L’arbre va tornant d’allà on va venir (El desenllaç)
RAMON BAUCELLS
Avui ens toca esbrinar què passarà, o més ben dit què està passant, amb el cos sense vida del gegant Roure de la Senyora de Sant Boi. La primera pregunta que ens hem de fer és: hi ha vida després de la mort? I la resposta és: i tant que sí! Ara ho veurem.
Quan es mor una vaca o un vedell apareixen, com per art de màgia, una munió de voltors (Gyps fulvus) i en poc temps en queda només la pell i els ossos. També s’hi atipen molts altres animals com corbs (Corvus corax), garses (Pica pica), guilles (Vulpes vulpes) o les larves de les mosque (asticot) quan la carn està ja ben reposada… Doncs amb el cadàver del roure està passant exactament el mateix, però és una mica més difícil de veure.
Un cop mort, apareixen els xilòfags, que no vol dir res més que menjadors de fusta, i amb ells un munt de vida esclata.
La fusta de roure, dura i forta com un roc quan és biga, taula o llinda, a la intempèrie i estovada per la humitat, és atacada pels fongs i els bacteris, pels corcs, els tèrmits i altres animals com els picots, que la van esmicolant mentre busquen aliment o fan el niu. A poc a poc, el senyor roure es va esgrunant i encongint, convertint-se en un petit munt d’humus, terra d’aquella negra i flonja. I és en aquest lent procés de fermentació per part dels bacteris i de respiració dels menjadors de fusta que s’anirà alliberant CO2 cap a l’atmosfera.
I tornarà la màgia i farà desaparèixer el colós de fusta, que ja va desfent el camí, tornant d’allà on va venir, per esdevenir una altra vegada invisible als nostres ulls. I volarà per l’aire, qui sap si per tornar a formar part d’algun futur arbre monumental del Lluçanès, on lluçanesos i lluçaneses puguin meravellar-se i sospirar, tot expirant CO2 que l’arbre estarà feliç de convertir en fusta.
