L’escola que no surt als titulars
Laura PRAT CANO
La setmana passada ens vam llevar amb la notícia que el Departament d’Educació volia incorporar agents dels Mossos d’Esquadra en alguns centres educatius de Catalunya. Aquesta setmana, els titulars expliquen que els docents ens manifestem només per reclamar una millora salarial. És molt desconcertant veure tanta distància entre el que es parla i el que realment passa dins les aules. El que jo hi veig no és descontrol ni mestres instal·lats en la queixa,sinó equips que intenten arribar a tot arreu amb una voluntat molt clara: ajudar tots els alumnes a aprendre, cadascú des del seu
punt de partida.
Hi ha tantes preguntes per resoldre dins una aula! Com fem que trenta alumnes diferents aprenguin junts i sentin que tenen un lloc? Com ajudem l’alumne que acaba d’arribar d’un altre país i intenta entendre una llengua nova? Com fem créixer el que va ràpid sense deixar enrere el que necessita més temps? Com sostenim aquell adolescent que viu un desnonament o que fa setmanes que dorm malament perquè nota l’angoixa dels adults que té a prop? Com acompanyem aquell alumne que necessita més temps, més estructura o simplement una altra manera d’aprendre? Com ajudem aquell adolescent que fa servir el menjar, el silenci o el seu propi cos per expressar un malestar que no sap explicar amb paraules? Com recuperem aquell jove que està desmotivat? Perquè educar avui és conviure cada dia amb tota aquesta diversitat. I intentar, malgrat tot, que cada alumne senti que hi ha algú que l’entén, l’escolta, té altes expectatives i continua creient en ell.
El decret d’educació inclusiva del 2017 va posar sobre la taula una idea important i necessària: que l’escola ha de ser un lloc per a tots. Però amb el temps també hem descobert una evidència incòmoda: la inclusió, si no va acompanyada de recursos, acaba depenent només de la bona voluntat dels centres i dels docents. Incloure no és només acollir, és tenir temps per atendre tot l’alumnat i és poder comptar amb educadors socials, psicòlegs, logopedes o tècnics d’integració presents en el dia a dia dels centres. Com a part de l’equip, treballant plegats.
Potser el que toca ara és deixar de banda debats que sovint ens allunyen del problema real i començar, d’una vegada, a prendre’ns l’educació seriosament. Perquè cada dia els docents continuen entrant a l’aula amb la voluntat intacta de fer que els seus alumnes aprenguin, avancin i trobin un lloc al món. I això, encara que a vegades no ocupi titulars, continua sent una de les coses més importants i boniques que fem com a societat.
