NITS A LA FRESCA
TAN LLUNY, TAN A PROP
INÉS DIBARBOURE
Us heu preguntat mai quina és la vostra part del cel preferida?
A mi és una cosa que m’acompanya des de petita. Me’n vaig adonar perquè, sense voler, sempre buscava aquelles estrelles que, encara avui en dia, continuen sent la meva part favorita del cel.
Ara hem arribat a les nits de l’estiu a l’hemisferi nord. O sigui que la típica excusa que fa molt fred per quedar-te a fora mirant els estels, ja no cola. Aquesta setmana hem tingut una Lluna plena preciosa, i a mesura que passin els dies, anirà minvant. Les nits seran més fosques i és llavors quan brillen els estels d’aquella manera tan especial.
Us haig de dir que si algú té ganes de veure la Via Làctia al cel (molta gent també li diu el Camí de Santiago) ha d’aprofitar les nits d’estiu sense lluna per fer-ho. Us explico això perquè és una de les preguntes recurrents: com ho faig per veure la Via Làctia?
Doncs només cal allunyar-se dels llums dels pobles i que no hi hagi núvols, així de fàcil. Al Lluçanès hi ha força llocs per aprofitar aquestes nits sense Lluna. En aquell moment, quan els vostres ulls s’acostumin a la foscor (recordeu que triguen uns 20 minuts) és quan comença l’espectacle.
La Via Làctia aquí travessa el cel passant per Cassiopea al nord, el Cigne al mig del cel i l’Escorpí al sud. Per mi és preciós veure com es desplaça aquesta franja al llarg de la nit, a mesura que la Terra va girant, és una cosa que no deixa de meravellar-me i de sorprendre’m.
Recorda que quan veus aquesta franja grisa, veus el braç que tenim al davant de la nostra mateixa galàxia. Aquell braç està ple d’estrelles, però són massa lluny perquè els nostres ulls les puguin veure com un puntet brillant, sinó que veus la llum de milers d’estels que tots junts il·luminen el cel d’una manera molt delicada, quasi difuminada. És maco i curiós saber que són allà. Sempre m’he imaginat com es veuria des d’allà, la part on vivim nosaltres de la galàxia, segur que és igual de preciosa.//
