“La nostra tasca és necessària”

CRISANT SOLÀ,
CAÇADOR DE PRATS DE LLUÇANÈS

Crisant Solà és membre de la Societat de Caçadors de Prats de Lluçanès, que està formada per gairebé una quinzena de persones. Solà també és un dels organitzadors de les proves de rastre que s’han fet els darrers dos anys al Lluçanès, unes proves poc habituals a Catalunya, però molt conegudes a terres franceses, d’on cada any n’han arribat la majoria de participats.
Al Lluçanès hi ha 11 colles de senglaners i aquest any han abatut més de 1.400 porcs entre totes. Els caçadors coneixen molt bé la distribució d’aquests animals, així com d’altres espècies de fauna cinegètica, això els permet tenir un retrat de com es comporten aquests animals a la zona, alhora que en controlen la població.

És difícil la convivència entre caçadors i la gent que va al bosc al Lluçanès? Ens hem trobat amb casos puntuals d’algun conflicte, algú que ens escridassa o que llencen les plaques per senyalitzar la batuda. Però en general aquí la major part de gent entén que la caça és necessària i tampoc hi ha molta afluència de gent al bosc, com passa a zones com Collserola.

Com ho feu per decidir on i quan caceu? A principis de setmana decidim els dies que sortirem, en el cas de Prats, normalment és un dia entre setmana i el cap de setmana, com la majoria de les colles del Lluçanès.
L’on és més complicat. Tenim un territori gran i no sabem mai on acabarem. D’hora al matí busquem els rastres que han deixat els porcs durant la nit i un cop els trobem decidim on comencem.

I llavors poseu les plaques de batuda? Sí, estem obligats a senyalitzar els accessos de la batuda. Tot i que sigui complicat, perquè aquí hi ha molts camins i és difícil poder senyalitzar tots els accessos a la zona. Però intentem senyalitzar els principals.
Això no vol dir que la gent no pugui passar, només avisa. El que sí que agraim és que si a la gent li és igual passar per un lloc que per un altre, no passi per la zona on cacem. Així evitem riscos.

Però tothom pot passar per on vol. Què els hi diries? Els aconsellaria que anessin amb roba vistosa i que xerressin o cridessin de tant en tant perquè així sabem que som dins la cacera i evitem riscos.
Nosaltres quan detectem una persona dins la zona de caça ens avisem per les ràdios. Diem per on entra i cap on veiem que va, així estem a l’aguait. Prioritzem la seguretat.

Teniu alguna altra mesura de seguretat que hàgiu de complir? A l’hora de disparar hem de procurar que sempre que hi hagi alguna cosa a darrere, un turonet o terra on es pugui clavar la bala si fallem. Per tant, si veiem un animal a dalt d’un turó, per exemple, no dispararem mai.
I estem obligats a recollir les baines. No s’haurien de trobar mai baines al bosc.

També us cal un permís per poder tenir armes? Sí, cal tenir una llicència d’armes que la dona la Guàrdia Civil, després de superar una prova teòrica, una pràctica i una revisió mèdica completa cada cinc anys.
A més hi ha les normes de seguretat que tot caçador ha de saber.

Com per exemple? Només podem caçar quan hi ha claror de dia i ens hem d’allunyar una distància concreta de les zones de seguretat.

Què feu dels animals que caceu? Ens els passen a recollir unes empreses d’escorxadors que es dediquen a la carn de caça i la venen per consum humà, la major part a països de l’est.
Des de fa uns anys, per cada senglar que nosaltres entreguem a una empresa d’aquestes la Generalitat ens paga uns 20 euros. Són uns diners que ens ajuden a pagar despeses, però no cobreixen ni un 20% de les despeses que tenim. Aquí Prats, per exemple, cobrem uns 2.500 euros la temporada. Si mires el que valen els equips, cotxes, mecànics, gossos, 2.500 se’ls gasta un sol caçador al cap de l’any i som 15.
Vull dir que és una ajuda, però que hi ha un cost important darrere que assumim nosaltres. Ara, que tampoc és per queixar-nos perquè, al final, per nosaltres és una afició i com qualsevol altra afició, cadascú se la paga. Només que nosaltres, a més, estem fent una feina que és un bé pel país.

Per què una feina? S’ha convertit en una obligació, entre cometes. Hi ha molts pagesos que tenen incidències amb porcs, que se’ls mengen el que tenen als camps i llavors ens demanen que anem a caçar allà aquella zona, i així ho fem.

Qualsevol pagès us ho pot demanar? No. Els propietaris han d’avisar a la colla de la seva àrea.

Les àrees de caça coincideixen amb els límits de cada municipi? No, per exemple nosaltres (Prats) tenim alguna part de l’àrea que és en terme de Merlès i una altra part d’Olost.

Hem demanat a la Generalitat que posi tanques cinegètiques al llarg de la C-62

Però un senglar no fa cas a les fronteres i menys quan l’empaiteu. Què feu llavors? Clar, un cop aixeques un senglar, no saps cap on anirà. Llavors el que fem és avisar a la colla d’allà que ens hi ha marxat un senglar i ens coordinem entre els caps de colla. A última instància també és un tema seguretat.

Cada cop hi ha més veus crítiques amb la caça que afirmen que tampoc és una bona mesura de control per aquestes espècies. Com ho veieu vosaltres? Els caçadors tenim o se’ns ha creat una imatge de ser els dolents de la pel·lícula. Però en realitat, no fem res il·legal, al contrari estem fent un servei a la població i ho intentem fer amb la màxima ètica possible.
El que tinc clar és que aquest any hem mort 1.400 senglars al Lluçanès i 700 eren femelles. D’aquestes, 500 ja podien criar i si comptem que tenen una mitjana de 4 cries, fes números: 500 per 4 són 2.000 senglars més que hi hauria hagut l’any que ve. Més els que no hauríem caçat, que són 1.400. En total, passaríem a tenir una població de 3.400 senglars més menjant-se els camps i corrent per tot arreu, també per carreteres.

Cada cop són més habituals els accidents de trànsit amb animals. Sí, per això hem demanat a la Generalitat que posi tanques cinegètiques al llarg de la C62, com les que hi ha l’eix transversal, per evitar que els animals travessin pel mig.

Més enllà de cabirols i de porcs senglars, que més es caça al Lluçanès? Deixant a banda tota la caça menor, com conills, becades o tords, al Lluçanès també hi ha cérvols. Fins fa uns anys, els que teníem més a la vora estaven focalitzats a la zona de Sant Jaume de Frontanyà i la Pobla de Lillet. Ara sabem que hi ha cérvols a Merlès, Lluçà, Alpens i Sant Bartomeu.

Sant Bartomeu no queda una mica lluny? És un cas un mica curiós perquè així com a Merlès, Lluçà i Alpens la població s’enganxa amb la bossa de Sant Jaume, a Sant Bartomeu van fer com un salt perquè entremig pràcticament no n’hi ha.

Hi ha relleu dins el món dels caçadors? No gaire. No puja gaire jovent, la societat ha canviat. Abans molta gent anava a caçar, ara som pocs. I la imatge que s’ha fet dels caçadors tampoc ajuda a fer que hi hagi relleu.
Però estem fent una tasca que és necessària, més enllà que sigui la nostra afició. Si no hi fóssim nosaltres, la Generalitat hauria de reduir la població, perquè els danys que causen aquests animals hi continuarien sent.//

LA CAÇA, L’ESPORT MÉS MAL VIST
Al llarg del temps, però especialment des de finals del segle passat, s’ha construït tot un imaginari entorn la figura del caçador que sovint no s’ajusta del tot al col·lectiu. Tot i que a zones rurals la seva figura no està tan malvista com a entorns més urbans. Aquest col·lectiu d’un temps aquí té molts ulls posats a sobre per què la seva afició més que guanyar adeptes, guanya crítics.
És poc habitual que se’ls doni veu i sovint, quan la tenen, és perquè ha passat alguna cosa no gaire bona. Però volia conèixer què fan, perquè ho fan i si és necessari fer-ho. No pretenc obrir un debat sobre quina és la millor manera de portar un control cinegètic de determinades espècies, per això ja hi ha els experts i tenen els seus debats, ni tampoc sobre la convivència de la gent que va al bosc. Aquí només llegireu el que diu un caçador de la seva afició, que ja ha esdevingut una mica una feina.

Un retrat en tres pinzellades
Un ideal de felicitat: Que la salut ens respecti, la resta es pot canviar!
Un lema: Un és amo del què calla i esclau del què diu
Una afició: La caça