L’arbre va tornant d’allà on va venir (segona part)

RAMON BAUCELLS

A l’escrit anterior ens havíem quedat buscant d’on va treure el monumental Roure de la Senyora la matèria per construir la gran estructura de fusta que ara, seca com el suro, es va desmuntant.

Vam veure que no havia sortit de la terra i tampoc de l’aigua, i la resposta és sorprenent: l’aire! Sí, la cel·lulosa, la lignina i els altres components de la fusta estan fets majoritàriament de carboni provinent de l’atmosfera. El Roure, mitjançant les fotosíntesi, va anar desfent el diòxid de carboni CO2, per quedar-se el carboni i alliberar oxigen, que nosaltres necessitem per respirar. És tot pura màgia, el Roure en realitat és aire solidificat, aire que potser la Senyora va respirar en algun moment, ajudant al Roure a tenir CO2 i, a canvi, el Roure li va tornar oxigen que ella anava respirant sota la seva capçada. I potser encara va ser més increïble la relació entre el Roure i la Senyora: imaginem una eruga menjant fulles del Roure, imaginem també que cau a terra, i una Perdiu (Alectoris rufa) que passava per allà se la menja i al cap d’uns dies, el masover, caçador empedernit, d’un tret la mata. L’endemà, aquella perdiués servida per dinar a la taula del Vilar, on la Senyora l’assaboreix i sense saber-ho, incorpora carboni que formava part de la perdiu, de l’eruga i abans de les fulles del mateix Roure. Realment tots som part del mateix.

I d’aquesta manera, la Senyora i el Roure van anar compartint més que les hores passades sota la seva ombra. Van compartir matèria que va passar de l’un a l’altre, igual com ha estat fent el carboni des de temps immemorials, passant de l’aire, als vegetals, als herbívors, als carnívors i tornant altre cop a ser invisible als nostres ulls. Com fa el viatge de retorn a l’atmosfera, ho explicarem al pròxim escrit…