“Crear de forma lliure és el procés més pur”

ENRIC PLA MONTFERRER,
MESTRE FORJADOR D’ALPENS

L’Enric Pla Montferrer és un dels mestres forjadors de renom al nostre país. Nascut a Santa Eulàlia de Puig-oriol i afincat a Alpens, treballa la forja i l’escultura des del taller que té a casa seva. Un taller menut, però que ha vist néixer obres de gran format i amb gran rellevància. Algunes d’aquestes obres esguarden pacients la quietud del poble, del jardí estant, formant una preciosa estampa que recorda un bosc d’acer. D’altres han viatjat lluny, com la sabata gegant que li va merèixer un premi i que es troba a la Ruta Almodóvar, o la bicicleta que recentment va presentar i que ja es troba de camí al seu destí final: Mèxic. Més enllà de les escultures, Pla s’ha especialitzat en la restauració patrimonial i en la forja modernista, faceta que l’ha portat, entre d’altres, a coordinar els forjadors de la Sagrada Família.

EN QUIN PUNT MADURATIU ES TROBA L’ENRIC D’AVUI RESPECTE EL DE FA DEU O QUINZE ANYS? Jo ara diria que estic en un moment molt bonic, perquè faig la feina que m’agrada, m’hi guanyo la vida, tinc la sort que m’arriben molts encàrrecs i puc triar-los una mica, i estic content perquè crec que després de 35 anys d’ofici on he anat sembrant molt, ara estic recollint, i això fa que em passin coses boniques.

COM QUINES? Per exemple, l’escultura de la bicicleta que em van encarregar des de Mèxic és una cosa que hagués pogut somiar però que no m’imaginava que es fes realitat. Em sento bastant realitzat perquè a la vida m’he anat marcant reptes i des de l’inici, he anat apujant el llistó, trobant-me coses que m’han anat marcant, com quan em van encarregar la feina del temple de la Sagrada Família.

AIXÒ ET DEU FER SENTIR MOLT SATISFET Em sento més madur, i un dels fets que m’ha passat, ja fa potser vuit o deu anys, és que les coses ja no em fan por, que em fan respecte, però no em fan por. Si abans patia molt per veure si ho sabré fer, com anirà, si me’n sortiré… Ara crec que domino uns materials i unes tècniques, i que això em dona una tranquil·litat perquè crec que tot el que m’arribi, si és possible de fer-ho, com serà que no ho fem. I això em porta a gaudir més de la meva feina. Em queda molt per aprendre perquè no soc enlloc i encara penso que la vida és un aprenentatge. Hi ha hagut moments de patir però ara també hi ha moments que ho gaudixo molt.

HI HA HAGUT MOLTS MOMENTS COMPLICATS? Jo diria no va ser senzill començar. Més que res perquè jo no vinc de família de forjadors, sinó que el pare era pagès, la mare treballava a la fàbrica, i jo un dia me’n vaig a l’Escola d’Arts, descobreixo la forja i allà començo a fer el meu camí com a forjador. I he hagut de fer moltes feines que a vegades no m’agradaven tant, però que m’han anat portant fruits; ara estic assumint feines que realment m’agraden i que em donen a conèixer. Per exemple, la meva tasca a la Sagrada Família fa que tothom més o menys em situi i d’alguna manera que confiïn més en mi . Alhora, també hi ha hagut moments durs, com la pandèmia de la Covid, ara fa quatre anys.

ENTRAR A TREBALLAR A LA SAGRADA FAMÍLIA VA SER UN PUNT D’INFLEXIÓ, PER TU? Sí, jo crec que sobretot de cara a fora. Et diria que jo sóc el mateix Enric que feia una porta o un element per qualsevol casa d’aquí al poble. Però vaig començar a entrar en el món de la la restauració i el patrimoni, i em vaig anar especialitzant en modernisme, fins que em va arribar l’encàrrec de la Sagarada Família.

EN QUIN MOMENT ES TROBA AQUESTA FEINA? Per acabar el temple encara deuen quedar uns 7 anys. L’any que ve s’acaba la torre de Jesucrist i de fet s’acaba el coronament de tota la teulada, però encara s’ha de fer la façana de glòria, al carrer Mallorca, entre d’altres coses. A dins el temple, amb temes de forja, encara ens queden 5 o 6 anys de feina. Hi ha molts nivells, té moltes alçades i fins ara s’ha anat solucionant el que és més a peu pla, però encara hi ha molts llocs on podries caure a baix i que hi falten baranes, proteccions i altres elements de forja. Encara queda molta feina per fer.

CANVIARÀ EL TEU DIA A DIA UN COP S’ACABI LA SAGRADA FAMÍLIA? Hi ha anys que la Sagrada Família m’ocupa un 90% del meu temps, i n’hi ha que m’ocupa un 20%. Sobre aquests plantejaments sé quan puc treballar més per altres cases, en altres espais modernistes o per clients privats i quan no. Alhora, quan l’acabem, penso que hi haurà una fase de manteniment, i això vol dir que em podria arribar a jubilar encara fent feines per la Sagrada Família, però també estic preparat per si demà em truquen i em diuen que ja no compten més amb mi. Segurament no m’arribarà mai un encàrrec tant gran o tant impressionant com aquest, però hi ha moltes coses a fer.

HAS DE REFUSAR ENCÀRRECS? Sí. Tinc la sort que em proposen molts projectes. A vegades hi ha constructores que es dediquen al patrimoni i que m’encarreguen feines i no les puc agafar, no perquè no m’interessin, sinó perquè igual tinc 6 mesos de feina a la Sagrada Família i necessiten algú que pugui posar-s’hi abans.

Fa uns anys que els encàrrecs em fan respecte, però ja no em fan por

MALGRAT TENIR TANTS ENCÀRRECS, TROBES TEMPS PER CREAR? Quan encarrilo uns quants encàrrecs seguits, hi ha un moment que dic “ara què és el que jo vull fer?” Si em ve de gust treballar una nova escultura de gran format, i sé que puc dedicar dos mesos que podré aguantar sense haver de fer altres feines, aprofito per crear, sobretot perquè això em permet sentir-me realitzat.

ÉS TAMBÉ UNA MANERA D’INVESTIGAR? També, sí. Al final és posar-me reptes. Si sé que hi puc dedicar un temps i uns diners, aleshores començo un procés creatiu que crec que és el més pur, i d’aquí en surt el meu meu estil. Gràcies a aquesta línia d’escultures, llavors, a vegades, algú reconeix les meves obres, per aquelles formes o per aquella manera de treballar, i això és una cosa molt difícil d’aconseguir. Però és també pel que lluito.

CONCEPTUALMENT, ACOSTUMES A REPRESENTAR MOLTES FORMES NATURALS. Sí, de fet penso que gairebé tot el que faig neix de la natura per això penso que és molt important el meu entorn. Crec que si fos en una ciutat canviaria la meva obra, igual que ho faria si fos en un desert. No hi ha res com poder treballar des d’aquí, poder ser amo del teu temps. Jo m’expresso bàsicament amb dues tècniques, una és la de la forja tradicional (escalfo el material al foc i el deformo a cops de martell o fent força), i l’altra és la de l’escultura de gran format, (jo tallo unes planxes, les soldo i creo un volum gran com si fos un sastre que fa uns pantalons). Penso que aquí encara tinc molt camí per recórrer, tot i que sí que em moc per sèries, i a vegades quan acabo una idea, com les torsions, els blocs o la sèrie mediterrània, necessito tornar a experimentar i a evolucionar cap a una nova idea.

HI HA LLOC PER LA FORJA AL MÓN ACTUAL? El món canvia però jo penso que és un bon moment pels oficis. Treballant a la Casa Batlló he compartit espais amb gent que fa trencadís i que estan fent una joia. I més enllà hi ha el fuster, que està fent aquelles portes del modernisme, amb formes orgàniques, i el vidrier, el ceramista, el picapedrer i el paleta. Actualment costa molt trobar bons operaris; no hi ha res gratuït, s’ha de pencar, s’hi ha de ser i s’ha de complir, però si compleixes, et formes i t’especialitzes tindràs molta feina. Aquí ens hem deixat portar per la titolitis i no hem format gent a un ofici i això ara ja ho comencem a patir.

PER AIXÒ FEU LA TROBADA? Tot ajuda. La trobada va bé per posar en valor l’ofici, i aprendre uns dels altres.//

FORJANT-SE UN NOM
Arribar a Alpens i demanar pel taller de l’Enric no és un fet estrany. Ell mateix admet que sovint rep visites de gent que s’interessen per la seva obra. I és normal, amb la trajectòria que ostenta. El que va començar com un ofici de proximitat, que el portava a treballar la forja en elements domèstics, ha anat evolucionant cap a elements de disseny, escultures de gran format i una tasca molt significativa: les obres de la Sagrada Família, que coordina des de fa gairebé deu anys, així com restauracions patrimonials d’altres edificis emblemàtics de primer ordre, com la Casa Batlló. Ens explica que aquesta evolució s’ha anat esdevenint amb els anys, i que segurament hi té a veure la interconnexió digital que actualment li permet viure i treballar al Lluçanès però donar-se a conèixer a tot el món. Ha rebut nombrosos encàrrecs i ofertes, des d’aquí i des de l’estranger, i s’ha anat fent un nom en el sector i en la societat en general. De fet, no és la primera entrevista que concedeix a LaRella, i també n’ha fet a altres mitjans d’àmbit nacional. Amb tot, l’Enric compta amb un equip de forjadors que oscil·la entre 2 i 7 persones, segons la feina que dugui entre mans. És un creador nat, amb ganes de seguir creixent, però sense oblidar els referents ni els origens: conversant, esmenta grans escultors, com Oteiza, Chillida, Gargallo o Miquel Xirau, però també té clar que és qui és gràcies a la terra que l’ha vist créixer, i a la família que el va educar de petit. Segurament, per això s’esmerça tant a posar el Lluçanès al mapa cada any que toca organitzar la Trobada de Forjadors d’Alpens.//

Un retrat en tres pinzellades
Un ideal de felicitat: Estimar i ser estimat
Un lema: “Per fer les coses bé cal: primer, l’amor; segon, la tècnica” d’Antoni Gaudí
Una afició: El Barça