Història real, innovació, autocrítica, alguns dels trets que porten a l’èxit de la Fira

[et_pb_section admin_label=”section”][et_pb_row admin_label=”row”][et_pb_column type=”4_4″][et_pb_text admin_label=”Text” background_layout=”light” text_orientation=”left” use_border_color=”off” border_color=”#ffffff” border_style=”solid” text_line_height=”1.8em”]

Milers de persones omplen els carrers de Sant Feliu Sasserra des de fa una bona colla d’anys en l’esdeveniment més transitat del Lluçanès, la Fira de les Bruixes. Per conèixer-la més bé, hem parlat amb Joan Ramon Soler i Josep Pujol, peces clau de la fira. El primer va començar interpretant el paper de doctor, va continuar sent el boc del samaniat durant gairebé deu anys, i ara acostuma a ser el botxí; tot plegat mentre coordina temes de logística. El segon s’ha posat a la pell del borratxo, el taverner i el mític Tarragó, i en els darrers anys recull en vídeo tot el que s’esdevé a la fira, alhora que porta les xarxes socials.

Samaniat del 2006.// F: Arxiu LaRella
Samaniat del 2006.// F: Arxiu LaRella

L’origen
La Fira de les Bruixes va néixer l’any 2000 per intentar revifar la tradicional fira de tota la vida, sempre celebrada l’1 de novembre. Posar-hi una temàtica va ser força innovador en el seu moment, i de seguida va donar resultats positius. Per tal de contextualitzar-la correctament, es va dur a terme un treball rigorós de documentació, que encara dura, i que es personifica en la figura de l’historiador sasserrenc Jordi Torres, que ha esdevingut un expert en bruixeria.
Des de l’Ajuntament sempre s’ha apostat per aquesta Fira; Andreu Riba, l’alcalde que la va impulsar, i tots els equips següents. Amb un pressupost actual d’entre 15 i 20.000 €, la Fira comporta un gran esforç de gestió i econòmic. En aquest sentit, Joan Ramon Soler explica que les subvencions han anat molt a menys, i Josep Pujol afegeix que “és lamentable que ni la Diputació ni la Generalitat aposti per la cultura popular”.

Samaniat del 2007.//F: Arxiu LaRella
Samaniat del 2007.//F: Arxiu LaRella

La direcció teatral
La companyia Gog i Magog, dirigida per Jordi Pessarodona i Jessi Ragués va ser la primera a escenificar el judici, l’única escena que es representava en els inicis, a la plaça Major. Tot va començar “repartint cartellets per les cases per saber qui volia actuar”, explica Soler. Per ell, aquesta companyia “van ser l’espurna, van començar de zero, i van fer molt bona feina”. El primer any ja s’hi van atansar entre 150 i 200 persones. A mesura que hi anava més gent, es va haver de buscar una solució perquè el públic sentís els diàlegs, i per un tema de pressupost es va decidir fer el judici en playback. “Encara veig el Miquel Rodellas movent els llavis”, recorda Pujol.
Amb Alea Teatre, dirigida per Jordi Morales i Albert Parra a partir del 2005, es va fer una aposta pel directe, per aprendre els textos i introduir microfonia, en un primer pas cap a la teatralització. D’aquesta direcció molta gent en recorda l’any que, al Serrat, just abans de penjar la bruixa, un membre de la companyia va tallar la corda. “Ningú ho sabia, ni l’alcalde, crec”, afegeix Soler.

Ball petites bruixes 2008.// F: Arxiu LaRella
Ball petites bruixes 2008.// F: Arxiu LaRella
Escena de la taverna any 2008.// F: Arxiu LaRella
Escena de la taverna any 2008.// F: Arxiu LaRella

L’actriu local Mima Riera va capitanejar la tercera etapa de teatralització, juntament amb David Ortega i Núria Ribas, durant tres anys. Aquest equip va introduir la Commedia dell’arte, una divertida escena protagonitzada per petits i joves del poble. “La Mima va saber treure el millor de tots, ho havia mamat, era molt propera i ens coneixia” afegeix Soler.
La Montse Rodríguez, juntament amb Mercè Estrada, van entomar la direcció durant un parell d’anys. La primera i Tomeu Amer van dirigir-la del 2015 al 2017. D’aquesta època, Soler en destaca els Serrats “sempre diferents, potents i emocionants, dels que acabes plorant”. De fet, reconeix que és inevitable no plorar al final de la representació, per tot el que representa. D’Amer en destaquen que va introduir “escenes més gamberres i adaptades a l’època”, i va canviar l’estètica dels personatges, “més bruts i realistes”. En aquests anys es van començar a fer passos per innovar en les escenes de la tortura i el judici. Per Soler “quan una cosa funciona, és complicat fer-hi canvis”.
Els darrers dos anys, amb Butai Produccions, Pere Farran i Txell Morera s’ha completat aquest canvi iniciat en les escenes mítiques. Ja no sona el Carmina Burana quan s’inicia el judici, i s’ha completat l’escenari amb una passarel·la que dóna profunditat. Per Pujol “s’ha fet un salt en quan a continuïtat, amb un llenguatge gairebé cinematogràfic”.

Samaniat del 2012.// F: Arxiu LaRella
Samaniat del 2012.// F: Arxiu LaRella

Escola d’artistes
Alguns joves sasserrencs ja han nascut i crescut amb la fira, i van de ball en ball, d’escena en escena, esperant formar part del samaniat, o del judici, ser una de les bruixes o el Tarragó. És així com, per exemple l’actual president dels Q-Fois, Marçal Pujol, va començar sent l’ajudant del Tarragó (interpretat durant molts anys pel seu pare, Jordi Pujol), portant l’ampolla d’aigua beneïda, i el proper any esdevindrà el mascle cabró del samaniat.
Famílies senceres han acabat intervenint a les escenes, com la dels Andreus o els Crespi, que cada any aporten un mínim de 3 o 4 actors. El Benjamí Vilageliu és un dels actors que no hi ha faltat en cap edició, i en les darreres edicions s’hi ha afegit la seva mare, la Cèlia. Gent d’altres pobles també s’han atansat a Sant Feliu, i viuen els assajos com qui va de colònies, ja que passen bona part dels sis caps de setmana d’assaig lluny de casa.
A part de tota la gent que ho fa possible, un altre tresor de la Fira és la vinculació de molts actors i actrius que s’han acabat dedicant al món de l’espectacle, i que hi aporten talent i creativitat. Noms com el de la trapezista Griselda Juncà, l’actriu Maria Ballús o la mateixa Mima Riera han contribuït i contribueixen en el creixement de l’esdeveniment.

Commedia dell'arte l'any 2011.// F: Arxiu LaRella
Commedia dell’arte l’any 2011.// F: Arxiu LaRella

El secret de l’èxit
Aquest 2019 han passat per Sant Feliu Sasserra més de 10.000 persones. M’explica el Pep Pujol que a Facebook, en només dues setmanes, han rebut més de 250.000 interaccions. I observant els comerços turístics de l’entorn queda clar que la Fira revoluciona el territori. Arribats a aquest punt, demano a Pujol i Soler quin és el secret de l’èxit. “Un dels èxits és que s’han anat buscant maneres diferents d’explicar uns fets reals”, expliquen. L’autocrítica és molt abundant a Sant Feliu, i tothom rumia com fer-ho rutllar millor, per això cada any es fa una trobada de valoració. Pel que em diuen Pujol i Soler, aquest any tornen a tenir una llista molt llarga i hi continua havent moltes coses a millorar. Estarem al cas doncs!

Samaniat 2014.// F: Arxiu LaRella
Samaniat 2014.// F: Arxiu LaRella

 

[/et_pb_text][/et_pb_column][/et_pb_row][/et_pb_section]

Entrada similar