Parc Natural del Meu Hort (Primera part)
RAMON BAUCELLS
Aquí al Lluçanès encara és normal tenir un tros d’hort on plantar unes quantes tomaqueres, enciams, cebes i quatre coses més per la despesa de casa. Això que per nosaltres és normal, quotidià, per a la majoria de la població és una tasca complicada. Tenim la gran sort de disposar de terra lliure de ciment i asfalt al nostre voltant i, qui no té jardí o un tros on plantar, fàcilment pot aconseguir una feixa o un bancal d’algun veí a canvi de vianda fresca.
Els que estem acostumats a blegar l’esquena plantant, herbejant, cavant amb l’aixada i collint fruits i verdures fresques també sabem que un hort és com un parc natural per tota mena de cuques, plantes i feres que hi troben menjar fàcil. La lluita contra els llimacs que es mengen el planter o les merles que buscant cucs l’arrenquen, el pugó que ataca les faves i les voraces erugues de la col pot fer sentir els més lletjos renecs per part de l’hortolà i fins i tot un “és l’últim any que faig hort”. Això és perquè quan creem un hort estem trencant l’equilibri d’aquell tros de terra i la natura reacciona per tornar-lo a crear i ens ataca per totes bandes.
Per lluitar-hi podem optar per una gran varietat de verins com granulats antillimacs o antiformigues, insecticida pel pugó, fungicida per l’oïdi o el míldiu, adobs químics per collir els tomàquets més grans que el veí o pastilles de fum tòxic per fer fora els talps. Fins i tot alguns tiren herbicida per deixar “net” l’hort quan no hi planten… Però sens dubte la millor opció és intentar entendre per què tenim els problemes que tenim i solucionar-los de manera respectuosa amb la natura i tornar a crear un equilibri beneficiós per totes les parts, i que les paraules que surtin de la nostra boca d’hortolà sigui “qui té un hort, té un tresor!” (continuarà).
