“Faig fotos del que no es veu, però hi és”
PEI IBORRA PLANS
A Roda de Ter, escrit per Miquel Casadevall
El Pei Iborra, tot i no haver-se format mai acadèmicament en aquest àmbit, s’ha obert camí en el món de la divulgació i la fotografia astronòmica, especialitzant-se sobretot en la fotografia d’astropaisatge. Fill d’Alpens i resident a Roda de Ter, forma part del Grup fotogràfic de Roda, del Grup fotogràfic de Manlleu i de l’Agrupació astronòmica d’Osona, entitats amb les quals col·labora assiduament.
A més, és cofundador del grup ACTER, mitjançant el qual ha organitzat i ha pres part en nombroses conferències. El passat 22 de maig va inaugurar l’exposició Astres a l’horitzó, al Casino d’Alpens. Una exposició itinerant que ja ha passat abans per 3 emplaçaments amb molt bona rebuda, i que es podrà visitar fins a finals de juny. S’hi poden veure fotografies que casen art i ciència amb precisió i destresa, permetent als visitants de veure el cel amb uns altres ulls.
COM HAS ARRIBAT A FER FOTOS COM AQUESTES?
Quan tenia 18 anys em vaig comprar un telescopi i vaig començar a observar el cel i a ferhi fotos. En aquell temps era
bastant més difícil que ara, perquè tot era fotografia analògica i hi havia menys marge de maniobra. Però amb el temps ho he anat deixant, després he passat a altres tipus de foto, com macro o com fotos d’ocells, després he tornat a l’astronomia, i últimament el que faig ja no és tant astronomia, sinó que és astropaisatge.
QUÈ VA ANAR PRIMER, L’APRENENTATGE DEL CEL O DE LA TÈCNICA FOTOGRÀFICA?
El primer que vaig aprendre va ser conèixer el cel, moure’m pel cel, perquè el primer que vaig fer, com he dit, va ser comprar un telescopi. Jo volia veure els planetes, les estrelles, i en aquell temps, doncs, per veure les coses m’havia de moure, de tenir un mapa del cel en paper, i anar aprenent a identificar les estrelles principals, i anar veient que els planetes van a part de les estrelles, que es mouen al seu aire…
ABANS EL CONEIXEMENT DEL CEL ERA UNA COSA MÉS COMUNA, MÉS POPULAR…
Bé, jo sempre dic que els antics no tenien televisió, ni Netflix, ni plataformes, ni pel·lícules… i la seva distracció era mirar el cel. I, per tant, no fa pas tantes generacions la distracció de mirar el cel era una cosa molt més comuna entre la gent, i això feia que el coneguessin millor.
EXPLIQUES QUE VAS APRENDRE AUTODIDÀCTICAMENT. TENIES, PERÒ, ALGUN REFERENT?
M’agradava molt un programa de televisió que es deia Cosmos. El presentava Carl Sagan, i tot i que ara s’ha quedat antiquat, encara és considerat avui dia tot un referent en el món de la divulgació científica.
HA CANVIAT GAIRE LA OBSERVACIÓ DEL CEL, EN LES DARRERES DÈCADES?
Sí, efectivament. Hi ha coses que han millorat i n’hi ha d’altres que han empitjorat. El que ha empitjorat, evidentment, és
que ara hi ha molta més contaminació lumínica per tot arreu, i també que hi ha molts més satèl·lits, avions i altres estris
que, quan fas fotos, són ratlles que surten en el cel i que s’han de treure amb tècniques d’edició fotogràfica.
Però també hi ha coses que han millorat moltíssim, com els telescopis i sobretot les càmeres, que ara tenen sensors amb molta més capacitat de detecció de qualsevol astrònom aficionat pot fer fotos millors que no pas les que fa 30 anys feien els millors telescopis del món, que eren telescopis gegants (amb una lent de fins a 8 metres de diàmetre!).
HAS DIT QUE ÚLTIMAMENT FAS FOTOS D’ASTROPAISATGE. EN QUÈ CONSISTEIX?
L’astropaisatge és fer fotos a astres però que també incloguin elements del paisatge terrestre. Poden ser elements naturals, com un arbre, o una muntanya; però també poden ser elements d’origen humà, com una construcció històrica, i en aquest cas, les fotos que s’aconsegueixen tenen una força molt potent.
COM TRIES QUINS ELEMENTS ASTRONÒMICS FOTOGRAFIARÀS?
Intento planificar bastant. Per una banda, el més fàcil i el més espectacular és la Via Làctia amb un objecte, o amb una ermita o amb un arbre, però ha arribat un punt que ja intento anar una mica més enllà, perquè hi ha moltes altres coses: el sol, la lluna, cometes, aurores… Aleshores, intento combinar una mica. Per exemple, ara m’has fet recordar d’una vegada que volia fotografiar un cometa al costat del Pedraforca, però no només volia que fos al costat del Pedraforca, sinó que volia que, a mesura que el cometa anava baixant, s’anava ponent, quedés al mig de l’enforcadura. I per això vaig haver de fer càlculs trigonomètrics per saber, tenint en compte la latitud i longitud meves i les del cometa, on m’havia de situar per agafar l’enquadrament corresponent. I me’n vaig sortir. Avui en dia ja hi ha aplicacions que ho fan, però en aquell moment (fa quatre o cinc anys) no existia aquesta funció, o almenys jo no la coneixia.
PER TANT, CAL PLANIFICAR MOLT BÉ LES FOTOS. QUIN PROCEDIMENT SEGUEIXES?
Ara, que ja ho conec una mica més, doncs abans de sortir sí que penso el que vull fer i com ho vull fer, i per tant ho planifico molt. El nivell de planificació arriba a ser extrem. Per exemple, ara estic preparant una foto que fa més d’un any que l’estic planificant, que serà la de l’eclipsi del 12 d’agost. A part d’això, hi ha dues parts més que també estan molt diferenciades: l’execució de la foto, que normalment no és una sola captura, sinó que són seqüències, i el postprocessat, que és la feina que has de fer a casa treballant amb la informació que han recollit totes aquestes captures. I això, a vegades, pot donar resultats molt espectaculars, però cal tenir clar –i per mi això és una màxima– que el que surt a les fotos no sempre es veu, però sí que sempre hi és.
Abans de sortir penso què vull fer i com ho vull fer, i per tant, ho planifico molt
PER TANT, LA FOTOGRAFIA ASTRONÒMICA TAMBÉ ENS PERMET ANAR MÉS ENLLÀ.
Sí, i tant. A vegades hi ha gent que veu les meves fotos i em diu: “Oh, quina sort, haver vist això!” Però jo, a ull nu, no ho he vist. La llum que capta la càmera és molt dèbil, i nosaltres no sempre som capaços de veurela. Abans, amb menys contaminació lumínica, es veia millor el cel, però ara tenim tècniques que, efectivament, ens permeten anar més enllà.
PER QUÈ ES FAN SEQÜÈNCIES DE FOTOS, I NO UNA SOLA FOTO?
Cal tenir en compte que ambles fotos del cel sempre hi ha un problema i és que el cel s’està movent contínuament. A la nit s’han de fer fotos de llarga exposició, és a dir, fer una foto en la qual l’objectiu de la càmera roman obert un temps, i durant aquest temps va entrant llum per fer la imatge, però durant aquest temps les estrelles també s’han estat movent. I llavors sempre cal tenir en compte fins a quin moment es pot tenir oberta la càmera o durant quant de temps pot estar-ho sense que les estrelles surtin com ratlles, com traces. Llevat que sigui això el que es busca… Llavors,
en alguns casos, en comptes de fer, per exemple, una foto de 30 segons (on les estrelles quedarien mogudes), es fan 10 fotos de 13 segons i després, mitjançant programes informàtics, s’ajunta la informació d’aquestes 10 fotos i es processa una única imatge.
ESTÀS ESPECIALMENT SATISFET D’ALGUNA DE LES FOTOGRAFIES QUE HAS FET FINS ARA?
Actualment, n’hi ha una que guardo com a joia de la corona, que és de la galàxia d’Andròmeda, amb una ermita d’Alpens que es diu Santa Margarida de Vinyoles. Vaig buscar el punt des d’on es veu sortir la galàxia d’Andròmeda, i vaig descobrir que casualment podia emmarcar-hi també l’ermita. Però és una de les que m’ha costat més de fer, va portar molta preparació, em van haver d’ajudar algunes persones en la il·luminació de l’edifici i vam haver de fer diversos intents.
QUIN CONSELL DONARIES A ALGÚ QUE ES VULGUI INICIAR EN EL MÓN DE LA FOTOGRAFIA D’ASTROPAISATGE?
Bé, doncs que és una cosa que li ha d’agradar sí o sí, perquè hi passarà moltes hores, i que tingui molta paciència. El resultat no sempre surt com un espera, però cal, també, saber gaudir del procés. //
ALTRES DIMENSIONS
Fent i desfent aprèn l’aprenent, però en el cas del Pei, tal com ell explica, amb una trajectòria de més de 40 anys a l’esquena, l’aprenentatge no ha estat només empíric. Autodidacte, va començar a interessar-se pel cel de molt jovenet, i gràcies a llegir molt, a fixar-se en el que explicaven els experts i a sortir a observar el firmament, ha desenvolupat un coneixement en astronomia que li ha permès fer fotos impressionants. Mentre conversem, algunes d’aquestes instantànies ens acompanyen exposades a la paret de casa seva, i de tant en tant ens hi fixem i me n’explica coses: anècdotes, tècniques que s’hi reflecteixen o cossos celestes que s’hi poden distingir. Totes són magnífiques, gairebé fantàstiques, i tenen un denominador comú: són fotos fetes a llocs propers, nostrats i ben coneguts, però sembla que amaguin una mirada màgica: una mirada a altres dimensions. Per exemple, una foto del pantà de Sau on hi apareix, ni més ni menys, que una aurora boreal. El Pei m’explica que quan la va fer, aquella aurora no es veia a simple vista, però la seva perspicàcia, i la constància (a més d’una dosi de sort) en aquesta activitat, li van permetre copsar un fenomen extraordinari a casa nostra en un lloc tan emblemàtic com aquell. Actualment s’està preparant per a una instantània molt especial: l’eclipsi que tindrà lloc el 12 d’agost d’aquest any. Estigueu al cas, perquè properament publicarà un article a la revista del GF Manlleu on exposarà alguns consells per fotografiar fenòmens com aquest.
