Bestiar i persones
[et_pb_section admin_label=”section”][et_pb_row admin_label=”row”][et_pb_column type=”3_4″][et_pb_text admin_label=”Text” background_layout=”light” text_orientation=”left” use_border_color=”off” border_color=”#ffffff” border_style=”solid” text_font_size_last_edited=”on|desktop” custom_margin=”10px|20px||20px” custom_margin_tablet=”|||20px” custom_margin_last_edited=”on|desktop” text_font_size=”16″ text_font_size_phone=”13″ text_line_height=”1.8em”]
Aquest estiu he tingut un gran disgust quan he llegit aquí a LaRella que al Lluçanès ja hi havia més cavalls que cabres. He sortit al balcó i he contemplat el paisatge: alzines, roures, pins, serrats, camps petits, camps mitjans, margeres, bardissars, argelagues, timó, teulades vermelles, teulades negres, patis, quitrà, pedra, uralita. No és que tingui res en contra dels cavalls, al contrari, m’encanten amb la seva elegància i el seu trotar rítmic; la qüestió és que trobo que les cabres fan més per aquest terròs nostre una mica esquerp, per aquest paisatge que veig des del balcó, i pel nostre caràcter un pèl estranyot però de bona fe. En canvi he llegit amb alegria que ha crescut la cabana ovina, és a dir que hi ha més ovelles. Potser s’amaguen, perquè jo diria que cada cop en veig menys. Ja no trobo aquells ramadets emprenyadors, feliçment emprenyadors, que em feien esperar al mig de la carretera. En fi, potser hi ha més vailets elèctrics i menys pastors de paraigua i samarra i els ramats no volten tant. Conills, pollastres, porcs, abelles, explica la notícia signada pel Jordi Freixa, tots plegats se’n van cap al mig milió. Em grato el cap i penso que també s’hi haurien de sumar les persones (i no és cap crítica a La Rella, és un rumiar), mal que no arribem a les vuit mil i després de tant batallar encara no tinguem comarca pròpia: em sembla que ens mereixem un respecte si més no com a animals que també som (i molt). Servidor sóc partidari del màxim benestar animal, tot i que menjo carn de tota mena, estofada, rostida, embotida… També sóc partidari del benestar humà, només faltaria. I en el cas d’una encaranocomarca com la nostra, menystinguda, bescantada i oblidada (com diria el bolero) penso que es mereix un respecte adicional pels valors ecològics, naturals, paisatgístics i agraris que ens regala cada dia de l’any. És per això que miro amb simpatia els moviments que es van covant pels nostres pobles, els activistes que s’organitzen per preservar aquesta riquesa, que inclou boscos, fauna salvatge, rieres, fonts i l’aire que respirem. Tots tenim dret a viure i a desenvolupar les nostres activitats, agrícoles, ramaderes i industrials, sempre amb respecte pel territori i buscant l’equilibri i no pas el guany i prou. Tanco el balcó, han femat un camp, ai uix! Vaig a la cuina i suco pa amb tomàquets de l’hort i començo a tallar la llangonissa. Déu meu!
[/et_pb_text][/et_pb_column][et_pb_column type=”1_4″][et_pb_image admin_label=”Image” src=”https://larella.cat/wp-content/uploads/2017/01/opinio_erra.jpg” show_in_lightbox=”off” url_new_window=”off” use_overlay=”off” animation=”left” sticky=”off” align=”left” force_fullwidth=”off” always_center_on_mobile=”on” use_border_color=”off” border_color=”#ffffff” border_style=”solid”] [/et_pb_image][/et_pb_column][/et_pb_row][/et_pb_section]
