El primer d’octubre: una gesta de la gent

[et_pb_section admin_label=”section”][et_pb_row admin_label=”row”][et_pb_column type=”4_4″][et_pb_text admin_label=”Text” background_layout=”light” text_orientation=”left” header_font=”Open Sans|on|||” header_font_size=”34px” use_border_color=”off” border_color=”#ffffff” border_style=”solid”]

[/et_pb_text][/et_pb_column][/et_pb_row][et_pb_row admin_label=”Row”][et_pb_column type=”4_4″][et_pb_text admin_label=”Text” background_layout=”light” text_orientation=”left” use_border_color=”off” border_color=”#ffffff” border_style=”solid” text_line_height=”1.8em”]

Per_ Pol Asensi Turigas

Una reunió, on inicialment s’hi va convocar als alcaldes d’Osona, el juliol de l’any passat, va donar el tret de sortida als preparatius del referèndum d’Autodeterminació de Catalunya del primer d’octubre de 2017. La reunió va ser convocada en una sala polivalent de la comarca d’Osona, i la van presidir tres persones: els organitzadors del referèndum a la Catalunya Central.
El referèndum d’autodeterminació començava a engegar els motors i calia que cada poble tingues a punt els seus engranatges. En aquella reunió es van donar les primeres instruccions: Calia buscar un coordinador i un representant de l’administració per a cada col·legi, preferiblement, que no fos cap càrrec electe.
A Prats de Lluçanès, aquesta tasca ja l’havien començat. Per això, la Carme, la coordinadora del referèndum del municipi, ja va assistir en aquesta trobada. “Va ser una reunió per a polítics, era l’única que no era alcaldessa”.
A la Carme, l’alcalde, ja li havia proposat “ser la responsable del referèndum” uns dies abans. Aquesta reunió li va comunicar ell mateix que hi havia d’assistir. Tot i això, calia buscar un voluntari més per a dur a terme les tasques encomanades, per ser representant de l’administració i aquest va ser el Jordi. “La Carme m’havia dit que agafava aquesta tasca, i jo mateix em vaig oferir pel que fes falta, així que m’ho va acabar demanant al cap d’uns dies”
A la resta de pobles no va ser fins a la segona quinzena d’agost, que no es van definir aquests càrrecs. Al Josep i al Quim, d’Olost, l’alcalde els ho va demanar la primera setmana de setembre, i la Dolors, de Sant Boi va rebre l’encàrrec a mitjans d’agost. A Sobremunt i Sant Martí d’Albars, van decidir entomar les tasques els mateixos alcaldes. “No m’ho vaig haver de pensar gaire, en aquells moments no vivíem tanta repressió, i vaig acceptar-ho sense rumiar-m’ho” explica el Quim, el Coordinador d’Olost.

“En aquells moments no viviem tanta repressió i vaig acceptar-ho sense rumiar-m’ho”

12 URNES ARRIBEN AL LLUÇANÈS

Paral·lelament a tot això, a principis de setembre, el Raül i la Clara, van rebre una proposta: “Ens ho van venir a dir a casa, i ens van dir que teníem uns quants dies per pensar-nos-ho. No ens va fer falta, immediatament li vam dir que sí”, expliquen els voluntaris. La Clara i el Raül albergarien el tresor més buscat per les forces d’ocupació espanyoles, i el més esperat per a milions de catalans que el primer d’octubre volien exercir el dret a decidir: les urnes.
Al cap de quatre o cinc dies d’aquesta primera conversa, una furgoneta va arribar a casa seva, al Lluçanès, i va descarregar una única caixa de cartó amb les dotze urnes. La Clara explica que fins al cap de tres dies no va gosar mirar a dins la caixa, i que quan ho va fer, es va emportar una sorpresa: “Vaig veure que eren caixes de plàstic, les que habitualment fem servir per guardar coses, vols dir que allò eren les urnes? No les vaig voler treure ni de la caixa”. El Raül ja s’ho havia mirat uns dies abans i li va confirmar a la Clara que tenia l’anagrama de la Generalitat. Tot i això, ells no sabien si aquesta havia de ser l’urna oficial del referèndum d’autodeterminació o bé, la seva tasca formava part d’un pla B, C o D.
Com explica el llibre Operació Urnes, dels periodistes Laia Vicens i Xavi Tedó, les urnes les va comprar el Lluís, de la seva butxaca, a l’empresa Smart Dragon Ballot Expert, amb seu a Guangzhou. El Lluís té una dilatada experiència i compromís amb el país, és un independentista de pedra picada i col·labora amb formacions i entitats sobiranistes des de fa molts anys, sempre en un discret segon pla. La comanda, de 10.000 urnes, es va encomanar a finals de juny. El Lluís assegura que poquíssimes persones coneixen la seva implicació amb la trama.
Les urnes van desembarcar al port de Marsella, després d’un llarg periple en vaixell de càrrega, que va recórrer 9.600 quilòmetres en un trajecte que dura vint-i-cinc dies. Juntament amb en Marc i en Guti, els tres, van idear una organització, de forma piramidal, perquè el matí de l’1 d’octubre les urnes fossin a tots els col·legis electorals.
Després d’estar-se uns mesos en un magatzem del Riberal, a la Catalunya Nord, vuit coordinadors van començar la tasca del trasllat i el control. Passades mil aventures, i havent d’esquivar els controls policials del 17-A, les urnes van arribar en vuit magatzems repartits arreu del principat. A partir d’aquí, es van desar en una quarantena de locals més petits, la fase prèvia per repartir-les definitivament. Aquesta estructura significava un nombre d’implicats més important, però mai es van conèixer entre ells. Va ser en la següent fase quan la Clara i el Raül van entrar a formar part de l’estructura.

“Vaig veure que eren caixes de plàstic, les que habitualment fem servir per guardar coses, vols dir que allò eren les urnes?

REUNIONS FRENÈTIQUES

Quan el Parlament de Catalunya aprova la llei del referèndum, el 6 i 7 de setembre, ja fa setmanes que els coordinadors treballen frenèticament per garantir les votacions. La primera setmana de setembre van iniciar-se un degoteig de reunions pels coordinadors i responsables del referèndum a cada municipi. Algunes trobades eren amb més gent, i d’altres amb petit comitè. El Quim explica que els van ensenyar la logística del referèndum: omplir les actes correctament o com funcionaria l’aplicació per registrar els vots. “De totes maneres, moltes de les coses que ens havien ensenyat van canviar a l’últim moment”, afegeix. La Dolors, de Sant Boi, recorda que “tampoc ens donaven gaire informació, s’havien de dedicar més a tranquil·litzar-nos. En les reunions, però, sempre transcendia un objectiu clar: faríem el referèndum! La Carme i el Jordi, de Prats, també recorden que contínuament posaven en relleu que “el referèndum havia de ser legal, havíem de fer les coses de la millor manera possible”.
Les reunions sempre es van celebrar en diferents locals públics de la comarca d’Osona, en cap hora intempestiva. Les citacions es feien personalment, per trucada telefònica o bé per missatge, a través de les aplicacions de Telegram o Signal, més segures que el Whatsapp.
Els voluntaris no sabien mai si tenien una reunió o bé havien d’anar a buscar alguna cosa. A cada reunió l’ambient es notava més tens i emotiu. La data s’apropava i l’actualitat cada cop pujava més de to.
Ja la darrera setmana, van citar els voluntaris de Prats de Lluçanès. “Demà hem d’anar a buscar material” li va dir la Carme al Jordi. Tots dos van convenir agafar una furgoneta, suposaven que havien de pujar l’urna. La sorpresa va ser quan, un cop allà, només van entregar un sobre en els dos voluntaris. “Només això?” es van dir. En aquesta ocasió els van donar les acreditacions pels interventors i membres de la mesa. La mateixa situació els hi va passar dos dies més tard, quan, convençuts que aquest cop pujarien l’objecte més cobejat del moment, només van recollir els fulls de les actes per reomplir durant el recompte.

“El referèndum havia de ser legal, havíem de fer les coses de la millor manera possible”

ARRIBEN LES CITACIONS DE LES MESES

Mentrestant, una altra xarxa de persones voluntàries van fer arribar les cartes als membres de les meses. De forma insòlita, aquesta vegada el sorteig el va fer el Govern de la Generalitat. Al Lluçanès van arribar gairebé totes les citacions, menys a Prats de Lluçanès, que no en va arribar cap. Les cartes es van fer arribar la setmana abans, i normalment, no era gent del mateix territori qui les repartia a les bústies de les cases. En Toni, un ciutadà de la comarca, va exercir aquesta tasca al municipi veí de Borredà: “Al final, que arribessin les cartes o no, depenia molt de si el voluntari sabia trobar les casses. Crec que a Borredà les vam saber deixar totes al lloc correcte”.
Durant aquests mateixos dies, el 13 de setembre, el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va avisar directament als membres de les meses que podien incórrer en delictes si participen en la jornada. L’Agència de protecció de Dades adverteix només dos dies abans del referèndum que aquelles persones que formin part de les taules podien incórrer en un delicte que pot comportar sancions d’entre 40.000 i 300.000 euros. La infracció seria tenir accés a una còpia del cens electoral català i fer-ne un ús indegut com si fossin membres d’un òrgan electoral en unes eleccions convencionals. Ara, l’estat ja no situa només en el punt de mira els representants institucionals, sinó tota la ciutadania en general.

“Que arribessin les cartes o no, depenia molt de si el voluntari sabia trobar les cases”

LES URNES SURTEN DE LA CAIXA

De fet, va ser la setmana prèvia quan es van precipitar els esdeveniments. Al marge de l’ofensiva policial, els voluntaris estan plenament dedicats a l’operatiu. “Ens hauríem de veure”. Aquesta era la frase que els hi deia el Raül als seus amics i coneguts que va contactar per fer el repartiment de les 12 urnes que tenia a casa. “Havien de ser persones que sapiguessim que dirien que sí abans de demanar-los-ho”, explica en Raül.
Els dos receptors de les urnes van necessitar l’ajuda del seu fill per contactar amb gent de tots els municipis. “Un dia em va trucar el meu pare i em va dir que havia d’anar a casa. Al principi em vaig cagar, vaig pensar que em volia renyar per alguna cosa” explica l’Adri.
Així, l’Adri i en Raül van començar una primera ronda de contactes. Anàvem a les seves cases i els explicàvem la seva tasca. “Et faré arribar l’urna del teu municipi”. Mai ningú els va dir que no. Amb aquests nous voluntaris, gent de la seva confiança, concretaven un lloc i hora per trobar-se, i quedaven que ja els avisarien quan calgués fer el traspàs.
El Toni, el voluntari que havia repartit les citacions a Borredà, també va ser un dels escollits per la Clara, el Raül i l’Adri per fer arribar l’urna al seu municipi. “Quan va arribar el dia, tranquil·lament, al migdia, vaig anar a casa seva a buscar-la”. En aquell moment, els guardadors de les urnes, encara els hi faltaven voluntaris en algun poble. “Vaig dir-los que ja m’ocuparia jo també de Perafita”. Així, el Toni, es va emportar tres urnes de casa la Carme i el Raül. Dues per Prats de Lluçanès, i una que faria arribar a Perafita.

“Havien de ser persones que sapiguessim que dirien que sí abans de demanar-los-ho”

“No m’ho va ni demanar. Ens va dir que ens havíem de veure”. El divendres 29 el Toni i el Carles es van trobar a Perafita. “El Toni va obrir el capó del cotxe i va donar-me un paquet en una bossa d’escombraries. Em coneix des de petit i ja sabia que estaria disposat a fer-ho, sense demanar-m’ho”. El Carles va guardar durant 48  h l’urna de Perafita. “La vaig deixar en un cobert de casa, com un tasto més”. A casa s’hi volien fer una foto, però finalment van convenir que era més prudent no fer-ho.
“Més tard de les 11 de la nit em van tocar la porta de casa, em vaig espantar” explica l’Oriol. De seguida va sentir una veu coneguda “Tranquil, Oriol tranquil”. Era la veu de l’Adri, que anava acompanyat del seu pare, el Raül. Així, el dijous o divendres previs al primer d’octubre, l’Oriol ja tenia dues urnes al cotxe. Una era pel seu municipi, a Oristà, i l’altra la faria arribar a algú d’Alpens. L’Oriol explica que durant aquells dies no tenia por que el seguissin, però sí que el paressin a la carretera amb el material. L’Oriol va contactar amb un seu amic de l’institut d’Alpens. “Era molt surrealista, feia un temps que no ens veiem i de sobte li deia que tenia moltes ganes de veure’l. No sé pas què es devia pensar” explica.
Els tres dies que l’Oriol va albergar les dues urnes, les va amagar a darrere un armari del garatge. La nit del 30 a l’1 d’octubre, però, va dormir a casa els seus pares. “Aquella nit me la vaig posar al costat meu, a dins l’habitació”.
Mentrestant, la Dolors, la coordinadora de Sant Boi, no tenia notícies de l’urna. Els havien assegurat que arribaria, que no havien de fer res, però els dubtes hi eren, i els nervis costaven de contenir. Finalment, no va ser fins dissabte al vespre, que dos nois de Sant Boi em van trucar per saber si era a casa. Pocs minuts després, els dos nois van anar a casa seva i li van entregar l’urna. “A casa sí que ens hi vam fer una foto, era el bé més preuat en aquell moment”.
A Sant Martí d’Albars l’urna va arribar a casa d’una veïna, explica l’alcalde. “El mateix dissabte em va trucar que tenia un paquet a casa, i li vaig anar a buscar. Ja m’imaginava que era l’urna”.
La Carme, en Raül i l’Adri ja havien fet pràcticament tota la feina quan el divendres 29 el Govern va decidir presentar públicament i per sorpresa les urnes que es farien servir davant de centenars de periodistes d’arreu del món. “Us volem ensenyar una cosa”, va anunciar el conseller Jordi Turull, acompanyat del vicepresident Oriol Junqueras i del conseller Raül Romeva. Els consellers van aparèixer amb una urna sense amagar la seva satisfacció pel cop d’efecte aconseguit. La primera imatge d’una urna no la va mostrar l’Estat, sinó la Generalitat.
“Vam sentir per la ràdio que ensenyaven les urnes. Vaig tenir una decepció: ara ens enganxaran” explica la Clara. “Sabíem què podia fer l’estat espanyol, i em va fer angúnia”. La Clara i el Raül van guardar les urnes més de quinze dies sense por, només havien augmentat una mica més la precaució, a l’hora de tancar portes i veure qui anava a casa seva.

ELS POBLES S’ORGANITZEN

La societat civil organitzada va aconseguir esquivar la policia espanyola arreu del país per guardar i repartir les urnes de l’1-O. La discreció va permetre que no hi hagués fuites d’informació, però el cert és que centenars de persones es van dedicar a fer possible el referèndum amb absolut silenci. L’estructura no era petita, però la clau, segurament, era que ningú tenia tots els detalls de l’estratègia. Com en un engranatge perfecte, cadascuna de les peces rebia i executava les ordres justes i necessàries.
Eren dies d’infoxicació informativa i de convocatòries precipitades: empaperem, cassolades, tractorades, marató per la democràcia… que, com a la resta del país, els pobles del Lluçanès s’hi van abocar.
Emperò, tot estava centrat en el dia D, el primer d’octubre. Els municipis del Lluçanès van començar a organitzar-se. A Santa Eulàlia van fer una reunió oberta el dijous. Hi van assistir una seixantena de persones, que estaven disposades a col·laborar amb tot. A Perafita, dilluns ja s’havien trobat. Van decidir que des de dissabte el Niu, el local de votació, havia d’estar ocupat. Es van repartir horaris entre grups i entitats del poble per evitar que es precintés el local. A Sant Bartomeu el divendres a la tarda ja es van trobar una bona colla. Es van plantejar que estaven decidits a fer i quina motivació hi havia. D’aquesta manera, en aquella reunió ja van decidir crear el CDR (Comitè de Defensa del Referèndum) de Sant Bartomeu. La mateixa nit una desena de persones ja es van quedar a dormir a l’escola i l’activitat de dissabte ja va ser frenètica. A Olost, a mitja setmana també es va celebrar una reunió per calibrar forces. D’allà ja en va sortir un cartell d’actes pel dia 1 d’octubre, amb la participació de totes les entitats. El dissabte, però, és quan es va celebrar la reunió és multitudinària, al mateix local de votació. D’aquesta reunió hi va haver gent que ja no va marxar, i es van quedar a dormir a dins el Centre Cívic. A Prats de Lluçanès feia dies que en parlaven en les diferents concentracions que hi va haver. A les cassolades decidien com organitzar-se i quan es tornarien a trobar. Durant tota la nit del 30 de setembre hi va haver vigilància davant el local. Aquest cap de setmana va esdevenir els dies amb més activitats que s’hagin pogut fer mai al país.
La setmana abans, tots els alcaldes del Lluçanès havien signat els decrets en suport al referèndum, com a resposta a la carta rebuda el 7 de setembre signada per Puigdemont i Junqueras. Per això, els alcaldes es van posar en el punt de mira de la fiscalia, i van ser citats a declarar. Al Lluçanès, de moment, cap alcalde ha rebut la citació.
Sí que van participar el 16 de desembre en la concentració d’alcaldes pel referèndum, al palau de la Generalitat.

“Els dies del cap de setmana van esdevenir els dies amb més activitats que s’hagin pogut fer mai al país”

LA REUNIÓ QUE HO CANVIA TOT

Els dies passaven molt de pressa, però molt a poc a poc a la vegada per als voluntaris. Ja era dissabte 30 de setembre, la vigília del dia que se celebraria el referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Els coordinadors del referèndum encara els omplien més dubtes que respostes. En una trucada telefònica del dia anterior, havien estat citats a una reunió el dissabte a les 10 del matí, en una ciutat de la comarca d’Osona que no era Vic.
“El local que ens van citar era un laberint. Ens van fer passar per moltes sales fins a arribar a la més discreta i el primer que van fer va ser donar-nos indicacions per si algú ens trobava allà. Hi havia persones que els estaven seguint, era evident” explica el Jordi. A la reunió hi havia tots els coordinadors d’Osona amb els organitzadors del referèndum.
En aquella reunió es va donar la gran notícia: el cens seria universal. “Vam quedar estupefactes, estàvem de foto” explica la Carme. Alguna de les reunions prèvies ja era paper mullat, i calia explicar el funcionament de la nova aplicació. En una presentació de diapositives, van explicar el nou mecanisme i com era de convenient buscar dispositius electrònics, vetllar per disposar de connexió a internet fiable i procurar per no quedar-se sense bateria. Se’ls va entregar als voluntaris un codi per poder iniciar la votació.

A la reunió també es va traslladar als coordinadors que les urnes ja les tenia algú del seu municipi, i que s’hi posaria en contacte aviat.
El to d’aquella reunió ja no era el del primer dia. “El referèndum es farà, sí, però hi haurà inconvenients i dificultats. Però es farà” els hi van dir als voluntaris. “N’estaven molt segurs, i nosaltres estàvem atònits”, expliquen la Carme i el Jordi. “A títol personal vam veure que les coses anaven mal dades”. La Dolors valora que la reunió va donar tranquil·litat: “Ho tenien controladíssim, hi havia un pla B, C i D per a tot”. Segons un altre voluntari “Les condicions eren molt dures, no hi havia la seguretat de fer-ho, però sí que hi havia tota la voluntat. Mai hi va haver la proposta que no es fes”. L’alcalde de Sant Martí d’Albars, coordinador del referèndum del seu municipi, al migdia havia de presidir la celebració d’un casament, a l’Ajuntament. “Vaig haver de trucar a casa que em baixessin la roba de mudar a l’Ajuntament, i encara vaig haver de marxar a correcuita”.
El dissabte 30 de setembre també és l’aniversari del Jordi. “Mai el celebro, però aquell dia vaig tenir la necessitat de trobar-me amb els meus, de tranquil·litzar-nos” explica. Sortint de la reunió, la Carme el va acompanyar a buscar canelons.
La mesura comunicada en aquesta reunió no la podia saber ningú. Més que mai, calia la màxima discreció perquè això funcionés. “Crec que el meu alcalde no ho sabia. Només ho sabia jo. És curiós com en aquells moments es va aconseguir molta confiança amb qui amb situacions normals no tindries” explica un dels voluntaris.
Passada la reunió de dissabte, els coordinadors del referèndum van rebre una sorpresa al seu correu electrònic personal. Són uns arxius en PDF: credencials per als coordinadors locals, pels observadors internacionals i per als RA; actes per constituir les meses electorals i un exemplar d’una papereta. Algun d’aquests papers ja els tenen, però també hi ha un arxiu que fins ara no havien tingut: el cens. Tot i això, i amb la situació exposada al matí, a priori aquest document ja no feia falta.

“Ens van donar indicacions per si algú ens trobava allà. A algunes persones les estaven seguint.”

ON ‘ESTAN’ LES PAPERETES?

Havia passat gairebé tot el frenètic dissabte i els coordinadors del referèndum encara no sabien res de les paperetes. “D’acord que a les reunions ens havien dit que ens arribaria tot, que no havíem de fer res, però és que faltaven menys de 12 hores!” explica la Dolors. Per això, molts dels voluntaris van activar un pla B particular per imprimir paperetes. “Com que no les tenia totes, uns dies abans ja havia anat a buscar sobres i tot” afegeix.
Sembla que l’entrada de la Guàrdia Civil en una nau industrial de Bigues i Riells, el 20 de setembre, on la policia va interceptar deu milions de paperetes, va afectar el repartiment al Lluçanès. Aquesta actuació es realitza en el marc de l’operació Anubis contra el referèndum, a instàncies del jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona.
A Prats de Lluçanès, el Jordi i la Carme havien quedat al vespre per imprimir-ne unes quantes. Mentrestant, a Cal Bach, se celebrava l’acte de benvinguda als observadors internacionals. Van estar-se fins a ¾ d’11 imprimint, però només n’havien fet mig miler. “Quan va marxar el Jordi, vaig anar a sopar amb els observadors, quan de sobte em van enviar un missatge amb una ubicació”, explica la Carme, que va fer un esglai de sorpresa. “A la 1 de la nit vaig anar cap a la ubicació. Vaig buscar algú que m’hi acompanyés, sola no hi hagués anat!”. La ubicació es trobava en un polígon industrial d’un poble osonenc. Era una nau industrial, sense retolar. “Quan hi vam arribar ens van dir que encara no ho tenien, ens vam haver d’esperar una hora més, lluny d’allà”. Als voluntaris els hi van donar totes les paperetes i els sobres necessaris pel seu poble.
L’alcalde de Sant Martí també va haver de fer aquest viatge. “Jo també em vaig haver d’esperar una estona, però quan ho van tenir, els deies el nom del municipi i t’ho donaven amb celeritat, sense preguntar res més”.
A la Dolors, de Sant Boi, aquesta notícia la va treure del llit. Havia anat a dormir d’hora, cansada per les accions dels últims dies i amb els nervis per l’endemà. “M’ho van dir a les 2 de la nit”, explica. Quan hi va arribar hi havia una mica de cua, i va trobar cotxes que intuïa que venien a fer el mateix.

“Vam aconseguir generar molta confiança amb qui en situacions normals no en tindries”

EL PRIMER D’OCTUBRE, UN DIA QUE DURARÀ ANYS

Envoltats, atabalats i apedregats amb tanta notícia, tanta querella, i tanta amenaça, el primer d’octubre va arribar sense saber ben bé com. L’estat espanyol havia fracassat en l’intent d’aturar el referèndum, no havia estat capaç de requisar ni una sola urna. La perícia dels centenars de voluntaris havien fet envermellir els serveis d’intel·ligència espanyols i havia posat contra les cordes el règim del 78. Els col·legis electorals havien passat la nit vigilats i ocupats, i el dia es despertava més d’hora que de costum. Entre les 5 i les 6 del matí la gent es va anar aplegant davant del seu col·legi electoral. “No m’esperava tanta gent” explica un dels voluntaris. “Fins ara ho havíem portat tots sols, i en aquell moment ens van sentir acompanyats”, expliquen la Carme i el Jordi. L’Oriol no sabia en quin moment s’havia d’entrar l’urna al col·legi. També van arribar els membres de les meses, i a Prats de Lluçanès, ho van resoldre de seguida amb gent voluntària. Finalment, tot el material va aparèixer i tothom va saber què havia de fer. “El moment que va entrar l’urna va ser espectacular, un moment d’eufòria col·lectiva” relata l’Anna, una habitant de Sant Bartomeu del Grau que ja havia passat la nit a l’escola. “Pocs minuts abans de les 8 encara no en sabíem res de les urnes, però ningú dubtava que arribaria” expliquen la Carme i el Jordi. Va ser el Toni que va entrar les urnes per una altra porta, d’amagat. O a Olost, per exemple, l’urna ja havia passat la nit al Centre Cívic.
A molts pobles van instal·lar altaveus per escoltar la ràdio o televisors davant del col·legi per seguir la jornada. Per això, es va poder escoltar l’anunci del conseller de la presidència Jordi Turull, que la votació es regiria per un cens universal. “Havíem guanyat abans de començar!” recorda l’Adri.
Les coses van començar a canviar als volts de quarts de nou del matí. “Els primers vídeos que vaig veure en vaig reconèixer les escoles, eren del meu barri, de Barcelona. Se’m va enfonsar l’ànima. No podia ser. Ho sabíem, però no t’ho imaginaves” explica el Jordi de Prats. “Quan en parlo encara em costa molt. Vaig veure imatges de Sabadell, d’on era de petita, i vaig veure els meus plorant” comenta la Meritxell, de Perafita.

“Dels primers vídeos que vaig veure en vaig reconèixer les escoles. Eren del meu barri, de Barcelona. Se’m va enfonsar l’ànima”

“Vam treure l’adrenalina necessària per tirar allò endavant” es reconforta en Jordi. Els voluntaris tenien la tasca de garantir el referèndum de la millor manera possible. Mentrestant, el poble s’unia i s’organitzava en milers d’activitats davant el col·legi: tallers, dinars populars, concert de Nyandú a Oristà, jocs de taula, ballada de gegants, vigilància, etc. “Es va fer molt poble” recorda l’Oriol. “Aquella comunitat de poble no l’havia vist mai. Fins i tot gent unionista es va apuntar a la festa, eren solidaris amb el que passava al país” apunta la Meritxell de Perafita.

La jornada va ser llarga. A tots els col·legis s’havia previst una actuació per esquivar qualsevol actuació de les forces de seguretat o per protegir els vots en cas de qualsevol incident. També per cobrir un fals relat amb els Mossos d’Esquadra, que van estar presents durant tot el dia davant de cada centre electoral. Els Mossos van intentar entrar als centres electorals, on es van trobar activitats populars, i en algunes poblacions van fer pressió per tancar el col·legi abans d’hora.

Les falses alarmes que la policia s’acostava es mantenien durant tot el dia, aquí i arreu del país. Conviure amb el neguit va fer que es dissenyin plans per burlar la policia i la coordinació entre pobles era ben viva entre grups de missatgeria.
El sistema informàtic també va ser una altra batalla que van atabalar els coordinadors i els membres de la mesa. Durant el matí, el sistema fallava constantment. El telèfon d’avaries estava saturat i costava molt mantenir un codi actiu durant molta estona. “Això ens superava, les condicions eren molt adverses” comenta l’alcalde de Sobremunt.
“Sóc una persona molt passional i vaig patir molt. Em va anar bé que hi hagués més gent, molt agermanats” explica la Dolors de Sant Boi.
El dia avançava i als centres de votació es va obrir el debat de si calia tancar el col·legi abans o no. “Recordo que algú em va dir: voleu que us cardin d’hòsties? Ho vaig passar molt malament. Si finalment això acabava passant, no m’ho perdonaria mai a mi mateix” explica el Jordi. “Rebíem moltes pressions, de la gent de fora el carrer, de trucades, de whatsapps, dels mitjans de comunicació… Havíem de garantir la seguretat de les urnes i dels vots, però també de la gent” memora la Carme emocionada. A la majoria de centres del Lluçanès, però, van convenir mantenir el centre obert. “Tancar era perdre”, expressa el Jordi.
A les 8 del vespre va tancar la jornada. Més de 5.500 persones havien votat al Lluçanès. Segons el lloc el recompte es va celebrar a porta tancada, al mateix col·legi o en un altre espai, però en llocs com a Santa Eulàlia, Sant Martí o Olost ho van fer a porta oberta, amb una gran expectació. La lectura dels resultats es va viure amb molta eufòria.
“El dia havia estat molt emocionant, mai hi havia hagut tanta gent concentrada durant tantes hores, però també havia estat molt difícil per les notícies que ens arribaven” comenta l’Anna de Sant Bartomeu. “Va ser un dia d’unió, de solidaritat. Teníem la sensació que hi érem tots, que ningú fallaria. Ens havíem de quedar allà fins al final”, rememora l’Adri. “Va ser molt bonic però vaig passar molts nervis. Com més avançava el dia, més malament m’ho passava. Et sents responsable i vaig acabar esgotat. Les condicions van ser molt dures” reviu l’alcalde de Sobremunt. L’Oriol es va sentir “com un engranatge més d’aquell dia, content d’haver-ho pogut fer”. El Toni recorda commogut aquell dia: “Em va tocar molt. Em sentia responsable de què havia passat. Havia treballat molt perquè hi hagués gent allà tot el dia i perillava que els fotessin d’hòsties, em va fotre molt”. “L’endemà vam tornar davant l’Ajuntament. Ho necessitàvem. La resposta de la gent, la implicació de tothom, va ser el millor de la jornada” apunta la Dolors.
La mateixa actitud es va repetir a tots els pobles i ciutats de Catalunya. La policia només va actuar en alguns col·legis, però ens van atonyinar a tothom, uns a cops de porra i els altres emocionalment.
Entre el dia 2 i 3 d’octubre els coordinadors del referèndum van haver de tornar les actes, degudament omplertes, en un dels locals on s’havien reunit dies previs. Així van acabar els intensos dels voluntaris del referèndum d’autodeterminació de Catalunya del primer d’octubre de 2017.

HO TORNARÍEU A FER?
Ho tornaríeu a fer? Els voluntaris tenen una resposta clara i immediata: Sí. Però després d’aquesta afirmació s’aborden els matisos. “Va ser l’experiència més bonica i frustrant a la vegada. Bonica, perquè a les 6 del matí es va unir el poble, i això ens ha enfortit. Frustrant, perquè el Govern i els representants no van saber-se fer forts per defensar el resultat” explica l’Albert, l’alcalde de Sobremunt. “Com a alcalde és frustrant. És cert que les condicions eren molt adverses, però també hi va haver falta de previsió. Si la gent no hagués respost com va fer, no hauríem votat”. I continua “Ho tornaria a fer sempre que es parlés clar a la gent, si sé que no s’ha d’implementar el resultat, no”. Per la seva banda, en Raül comenta que “portar una urna no és pas cap cosa. Et fan venir més por de fora que la que jo tinc. M’agradaria no haver-me d’amagar de res”. La Clara té clar que sí: “Ho tornaria a fer de seguida, per demostrar una altra vegada que tenim més nassos que ells, i tenim el convenciment democràtic que estàvem fent el correcte, ho vam fer molt convençuts”. El Carles creu que “ja hem votat i que després ens van enganyar. No hi havia les coses preparades i jugaven a qui la tenia més llarga” i l’Oriol defensa que “eren dies que s’havien d’haver aprofitat”. La Dolors afirma que ho tornaria a fer “mil vegades”, i que “no ens esperàvem aquesta repressió i repercussió tan brutal”. El Jordi explica que després del primer d’octubre encara va fer “coses pitjors”. La Carme comenta que “no veig que hagi tingut sentit. Segur que si, però em reca que no hagi servit per al que havia de ser”. “Vam ser molt crèduls, no em vaig sentir enganyat, però ens hi vam jugar molt, per molt poc” li replica el Jordi a la Carme. Tot i això, també comenta que “Ens vam despersonalitzar molt, ho vam entregar tot a una causa que creiem justa”. La Carme també afegeix que “ho vam fer pels que no hi són, i també pels que vindran”. Els dos conclouen que “encara hi creiem. Potser és una etapa que havíem de passar.”

“No veig que tingui sentit. Em reca que no hagi servit per al que havia de ser”

 

Llegeix “Les claus del reportatge” clicant aquí.

[/et_pb_text][/et_pb_column][/et_pb_row][/et_pb_section]