Tal faràs, tal trobaràs

[et_pb_section admin_label=”section”][et_pb_row admin_label=”row”][et_pb_column type=”3_4″][et_pb_text admin_label=”Text” background_layout=”light” text_orientation=”left” use_border_color=”off” border_color=”#ffffff” border_style=”solid” text_font_size_last_edited=”on|desktop” custom_margin=”10px|20px||20px” custom_margin_tablet=”|||20px” custom_margin_last_edited=”on|desktop” text_font_size=”16″ text_font_size_phone=”13″]

A mi, la veritat sigui dita, el confinament no m’ha canviat la vida; ha fet que me la miri d’una altra manera i també que me n’adoni que no sé viure sol ni seria capaç de fer-ho, fos a Barcelona o a Perafita.
Tal vegada a Perafita, i a l’enyorat Lluçanès, em seria més fàcil estar-m’hi perquè la gent no necessita sortir al balcó per conèixer-se mentre aplaudeix als “sanitaris” –trobo que és una paraula que no s’escau, poc humana i molt material— sinó que els veïns s’ajuden i es cuiden quan van mal dades; aleshores s’obliden les renyines, les enveges i les maledicències que genera el cos a cos dels dies de cada dia i s’imposa la solidaritat, el sentit de pertànyer a una mateixa comunitat i la necessitat de cuidar-la.
Jo m’hi he sentit molt a prop perquè quan telefonava a la mare em deia que estava bé, que no havia pas de patir, que no li faltava de res. Ella, que sempre ha estat i ha volgut ser autosuficient, no pateix ni fa patir, envoltada de qui la mima més que mai, com si fos tan seva com meva. Admiro aquest vincle que hi ha als pobles enfront de l’anonimat de les ciutats, totes professionalitzades, desanimades i cada cop més semblants, sempre més pendents dels clients que no pas de les persones.
Ha arribat un moment en què necessito de tothom per valdre’m per mi mateix. Ni tan sols he estat capaç d’afaitar-me la barba ni de tallar-me els cabells, acostumat com estic a anar a la barberia. Tampoc he après a cuinar, aficionat a anar a restaurants. I ni pensar-hi de penjar un quadre i molt menys d’arreglar una finestra o de posar oli a una porta. Em considero un inútil que es passa la vida ajuntant lletres i que es distreu caminant, anant a fer una copa, mirant una pel·lícula o una obra de teatre i dinant o sopant amb els amics.
Me n’he adonat durant el confinament i he après a valorar els que em fan la vida fàcil i la fan agradable també als que m’estimo com la mare. Tothom dóna un cop de mà sense demanar res a canvi, ans el contrari. Als moments més delicats és quan més es coneix la gent i aquesta vegada hem tingut la sort, al poble i a la ciutat, de dependre dels veïns i, en últim cas, dels metges, els professionals més indispensables juntament amb els mestres. Les societats més sanes son aquelles que estan ben ensenyades i ben cuidades i, en cas de no haver pogut anar a estudi, les que han après a viure a partir del respecte i l’altruisme; tal faràs, tal trobaràs.//

[/et_pb_text][/et_pb_column][et_pb_column type=”1_4″][et_pb_image admin_label=”Image” src=”https://larella.cat/wp-content/uploads/2017/12/opinions-BESA.jpg” show_in_lightbox=”off” url_new_window=”off” use_overlay=”off” animation=”left” sticky=”off” align=”left” force_fullwidth=”off” always_center_on_mobile=”on” use_border_color=”off” border_color=”#ffffff” border_style=”solid”] [/et_pb_image][/et_pb_column][/et_pb_row][/et_pb_section]