El ganivet
Ramon BESA Camprubí
Molts dels que som fills de pagesos tenim una especial estima per una eina tan comuna com el ganivet, segurament perquè ens costava molt poder-ne tenir un de nostre. Als pares els feia por que ens poguéssim fer mal -i no pas que poguéssim fer mal a algú- i d’aquí ve que no te’n deixessin tenir fins que et feies prou gran, que mai sabies ben bé quan era, més que res perquè a cada casa era un món. No és pas que el necessitéssim, però portar-ne un a la butxaca et feia sentir més gran, no pas més valent. Al cap d’avall volies ser com el teu pare i tenir un ganivet et feia més pagès, més ramader, més pastor, més capaç.
M’agradava molt buidar la butxaca abans d’anar a dormir i treure la cartera, les claus i aquell ganivet que em va costar deu i ajut poder-lo comprar a Fira l’Hostal. No recordo haver-lo fet servir mai per a res més que per pelar una poma o tallar una ravenissa. Aquell record més aviat bucòlic s’ha esvaït amb el temps i ara ja no busco pas on en venen, sinó que m’esgarrifo quan me’ls trobo fins i tot en algunes benzineres, a l’abast de tothom, massa llaminers per als que tenen la sang calenta i acostumen a beure el que no està escrit per anar tirant, com diuen ells. En el meu cas no recordo pas haver vist mai una batussa amb ganivets pel mig.
Tot i que l’entorn rural no es pot comparar amb l’urbà, la sensació és que els ganivets corren més per tot arreu que abans i es fan servir especialment per protecció, defensa o per agredir i no pas per feinejar. I si voleu n’hi ha que simplement el porten a la butxaca per si de cas. L’accés és molt més fàcil que abans, solen ser legals en molts llocs, són fàcils d’amagar i resulten més barats que una pistola. Les agressions amb arma blanca han pujat un 35% respecte al 2018 i els Mossos en requisen més de 700 al mes. Ha augmentat la sensació d’inseguretat i hi ha més violència, també domèstica i de parella.
El ganivet és el mateix; els que hem canviat som nosaltres i el nostre entorn ha deixat de ser més o menys estable. Els conflictes són diferents, més ràpids i imprevisibles. Hi ha més tensió i és més visible. Els joves ja no es mouen necessàriament amb colles, sinó que massa sovint hi ha bandes, i d’aquell anonimat i del més val que no se sàpiga, s’ha passat a la visibilitat i la publicitat a les xarxes socials.
Les eines no han estat concebudes per fer mal, ans al contrari; talment com la tecnologia. El problema és sempre l’ús que en fem de les coses, saber per a què serveixen, i això depèn molt de l’educació. També cal estudiar per saber per a què serveix un ganivet i cada cop anem menys a estudi i queden menys pagesos.//
