícies”. Fa dos dissabtes, però no va ser així, de bon matí els trucaven per dir que l’exèrcit rus havia matat el seu cosí, de només 19 anys, mentre conduïa un comboi militar. “No sabem què portava, podien ser armes o menjar” explica. “Això va ser molt dur per tots, vam estar dos dies bloquejats, sense poder sortir de casa. No podíem evitar sentir-nos culpables per estar aquí, vius i segurs.”
La Mariia va estar per darrer cop a Ucraïna aquest estiu. Ara, en recordar-ho, se li neguen els ulls. Sap que hi tornarà, però que res no serà com l’estiu, que hi ha gent a qui ja no tornarà a veure i que tot haurà canviat. Malgrat tot no perd l’esperança.//

Masha Podolska torna a Olost 10 anys després

La Masha Podolska va venir des dels quatre fins als divuit anys, cada estiu a Olost. Venia amb l’ONG d’Osona amb els Nens, que organitzen estades temporals a Catalunya d’infants ucraïnesos que viuen a la zona afectada per l’accident de Txernòbil. Cada any, passava dos mesos a casa la Rosa Soler: anava al casal d’estiu d’Olost, participava de moltes activitats del poble, i va aprendre a parlar català perfectament. Ara, feia deu anys que no havia tornat a Catalunya, però l’esclat de la guerra d’Ucraïna l’ha portat de nou fins aquí.
“Jo, com la majoria de gent, no em creia que començaria una guerra. El dia 24 de febrer a les sis del matí, una amiga em va trucar i em va dir que la guerra havia començat. No m’ho podia creure. Immediatament, la vida a Kíiv es va paralitzar: van tancar totes les botigues i farmàcies, la gent estava amb pànic” explica la Masha. “Feia por estar a Kíiv. A la nit, no podíem dormir, a fora sentíem explosions de bombes i tirs” afegeix. Podolska explica que es van amagar al metro o a sota terra durant dies: “La situació a Kíiv empitjorava cada dia, era terrible, i el dia 1 de març vam decidir marxar”. La Masha estava en contacte amb la Rosa Soler: “La meva família d’Olost em va dir que m’estaven esperant, i que m’ajudarien amb tot el que poguessin”. Podolska detalla que el viatge ha estat molt llarg i dur: “A l’estació de Kíiv hi havia milions de persones i era impossible pujar a un tren. Fins al cap de 5 hores no vam poder agafar-ne un. Hem hagut d’esperar moltes hores a l’intempèrie o en estacions, passant molt fred”. Finalment, el passat dia 7 de març a la nit, ella, la seva mare i una amiga de la família amb la seva filla van arribar a Olost.
La Masha ara està constantment en contacte amb el seu avi, tiet i cosí, que encara són allà. Espera, que això s’acabi aviat i puguin tornar a viure en pau.//

Arriben a Alpens les germanes de l’Svitlana Litvinova

Divendres passat, després d’una setmana de periple per Europa, van arribar a Alpens quatre persones ucraïneses. Són tres de les germanes i un nebot de l’Svitlana Litvinova, una alpensina de 24 anys, d’origen ucraïnès, que amb setze anys va decidir quedar-se a Catalunya a estudiar i treballar. L’Svitlana va prendre la decisió de viure a Alpens, després de fer estades de dos mesos cada estiu des que tenia sis anys amb el programa de l’ONG Osona amb els nens.
Les germanes de l’Svitlana vivien a Kíiv. Quan va esclatar el conflicte, van fer les maletes de seguida, però encara no van decidir marxar. Com expliquen, en aquell moment, tot era molt confús, i no sabien com es desenvoluparia la situació, no s’ho acabaven de creure. El primer dia que van sonar les alarmes, van refugiar-se a un antic gimnàs de la ciutat, que feia de búnquer. Quan feia dos dies de l’esclat de la guerra, van prendre la decisió de venir cap aquí. El divendres 25 a la nit, van comprar menjar i medicació i dissabte al matí van emprendre el viatge amb cotxe. La direcció que van agafar va ser cap a Romania, però es van trobar amb cues quilomètriques i que no podien avançar. En aquell moment, un voluntari que donava menjar i ajuda a les persones atrapades a la carretera, els va recomanar que travessessin la frontera per Moldàvia, i així ho van poder fer l’endemà. Després de molts quilòmetres i cansament, el divendres 4 de març van arribar a Alpens, a casa l’Svitlana.
Van viure el viatge amb molta preocupació i neguit, ja que el país estava fortament militaritzat i hi havia vies de comunicació tallades.
“Van fer bé de marxar. El mateix dissabte que van començar el viatge, va caure una bomba a 50 metres de casa meva. L’ona expansiva va trencar els vidres i van despertar als meus germans que encara eren allà. Per sort, no van prendre mal, però des de llavors van baixar al búnquer, ja que van veure que ni a casa estaven segurs”, explica l’Svitlana.
Un dels seus germans, va intentar aquesta setmana sortir del país, però com que era un home, no el van deixar marxar.
Les germanes de l’Svitlana s’estan recuperant del viatge a Alpens. Ara estan tranquil·les, per estar fora de perill, tot i això, tota la família continua preocupada pels que s’han quedat a Ucraïna i pel que pugui passar al seu país. Per això, ara volen ajudar tot el que puguin des d’aquí: enviant roba, menjar o diners.
“Elles creuen que podran tornar el seu país i recuperar les seves vides i feines, no volen viure com a refugiades. Però encara és tot molt confús i no sabem com quedarà el país. No hi haurà ni ponts ni carreteres, ni si hi haurà menjar o feina. Tenim una situació molt complicada” explica l’Svitlana.//

Maria Font deixa els estudis a Sant Petersburg

La Maria Font López, de Prats de Lluçanès, va anar a viure el passat 2 de febrer a la ciutat de Sant Petersburg (Rússia). Ho va fer per seguir els seus estudis universitaris, en un programa de mobilitat internacional de la Universitat de Barcelona. “Em vaig assabentar de l’esclat de la guerra per Twitter, i perquè ho vam parlar amb altres estudiants internacionals”, explica Font. Tot i que no ho va veure als mitjans nacionals, si que va veure, ja el primer dia, una manifestació en contra de la guerra d’Ucraïna, i que, com detalla, s’han anat repetint al llarg de tota la setmana a la ciutat.
En un primer moment, Font, va decidir no marxar de Rússia. Malgrat que el primer dia es va tancar al seu pis, allà no hi havia conflicte, i podia tenir un dia a dia normal. Tot i això, al cap d’uns dies, des de la Universitat de Barcelona els van comunicar que, juntament amb altres universitats europees, havien deixat en suspens totes les col·laboracions amb institucions russes, com a mesura de pressió, i que, per tant, havien de tornar. També, des de l’ambaixada espanyola a Rússia, es recomanava tornar immediatament en cas de voler abandonar el país.
“Prendre la decisió de tornar va ser molt difícil. Per mi, estudiar a Rússia era un somni i s’ha vist trencat amb quatre dies” explica Font. Per tornar, la pradenca va haver d’agafar un autobús durant 12 hores fins a Tallinn, la capital d’Estònia. Durant el trajecte, es va trobar amb diversos controls policials. A l’autobús que viatjava ella, també hi anaven vuit ucraïnesos, que a la frontera amb Europa, els van fer apartar del grup i els van acollir amb una sala diferent.
Ja des de Talinn, Font va agafar un avió fins a Varsòvia i després, un segon fins a Barcelona. “En aquest últim vol, vaig veure famílies ucraïneses que també marxaven del seu país, sobretot bastants infants petits de poc més de 6 o 7 anys.”
Ara, la Maria Font, que ha hagut de deixar aquest semestre universitari a mitges, no sap les conseqüències acadèmiques que tindrà, i no podrà estudiar l’idioma rus al país d’origen.//

Anna Font, fugint de la repressió russa

L’Anna Font Martínez, de Prats de Lluçanès, va anar a viure a Rússia amb la seva parella, Alexey Yakuban, que és originari d’allà. Font treballa per internet fent classes d’idiomes, i la feina se l’emporta allà on va. La pradenca va arribar a Rússia el juny del passat 2021, i ha estat a diferents zones del país, passant per la Sibèria, Sant Petersburg, Moscou, o just fa un més a Krasnodar, una ciutat propera a la frontera ucraïnesa. Font, que segueix les notícies per mitjans internacionals, ja estava informada del conflicte d’Ucraïna: “Ja em feia pagues que alguna cosa passaria, però no una cosa tan grossa. La gent del meu voltant creien que hi hauria un conflicte a la frontera amb soldats, però no el que està passant”. El passat 24 de febrer, quan va esclatar el conflicte, va haver de marxar de seguida. Va cancel·lar les classes d’aquell dia, i van començar a planejar la sortida el més ràpid possible. Dissabte el matí ja van marxar “i no vam sortir abans perquè no teníem tots els papers a punt”. En aquell moment els aeroports encara no estaven tancats, però la parella tenia por que no poguessin continuar junts. Van decidir anar a Turquia, un dels pocs llocs on, ni els russos ni els espanyols necessiten un visat per viure-hi durant uns mesos.
Font explica que la situació a Moscou ha canviat molt: “Malgrat que no hi hagi perill de bombes, la moneda ha caigut, les empreses estan marxant i tancant, i el país està quedant aïllat”. La parella de Font, Alexey Yakuban, que ha estat militant de l’oposició Russa de Navalni, viu el conflicte amb “ràbia i impotència”. Reivindica que “Putin no representa a la gran majoria dels russos, ja que la gent no vol una guerra. La ciutadania russa patirà les conseqüències”. Font també parla de la repressió que es viu allà: “No pots parlar de guerra, i hi ha paraules prohibides. Vas a la presó quinze anys i pots pagar multes elevades. Amb una setmana, que sapiguem, s’han arrestat entre 4.000 i 5.000 persones per les manifestacions en contra, però malgrat l’amenaça, la gent surt al carrer”. Font i la seva parella expliquen que molta gent també està marxant de Rússia cap a altres països.
L’Anna Font ha hagut de deixar moltes coses a Moscou, que considera casa seva. Viu amb tristesa i impotència la situació. Alhora, també estan pendents de la filla de la seva parella, que s’ha hagut de quedar a Rússia.//