L’últim barranquer?

LA PROPOSTA CULTURAL

MIQUEL CASADEVALL FRANQUESA

El més interessant de les llegendes, sobretot en zones rurals on la vida encara es manté relativament impassible als canvis, és aquell terreny on es desenvolupen: una realitat fantasiosa que ningú no sap determinar ben bé on comença i on s’acaba.

A la Menorca profunda, lluny de les botigues de vestits blancs i dels anuncis d’Estrella Damm, hi ha un barranc anomenat barranc d’Algendar. Aquest es forma al Pla Verd, situat en terme municipal de Ferreries, i descendeix de manera abrupta i continuada fins a Cala Galdana. Aquest barranc alberga l’únic rierol de l’illa; és a dir que és l’únic torrent pel qual corre aigua tot l’any sencer. A més a més, hi van a parar diverses canals més menudes, com el barranc d’Algendaret o Es Canaló.

Aquesta formació geològica, naturalment, és refugi d’una gran diversitat i quantitat de flora, i en menys mesura, de fauna. I com no pot ser d’altra manera, també hi reposen anys d’interacció humana amb la gent de la zona, dels quals en fructifiquen construccions, topònims, històries, cançons, poemes, i llegendes. Per entendre la bellesa d’aquell lloc, que també el podeu trobar referenciat a blogs turístics o de senderisme, és interessant recórrer a la literatura local. Llorenç Febrer i Rotger, al número 51 dels Quaderns de Folklore editats pel Col·lectiu Folklòric de Ciutadella, que es titula Paratges de l’illa 3, cita un poema del també menorquí Joan Timoner:

El barranc d’Algendar és un paradís que el Creador, tement la tramuntana, volgué amagar en el fons d’un gran abís,
fent amb son dit un solc damunt la plana.
Llocs, horts i coves pengen al pendís, d’arbres de fruita en els bancals hi ha ufana;
al fons corre el torrent cap a l’encís de la cala sublim: Santa Galdana.

Però Febrer, en aquesta publicació, fa especial èmfasi en un altre aspecte: la gent de la zona. I en destaquen, especialment, dos personatges.

El primer, Joan Pons Martí, conegut per a tothom com en Joan de s’Aranjassa, fou un habitant de la zona tant vinculat al lloc, que el seu nom i el dels topònims s’acabaven dissolent en una mateixa barreja: (una mica com el Picapedrer de Sant Bartomeu i el camí de carro que portava a casa seu). Febrer, en el moment que escriu aquest llibre (1994), diu que Pons “s’encuida dels llocs del bisbat, es Canaló i s’Aranjassa, i que val molt la pena trobar-se’l quan hom visita el barranc perquè relata unes vivències de temps passats amb un estil que, no sé ben bé per què, però et fa viure-ho com si hagués ocorregut molt recentment”. D’altres fonts més actuals expliquen que Pons fou “l’últim barranquer” (sí, cuidador del barranc!) d’Algendar, insinuen que ja és mort i asseguren que coneixia amb absoluta precisió tots els llocs, racons, i noms que amaga aquell paratge.

Febrer destaca dos personatges:
en Joan de S’Aranjassa i el Capitanet

I m’agrada pensar que és així. Perquè només algú com ell seria digne d’encuidar-se de preservar el patrimoni que el bisbat conserva en aquell barranc. I és que aquestes propietats embolcallen una crònica sorprenent protagonitzada pel segon personatge que Febrer cita al seu recull: Jaume Soler Adrover, conegut també com El Capitanet.
El Capitanet, conta la llegenda, era nascut a Eivissa. “De jove, era un aventurer entusiasta dels fets d’armes, dels guerrers […], dels moviments revolucionaris d’Andalusia del 1868.” Va fer carrera militar, i va acabar lluitant en les Guerres Carlines, obtenint reconeixements i condecoracions que vingueren acompanyades de recompenses econòmiques. Destinat a Menorca, El Capitanet acabà comprant aquestes propietats, que passaren a formar part del seu patrimoni juntament amb alguna altra que guanyà a les cartes. Els llibres el pinten com un personatge carismàtic, una mena de Quixot balear, entranyable, parlador, gran coneixedor de la zona, i una mica supersticiós. Aquesta darrera faceta fou la que el degué dur a prendre la decisió que l’ha fet famós: deixar tot el seu patrimoni al Bisbat, amb la intenció que li fora guardat, mentre no es reencarnés en algú altre. El notari que certificà el seu testament li recomanà establir una clàusula temporal d’un límit de 400 anys. Tenint en compte que morí el 1922, encara tenim 296 anys per comprovar si l’autèntic Messies no ha de venir a esquivar l’impost de successions enlloc de salvar la humanitat.//