Es commemoren els 50 anys de l’expedició al Makalu, on va participar Josep Salvans

L’olostenc –el Cuca– recorda l’aventura que el va portar durant cinc mesos a l’Himàlaia en una de les grans gestes de l’alpinisme català

Fa cinquanta anys, una expedició impulsada des del Centre Excursionista de la Comarca del Bages va esdevenir una de les grans gestes de l’alpinisme català i estatal d’aquell moment amb l’ascensió al Makalu, la cinquena muntanya més alta del planeta, amb 8.485 metres. Entre els tretze integrants hi havia un olostenc de 28 anys: Josep Salvans, el Cuca.

L’aventura li va arribar després d’haver destacat a la MatagallsMontserrat i de fer muntanya amb els Cavallers Caminants, la delegació olostenca vinculada al centre excursionista bagenc. Josep Maria Montfort, impulsor de l’expedició, buscava gent per completar l’equip i algú li va parlar d’un Salvans d’Olost. Va començar a fer trucades, però localitzar-lo no era tan senzill.

A Olost hi ha molts Salvans. Finalment, va ser Climent de ca la Nita qui li va fer arribar el missatge perquè el truqués. La proposta era clara: si acceptava, tindria l’equipament i un lloc a l’expedició. “Al meu pare li vaig dir: me’n vaig a l’Himàlaia. Va quedar parat, però tampoc sabia on era”. Eren cinc mesos fora de casa. I, com explica ell mateix, pràcticament no havia sortit del país. “Només havia anat una vegada a Barcelona amb una excursió de caramelles a veure avions des de la terrassa de l’aeroport”. L’equip va fer alguna sortida d’entrenament.

Salvans recorda entrenaments a les agulles de Montserrat, al Pedraforca, als Encantats i fins i tot una escapada exprés al Montblanc: sortir un divendres, córrer tota la nit amb cotxe, pujar, i acabar fent un pa amb tomàquet a la Fonda diumenge al vespre.

Abans de marxar, encara van haver de passar per Madrid. L’expedició es presentava sota bandera espanyola perquè sense aquest suport no hi havia ni permís ni finançament per tirar endavant el projecte. Allà van anar a veure el rei. Salvans recorda que, per a l’ocasió, li van deixar una americana.

L’expedició movia 6.000 quilos de material, uns 250 portadors i vuit xerpes. Una part del grup, entre ells el Cuca, va sortir en camió des de Manresa –un Pegasus que estrenaven– en un viatge llarg fins al Nepal. Salvans recorda encara l’últim tram amb avioneta, amb l’aparell fent voltes abans d’aterrar perquè hi havia bestiar a la pista. A la muntanya, el Cuca carregava tant com els xerpes i va pujar per sobre dels 7.000 metres, fins que li va arribar “la pàjara”del mal d’altura. “Pensava que m’havia de fer els nusos, però no ho feia. Ho pensava, però les mans no em responien”. Els companys el van ajudar a baixar uns metres i es va recuperar. Entre les provisions que portaven als campaments hi havia també una cabra, prevista com a reserva si feia falta. Quan va arribar el moment, Salvans –pastor de professió– va ser qui la va sacrificar i preparar. L’endemà va fer mal temps, i no hi va faltar qui li va atribuir la culpa pels fets del dia abans.

El tram final de l’ascensió el van compartir amb una expedició txeca, que atacava el Makalu per una altra via i amb qui van acabar unint esforços en la part més complicada. D’aquell intent final, un dels txecs no va tornar. Només un dels integrants catalans de l’expedició va arribar al cim. Però cinquanta anys després, els protagonistes continuen explicant aquella ascensió com una gesta col·lectiva, perquè sense qui carregava material, muntava campaments o sostenia la logística, el resultat final no hauria estat possible. La comunicació a casa arribava en forma d’aerogrames. Salvans s’escrivia a la Queta, que en aquell moment encara no era la seva parella. Encara conserven aquelles cartes. En una d’elles va escriure que hi seria per Patum. Semblava difícil, però va arribar el dimecres abans de Corpus.

Pensava que havia de fer els nusos, però les mans no em responien

Coincidint amb el cinquantè aniversari, alguns dels supervivents d’aquella expedició es van retrobar a Manresa, en un homenatge que es va fer aprofitant la projecció del documental sobre els quaranta anys de l’Everest català, al Multicinemes, el 30 d’abril.

I aquest passat diumenge, dia exacte de l’aniversari del coronament del cim, es van retrobar tota la colla per fer un dinar al Bar Sport d’Olost.

Dels integrants d’aquella expedició, alguns ja no hi són: Josep Maria Montfort, impulsor de l’expedició, mort anys després en un accident al Cadí; el metge del grup, Armand Redondo; i Franz A. Ludwig, l’integrant internacional del grup que va mantenir el contacte amb els companys.//