“Treballem en equip, i sort n’hi ha. On un noarriba, arriba l’altre”

JORDI ROTA I LAURA GALLARDO

A Prats de Lluçanès, escrit per Nerea Sánchez Moreno i Bernat Conill Hernàndez

LA VOSTRA PROFESSIÓ HA ANAT EVOLUCIONANT I EL SERVEI D’AMBULÀNCIA AL LLUÇANÈS TAMBÉ HA ANAT CANVIANT. COM S’HA VISCUT DES DE DINS?
Jordi: Abans del 2006, el servei d’ambulància era dels Bombers i estava situat al Parc de Prats, jo en vaig ser usuari de jove! Temps enrere, trucar a l’ambulància era un tema tabú, ara la truquen per tot! Quan jo vaig començar fa 16 anys, s’entrava a treballar amb el curs de socorrisme bàsic, ara s’ha anat professionalitzant i actualment cal estudiar durant dos anys per poder treballar de tècnic al SEM.

CREIEU QUE ACTUALMENT EL SEM DONA UN BON SERVEI A LA POBLACIÓ DEL LLUÇANÈS?
Laura: A vegades, potser hi ha una percepció que l’ambulància de Prats ha d’estar sempre disponible, però sovint, ens envien fora de la comarca a fer serveis cap a Osona, el Berguedà o bé serveis interhospitalaris cap a Barcelona. Si en aquest moment passa res al Lluçanès i nosaltres no hi som, ha de pujar una ambulància des de Vic i alguns veïns poden pensar que el servei és lent. Tot i això, jo crec que la població valora la nostra feina i és molta la gent que et fa el típic
comentari: “jo aquesta feina no la podria fer!”.

Jordi: Quan hi ha una emergència, el SEM sempre t’enviarà l’ambulància que hi ha més a prop del lloc on has patit la urgència, i si és greu, puja l’ambulància medicalitzada de Vic o Berga. A part d’això, com que ens trobem en un territori rural amb zones de difícil accés i amb pobles disseminats, des de la central de coordinació sanitària no els tremola gens el pols a l’hora d’enviar l’helicòpter medicalitzat per als serveis greus i això és positiu. A l’ambulància de Prats, ajoritàriament, sempre hi ha algú treballant que és del Lluçanès i que coneix bé el territori. Això, la població de la comarca, ho agraeix.

QUINA ÉS LA PART DE LA FEINA QUE US RESULTA MÉS DIFÍCIL O US IMPACTA MÉS PERSONALMENT?
Jordi: Hi ha serveis que he viscut ara que, si els hagués viscut quan vaig començar a treballar, potser hauria plegat. A vegades, el que m’ha fet estar malament despré d’un servei és pensar: “Ho he fet bé? M’he deixat alguna cosa?”. Per això és important estar ben formats i treballar en equip.

QUINES SÓN LES QUALITATS QUE CREIEU QUE S’HA DE TENIR PER TREBALLAR A LES AMBULÀNCIES?
Laura: Els tècnics de l’ambulància hem de ser empàtics, respectuosos, hem de saber sostenir les persones en moments difícils. És una feina que exigeix unes qualitats que són difícils d’adquirir de cop, s’adquireixen amb el pasdels anys, a mesura que vas creixent com a persona i professional.

Jordi: Per fer aquesta feina no es pot ser massa cagadubtes, però també cal saber que mai estàs sol si no ho tens clar. A l’ambulància som un binomi i es treballa la complicitat amb el teu company. Treballem en equip i sort n’hi ha!
On un no arriba, arriba a l’altre.

COM VIVIU I GESTIONEU LA INCERTESA QUE SUPOSA LA VOSTRA FEINA EN MOMENTS DE TANTA TENSIÓ?
Jordi: A vegades, estàs tranquil a la base, et sona l’emissora i et diuen que has d’anar a atendre un nen d’un any que no respira. En moments així, jo he arribat a pensar: “què hi faig aquí?”. Però quan arribes a atendre una situació greu, encara que per dins potser estàs cagat, és important aferrar-te als protocols, transmetre seguretat i tranquil·litat i tenir clares les prioritats: no surtis del guió i tot anirà bé!
Laura: Si sabéssim els serveis que hem de fer durant la guàrdia, potser pensaríem massa. Els protocols precisament estan pensats perquè tu no et desviïs gaire i executis les accions que més puguin ajudar a la persona que estàs atenent. En aquesta feina et sents productiu, molts cops sents que el servei ha anat bé, que has hagut de pensar moltes coses i
que han ajudat aquella persona. L’adrenalina que et produeix aquesta feina, dona emoció. A vegades, es fa difícil transmetre el que sentim a la gent que no s’hi dedica.

TAMBÉ ATENEU MOLTS SERVEIS RELACIONATS AMB PROBLEMÀTIQUES SOCIALS I TEMES DE SALUT MENTAL, COM HO VIVIU?
Jordi: M’afecten més aquestes situacions que no pas la mort. Veure una família sense recursos, haver de traslladar a l’hospital la mare —que és el pilar de la família— i pensar que la canalla es quedarà sola a casa; o atendre una persona gran en situació de vulnerabilitat, sense les condicions mínimes de cura. També impacta molt quan atens una dona
maltractada i saps que probablement no hi haurà denúncia i que l’agressor tornarà el mateix dia. M’afecta més tot això.
Laura: I els prejudicis, que per norma general, té la societat sobre el suïcidi, quan es diu: “És un egoista, s’ha suïcidat!” i no, no és un egoista; potser patia una malaltia mental o potser, si hagués estat ben acompanyat, no hauria pres mai aquesta decisió. M’adono que amb això sí que hi ha molt tabú social.

DES DE FA UNS ANYS, A L’ABS DEL LLUÇANÈS ES VA ELIMINAR EL SERVEI NOCTURN DE METGE I INFERMER DE VUIT DEL VESPRE A VUIT DEL MATÍ. COM CREIEU QUE US HA AFECTAT LA RETALLADA D’AQUEST SERVEI ESSENCIAL?
Jordi: Qui més ho troba a faltar són els malalts crònics o la gent gran, i no perquè ho pensem nosaltres, ens ho diuen ells. Hem detectat que, des que no hi ha aquest servei durant la nit, fem algun trasllat a l’hospital que s’hagués pogut solucionar a casa seva amb el metge del CAP de Prats. S’ha de tenir en compte que traslladar algú que no ho necessita a l’hospital, li fa més mal que bé, és un trasbals.
Laura: Evidentment, com més recursos hi hagi, millor. Més protegida estarà la població. Per exemple, en el cas dels pacients terminals, si és possible i la família ho desitja, és preferible i digne poder-se morir a casa en un lloc tranquil, acompanyat de la família i d’un metge o infermer que pugui pal·liar el dolor i supervisar el procés.

AQUESTA FEINA TÉ MOLTS MOMENTS DURS, PERÒ TAMBÉ DEU HAVER-HI SERVEIS MOLT GRATIFICANTS.
Jordi: I tant! Un part és molt maco, si tot va bé. He assistit a dos parts. En un dels parts, quan vam arribar just havia acabat de néixer, i l’altre va néixer quan ja estàvem arribant a les portes de l’hospital. Tots dos van anar bé.
Laura: Recordo un servei a Vic. Vam atendre una pacient en parada cardiorespiratòria. Amb l’ajuda de l’ambulància medicalitzada, la vam poder reanimar. Al cap d’un temps, va poder parlar i fins i tot reconèixer un dels companys que havia estat aquell dia al servei. A mi no m’agrada el concepte que els de l’ambulància “salvem vides”. Prefereixo pensar que proporcionem recursos perquè aquella persona pugui tirar endavant. Per mi, els serveis més bonics són aquells en què aconsegueixes revertir situacions que semblaven impossibles.