Temperi a la intempèrie

La columna de Xevi Pujol Molist_

No, no faré referència a una rave. O potser sí. Potser a la possibilitat d’una rave, i de mil coses més, vivint totes els mateixos dies, els mateixos instants de present que ja no és present (ni ho ha estat mai, de fet). Sí, la cosa funciona deixant anar la pensa cap a la idea que tinc, per exemple, de Lluçanès; la idea d’ara, el Lluçanès d’ara. I, si és de nit, es tracta de pensar “¿qui sap el tou de guilles que ara mateix corren, de fosc, per algun camp, per dins el bosc, pels volts d’un poble, d’una casa de pagès, d’una granja, allà, a la meva idea d’ara del Lluçanès?”. I per què han de ser guilles? No ho sé. Suposo que la bèstia ha de ser de les salvatgines més representatives, de les que tots tenim al cap, i nocturna, ha de ser nocturna, i una mica furtiva, també. I múrria. I això de ser carnívora també està molt bé, agrada; i tant, que agrada. I la llegenda; aquella aurèola que per gràcia i virtut d’una tradició pengem entre tots, com garlandes de festa major, al voltant d’una figura que ens excita la curiositat, que ens diverteix, que ens fa por, que ens defineix. La llegenda em predisposa a pensar en les guilles del Lluçanès, és clar que sí. Per què no he triat el llop, però? El llop hi és el sobirà suprem, a ca la llegenda. A les Faules de La Fontaine segur que hi surten tants o més llops que guilles. I a la nostra rondallística i al refranyer, segurament també. Per què no el llop, doncs? Home, és que la meva idea del Lluçanès d’ara, el d’aquesta nit de silencis llargs i passes sobre fullaraca i fenal, també vol ser una idea realista (tot i no ser-ho gens; mai). I, de llops, no n’hi sé veure, van massa xops d’irrealitat: per entrar a la meva idea els convindria eixugar-se ben a consciència, eixugar-se ben eixuts, fins a esdevenir… guilles. Sí, exacte: guilles.

La rabosa. La guinarda. La guineu. “Hi he atrapat la guilla!”, dèiem a casa quan enxampàvem algú fent alguna cosa amb massa circumspecció. I també dèiem que “la guineu els ha tastat i ha dit que eren salats”. Devia ser veritat: costa molt d’ensopegar, el punt de sal dels torrons! El fet és que, com més penso en què deuen fer ara, en aquest moment, totes les guilles del Lluçanès, més me n’allunyo. Menys conec els seus fets, les seves gestes, les seves misèries. El seu alenar d’ara mateix. Quantes n’hi deu haver? No ho puc saber. Eixordat per la ignorància del pensament, pel meu desconeixement absolut d’aquest Lluçanès d’ara mateix, només sento silenci. Un llarg silenci de guilles que callen, vivint totes els mateixos dies que jo, els mateixos instants de present meu que ja no és present. Ni ho ha estat mai, de fet.//