Cal Padassé, un forn amb més de 140 anys

La Fleca Fusté de Prats de Lluçanès (més coneguda al poble com Cal Padassé) rebrà un dels Premis Nacionals als Establiments Comercials Centenaris. La Núria Cribillés i el Jordi Fusté, els actuals propietaris del forn, podran recollir aquest guardó el pròxim 27 de novembre al Palau de la Generalitat de Catalunya, que és qui atorga aquest premi. Buscant i remenant papers històrics del forn i de la família, el Jordi i la Núria van trobar un document que data de 1873 en el que ja consta l’existència de la Fleca Fusté. Aquest document demostra que la fleca pradenca té, com a mínim, 146 anys d’història, i tots en mans de la família Fusté, fet que va suposar una sorpresa per als dos actuals botiguers. En aquella època el propietari era Pedro Fusté i Camprubí, un rebesavi del Jordi. Des de llavors el comerç ha passat de generació en generació, de manera que l’any 1990 el Jordi va heretar la fleca del seu pare, Josep Fusté Casals (aquest últim, va agafar el relleu l’any 1970). En total, 5 relleus generacionals que han mantingut viva la flama de l’únic forn de llenya que queda actualment a Prats de Lluçanès.De fet, aquest forn ha viscut molt poques remodelacions – l’última va ser l’any 1945, quan el propietari era Pere Fusté Rodellas, l’avi del Jordi – i manté la mateixa essència que fa gairebé 150 anys. D’aquesta manera, el producte estrella de la casa segueix sent la coca llarga, una recepta que, com el forn, ha passat de fill en fill fins a dia d’avui.

La família Fusé Cribillés al forn de Cal Padassé.// F: CFont.

La família Fusé Cribillés al forn de Cal Padassé.// F: CFont.

La Fleca Fusté es coneix a Prats amb el nom de la casa, Cal Padassé, un nom que fins i tot té més anys que el mateix forn. Tal com explica el Jordi, entre el 1843 i el 1873 a la casa hi vivia un drapaire –un antiquari – que voltava per les cases del poble recollint objectes vells. El drapaire reparava aquests objectes, és a dir, els posava un pedaç. És d’aquesta paraula – pedaç – que la gent de Prats va començar a anomenar la casa “Cal Padassé”. Pel Jordi i la Núria aquest és un reconeixement que es dirigeix a tota una nissaga familiar. És, doncs, un premi a tota la família Fusté que, des del 1873, han format part d’aquesta història.

Cal Ribó tanca les portes

Com passa a tot arreu, les petites botigues de queviures es van veient substituïdes per grans supermercats, franquícies alimentàries o enormes àrees situades a les ciutats més properes. El Lluçanès, tot i ser una de les zones on encara es poden trobar petits comerços i botigues locals de productes diversos, tampoc se n’escapa. Alimentació Ribó és un d’aquests locals de comerç proper on venen productes frescos de tot tipus. El seu antic propietari, Ramon Ribó, la va obrir fa més de quaranta anys, al 1975, en un petit local de la Plaça Catalunya de Prats de Lluçanès.

Teresa Ribó a la seva botiga. // F: XVilella

Teresa Ribó a la seva botiga. // F: XVilella

Pocs anys més tard, el Ramon va deixar el comerç en mans de la seva filla i actual propietària, Teresa Ribó, per motius de salut. És des del 1981, doncs, que la Teresa obre dia rere dia el seu negoci. Ho farà fins el dissabte 30 de novembre. Durant tot aquest mes els productes de Cal Ribó – que així és com els pradencs coneixen la botiga – han estat en descompte i ho estaran fins el dia del seu tancament, quan la Teresa es jubilarà i Alimentació Ribó baixarà les seves portes després de quaranta cinc anys de servei diari a Prats de Lluçanès.//

Fi d’etapa a la botiga de Santa Creu

Gairebé tres dècades després que la Cecília agafés les regnes de la botiga de Santa Creu, aquest passat dissabte va tancar la portes Veïns i veïnes del poble es van reunir a la cooperativa per compartir un petit esmorzar amb la Cecília i el seu home, el Gaspar. Corria l’any 91 quan la Cecília, que també regentava Cal Tres Unces, a Prats, va decidir començar una nova aventura obrint la botiga de la cooperativa de Santa Creu. De llavors ençà la botiga s’ha esforçat per adaptar-se a la gent de Santa Creu. Com diu la Cecília “és un poble petit, i els clients són els que són. T’has d’adaptar al què la gent necessita”.

Amb el pas dels anys la botiga ha esdevingut quelcom més que un lloc on comprar. Moltes de les seves clientes són persones d’avançada edat, i amb dificultats per sortir del poble, així que la botiga ha acabat esdevenint un punt de trobada per moltes d’elles. Un espai per compartir alegries i laments mentre omplen el cistell. S’acaba una etapa però en comença una altra. L’Eva i la Laura, dues noies del poble que li agafaran el relleu.//

Esmorzar per acomiadar els 28 anys de la Cecília a la botiga.// F: Arxiu LaRella.

Esmorzar per acomiadar els 28 anys de la Cecília a la botiga.// F: Arxiu LaRella.