Entrevista a Judit Pons Baños, infermera especialista en salut mental del CHV

Cada cop és més habitual sentir a parlar de la importància de la salut mental. Tot i això, és una de les àrees que rep menys recursos en gran part dels sistemes públics de salut.
Segons l’OMS, l’Organització Mundial de la Salut, un 25% de la població mundial podria patir un trastorn mental al llarg de la seva vida. Perquè governs i població prenguin consciència de la seva importància el 10 d’octubre se celebra el dia mundial de la Salut Mental.
Hem parlat amb la Judit Pons, infermera especialista en Salut Mental del Consorci Hospitalari de Vic, perquè ens ajudi a entendre de què parlem quan parlem de salut mental.

A què ens referim quan parlem de salut mental?
A mi m’agrada entendre la salut mental com un continu. Pot anar d’un estat de benestar ple, que inclou com tu et perceps, com perceps l’entorn, el fet de sentir-te capaç i sentir-te bé… fins a un estat de zero salut mental, on et sents malament.
El que cal entendre, i és important no confondre, és que salut mental i trastorn mental no és el mateix. Tot i que evidentment està relacionat, una persona pot tenir un trastorn mental i una molt bona salut mental, o no tenir cap trastorn i tenir molt mala salut mental.
Quan parlem de salut mental hi estan implicats factors com el benestar emocional, l’autoestima, el fet de sentir-te competent, entre molts d’altres.
I també cal tenir en compte que la nostra salut mental pot estar d’una manera o d’una altra segons el dia. No és el mateix quan estàs de vacances o quan estàs en ple període d’exàmens i d’entregues.

D’acord. Doncs què és un trastorn mental?
Un trastorn és un tipus d’alteració dels processos psicològics bàsics com poden ser les emocions, la motivació, el comportament, el llenguatge, etcètera. Bàsicament, un trastorn mental pot afectar tres àrees: l’emocional, la cognitiva (el pensament) i/o la conducta (comportament). Parlem de trastorn quan hi ha una alteració en una o més d’aquestes àrees, quan aquesta no concorda amb cap fet cultural o social del dia a dia de la persona i, a més, crea un malestar subjectiu, és a dir que la persona sap que no es troba bé.
Hi ha molts tipus de trastorns: hi ha trastorns puntuals que es resolen en poc temps o amb poques intervencions i altres que són d’un curs més crònic i que, ara per ara, no tenen resolució.
Cal tenir en compte que sovint tenim conceptes equivocats. Per exemple, un trastorn mental no té res a veure amb la capacitat intel·lectual de la persona diagnosticada. Sovint confonem els conceptes i tractem a una persona amb un trastorn com si tingués algun tipus de discapacitat, tendint a la sobreprotecció i infantilització, o pel contrari, tendim a pensar que són molt intel·ligents.
Una altra confusió que tenim molt interioritzada és que un trastorn és permanent. Però malgrat que una persona tingui un trastorn mental de curs crònic el seu dia a dia pot no veure’s afectat per aquest, pot tenir brots o pot no tenir-ne dependrà de diferents factors.
El que ha de quedar molt clar és que un trastorn mental no és ni una culpa ni un càstig. De la mateixa manera que emmalaltim d’una grip, una diabetis o un càncer, també ho podem fer de la nostra salut mental. De fet hi ha estudis que diuen que 1 de cada 4 persones tindrà un trastorn mental al llarg de la seva vida. Ningú n’està exempt, ens pot passar a tots.

Visibilitzar els trastorns ajuda?
Qui millor t’ho respondria són les persones a qui han diagnosticat un trastorn mental. Al nostre entorn hi ha dues grans associacions, Activament i Obertament, que estan fent molta feina per lluitar contra l’estigma i l’autoestigma, que tant patiment generen a les persones que ho pateixen.
L’autoestigma es fonamenta en les idees preconcebudes sobre els trastorns mentals que tenim cadascú de nosaltres. Si a mi em diagnostiquen un trastorn, em puc identificar o no amb el que m’han dit que tinc en funció d’aquestes idees.
Cada persona és lliure de decidir si vol dir o no que pateix un trastorn mental, estan en el seu dret. La por a l’estigma és, sovint, qui acaba decidint si es diu o no. Les persones que fan una vida dins els estàndards que tenim apresos i que pateixen un trastorn sovint no ho diuen, i ningú ho sap perquè no es veu. Això pot ajudar a perpetuar l’estigma i, a més, pot complicar el procés de recuperació. És a dir, si jo he d’amagar que tinc aquest trastorn, probablement en algun moment també hauré d’aguantar un malestar emocional que tinc, ja que no el podré expressar, perquè el meu entorn no sap què em passa.
Un exemple d’estigmatització és la imatgeria que s’ha creat, titllant de violents les persones amb trastorns mentals com l’esquizofrènia quan els estudis han demostrat que, les persones amb esquizofrènia, solen ser menys violentes que la població en general. I dic esquizofrènia perquè és un trastorn que es fa molt present. Però que quedi clar que la violència de les persones no té cap mena de relació amb el trastorn mental que pugui tenir.

La salut mental té gènere i classe?
Sí, el gènere està present en tot, hi ha trastorns més prevalents amb dones i d’altres amb homes.
Els determinants socials que afecten la nostra salut, com poden ser l’entorn o la classe social, afecten tant la salut física com la mental. Per això podem afirmar que la Covid-19 tindrà repercussions en la salut mental de les persones, perquè socialment la pandèmia ha tingut una afectació. Pensar que et pots quedar sense feina, la incertesa de què pot passar, tot això impacta negativament en la nostra salut mental. Evidentment els problemes de salut mental afecten qualsevol classe social, però quan tenim més dificultats en temes bàsics la nostra salut mental més se’n ressent.
Els recursos públics en matèria de salut mental són molts, però no suficients. En matèria de psicoteràpia, per exemple, els nivells han augmentat molt vist anys enrere, però en caldrien més. Ara mateix fer psicoteràpia a la pública un cop a la setmana és molt complicat i la pressió assistencial fa que la freqüència de visites també sigui limitada. Aquí hi ha un biaix de classe, qui es pot permetre o no pagar un privat.

Un trastorn mental no només afecta la persona a qui diagnostiquen, sinó també al nucli familiar que veu afectada la seva salut mental. Hi ha recursos per les famílies?
Si a vegades pot ser difícil l’accés a salut mental pel propi diagnosticat, imagina’t per les famílies. Aquí prenen molta importància les associacions de familiars.

Al llarg de la teva vida professional t’has especialitzat programes d’atenció i prevenció de les conductes suïcides. Hi ha un trastorn mental darrere d’aquestes conductes?
Darrere un suïcidi hi ha molta complexitat. No és mai A i llavors B. És un fenomen multifactorial i molt complex. Però sí que hi ha una sèrie de factors que sabem que estan relacionats amb què hi pugui haver un major risc de suïcidi. Un d’aquests factors, en aquest cas individual, és un trastorn mental. La literatura ens diu que un 80% de les persones que es moren per suïcidi tenien, diagnosticat o no, un trastorn mental i la meitat d’aquests una depressió.
La depressió i l’ansietat són uns dels trastorns més prevalents avui en dia.
Llavors hi ha una relació, però no tothom que té un trastorn mental farà cap a una conducta suïcida, de fet la majoria no en faran cap. Ni tothom que acaba morint per suïcidi tenia un trastorn mental.

Llavors el suïcidi és un tema de salut mental?
Sí, si entenem la salut mental com el que explicat al principi del benestar i del malestar. El suïcidi sempre està relacionat amb un patiment intens.
En un suïcidi la persona està patint pel que sigui (aquí és on entra aquest fet multifactorial) i dins d’aquest patiment hi ha un punt que ho veu com a irresoluble (no puc resoldre), infinit (això no acabarà mai) i a més insuportable. És en aquest punt quan la persona pot començar a plantejar-se una solució dràstica, definitiva i irreversible, com pot ser la mort per suïcidi.
Imagina’t el patiment que hi ha d’haver associat per tombar l’instint de supervivència i per arribar al punt del desig de mort i de voler acabar amb tot.

Un d’aquests multifactors podria ser una addició?
El tema addiccions el tractem dins de la salut mental. Moltes vegades, i cada vegada més, hi ha una dualitat, de tenir una depressió i un problema d’addicció a l’alcohol, la cocaïna, etc. Com més coses sumem, més gravetat.
Dins el suïcidi tot el tema de les addiccions correlaciona molt. Moltes vegades en el moment de fer l’intent hi ha consum. El consum de tòxics és un factor més.

Ha augmentat el nombre de suïcidis arran de la pandèmia?
És molt recent per poder dir si hi ha un impacte directe. El més habitual quan parlem de suïcidis és parlar de tendències al llarg d’un temps. Per exemple, el que si es veu és que a Catalunya la mort per suïcidi ha passat a ser la primera causa de mortalitat externa durant els últims deu anys, doblant les morts per accidents de trànsit.
Ara bé, el que s’ha reduït dràsticament són les morts per accident de trànsit. I és aquí on entren les campanyes de prevenció. Fa anys semblava impossible reduir-els, però s’hi han posat recursos, s’han fet campanyes de prevenció i han baixat. Per què no fem això amb el suïcidi?

Els centres d’atenció primària tenen un paper en la prevenció?
Els centres d’atenció primària tenen una gran sensibilitat i preocupació pels pacients i quan detecten un cas el deriven amb molta rapidesa. I en detecten molts, de fet són la primera porta d’accés al sistema sanitari. L’únic que necessiten són molts més recursos.

La detecció es pot fer des d’altres espais, com centres socials, de dia, instituts, etc.?
Sí, qualsevol pot detectar una situació de risc si està entrenat. Hi ha una figura anomenada gatekeepers (guardians de la porta) que són agents comunitaris que estan formats per detectar aquests senyals que indiquen situacions de risc. Nosaltres proposem aquests tipus d’intervencions, però no arribem a tot arreu on voldríem.

Després d’una mort per suïcidi tendim a veure senyals que, un cop passat, ens criden l’atenció. Per l’entorn aquest fet és molt dur, què passa amb ells, com se supera un fet així?
És molt important desculpabilitzar les persones en aquest sentit, la majoria de vegades la mort per suïcidi és inesperada i violenta.
Hi ha un acord internacional pel qual a l’entorn els anomenem “supervivents”. L’estrès a què estan sotmesos té sobre ells un impacte que podria ser equiparable a estar en un camp de concentració. Per cada mort per suïcidi hi ha de mitjana sis supervivents.
Els supervivents han d’entendre que no estaven preparats per detectar els senyals de risc i que un cop passat sempre és molt fàcil recordar detalls i converses i pensar: I si…? Però són detalls i converses que si no hagués passat res ni tan sols recordaríem, ja que són detalls que ens solen passar inadvertits. Com poden ser posar els papers en ordre, anar a veure alguna persona que fa temps que no veuen, són canvis en la conducta que poden ser signes d’alerta.

Parlar-ne és una eina de prevenció?
Parlar-ne bé sí, perquè aconsegueixes que la persona pugui dir a mi m’està passant i puc demanar ajuda. Sovint el sol fet de verbalitzar-ho ja és terapèutic, comporta un cert alleujament i és un primer pas cap a la recuperació.//

Per_ Carolina Font Usart