“Cal pensar pel bé de tots”

FELIP SOLDEVILA
ANTIC MOSSÈN DE SANT BOI

Felip Soldevila va néixer a Torelló l’any 1933. De ben jovenet ja va iniciar la vida eclesiàstica, exercint primer com a vicari i més tard com a mossèn a nombroses parròquies de la Plana de Vic i del Cabrerès. L’any 1994 va esdevenir el rector de Sant Boi de Lluçanès, d’on pràcticament ja no es va moure fins que es va retirar, l’any 2023. Durant aquesta etapa, s’encarregava de les parròquies de Sant Boi, Sant Agustí, Sobremunt i Alpens, tot i que en determinats períodes també va regentar-ne d’altres, com Sant Feliu Sasserra, Perafita o Sant Bartomeu del Grau. Durant uns anys també va exercir com arxiprest del Lluçanès. Soldevila és una persona que va estar molt arrelat al territori, i va liderar nombroses iniciatives de restauració del patrimoni religiós.

COM VAN SER ELS SEUS INICIS COM A MOSSÈN? Vaig tenir ganes d’anar al seminari ja des de petit. Als 10 anys hi volia anar, però un mossèn que era com de la família va dir als meus pares que esperessin un temps, per si canviava d’opinió. Finalment, als 12 anys hi vaig entrar. Els estudis van ser 5 anys a La Gleva, i llavors 8 al seminari de Vic. Un cop acabats, el primer lloc on vaig anar de mossèn va ser a Vinyoles d’Orís. Allà hi vaig ser només 7 mesos, perquè un company del meu curs, que també era del meu poble, es va posar malalt, i em va tocar substituir-lo.

COM VA CONTINUAR LA SEVA TRAJECTÒRIA? Llavors em va tocar fer de vicari a Campdevànol i a Tona. A Tona hi vaig estar dos anys, i vaig agafar més experiència, perquè el mossèn se’n va anar una temporada a predicar una missió a l’Argentina. Em vaig quedar jo sol, i vaig començar a refer coses que ell tenia mig abandonades. Després de Tona em van portar a Ripoll, on vaig fer de vicari durant quatre. Allà érem dos vicaris i el rector. Vaig marxar d’allà quan ja tenia més de 33 anys.

DE VOSTÈ ES DIU QUE SOLIA TENIR UNA RELACIÓ PROPERA AMB LA GENT I AMB L’ENTORN. Sí. Després de Ripoll em van fer anar a Tavertet. Vivia a Vic, però anava a Tavertet un cop a la setmana. Va ser molt agradable, perquè era un poble petit i vaig fer-me amic de tothom. La gent m’explicava les seves coses, i diria que tenia bona relació amb tothom. Allà vam restaurar tres esglésies. Jo era jove i treballava com un manobra més. Una d’elles era una ermita, que és molt bonica, Sant Nazari. S’havia mig aterrat, i van venir els voluntaris del poble. Els ciutadans van pagar tot el material. Van venir 40 i tants homes, a treballar-hi, i en un matí vam fer tota la feina. Recordo que llavors vaig dir missa, i es van menjar quatre xais. Van treballar molt, però van tenir premi.

ALESHORES JA VA ANAR A PARAR A SANT BOI? Va tornar a ser hora de moure’m em van oferir tres llocs: Taradell, Santpedor o la Pietat de Vic. Em vaig quedar a Vic perquè tenia un germà que estava molt malalt i volia estar a prop d’ell. Tot i així, a mi m’haguera agradat tornar a Tavertet o l’Esquirol. De fet, m’ho havien promès, i em feia gràcia, però resulta que van donar-ho a un altre. Jo em vaig enfadar una mica, i aleshores em van oferir anar a Rupit o a Sant Boi. Em van dir: si vas a Sant Boi, ens fas un favor. I així ho vaig fer. Recordo que quan vaig arribar-hi em va espantar una mica veure aquella església, que de dins era negra i deixada, i vaig pensar “aquí hi ha molt per fer”.

LA SEVA ÈPOCA A SANT BOI VA SIGNIFICAR LA RESTAURACIÓ DE MOLTS ELEMENTS. Quan vaig arribar a Sant Boi tenia d’escolans el Marc Parés (l’alcalde actual) i el Xevi Verdaguer. En Xevi tenia un parent que vivia a Vic i que sabia que a la Pietat havíem fet obres, així que va sortir la idea d’arreglar l’església del poble. El primer que vam fer va ser arreglar una mica la rectoria, perquè hi havia coses que no estaven bé. Vam fer la cuina nova. I després d’això, l’obra grossa va ser la teulada de l’església. Jo tinc sempre aquesta idea; que un ha de cuidar el lloc on s’està, i per tant no vaig patir-hi gens. Em semblava que era la meva obligació.

AIXÒ EREN INICIATIVES DEL CONSELL PARROQUIAL O SEVES? A vegades es proposava des del Consell parroquial i d’altres vegades era iniciativa meva. Hi ha una cosa molt important, també, i és que mai vam deure un cèntim. Sempre, quan es feia una cosa, ja s’havia previst com es pagaria. Si ho suméssim tot, ara, potser quedaríem parats, però aleshores va anar sortint. Per pintar l’interior de l’església, per exemple, vam comptar amb donacions dels empresaris Purtí i Ballús.

QUINA RELACIÓ TENIA AMB LA GENT DELS POBLES ON EXERCIA? Jo tinc la sensació que era amic de tothom. A vegades em trobava gent que em deien: “jo estic content amb vostè però no vaig pas a missa”. Jo els contestava:, “si veniu, us rebrem bé”. Recordo que el primer que vaig conèixer quan vaig arribar allà a Sant Boi va ser el Sendo, el pastisser. Em van rebre contents pel fet que jo era un capellà jove, i em sembla que el mossèn d’abans era molt tancat. Per veure’l havies d’anar a la rectoria, i a vegades tenia tendència a renyar una mica la gent. Jo voltava força pel poble, parlava amb la gent, i a vegades també havia anat a dir missa a les capelles de les cases de pagès.

A Sant Boi em van rebre contents pel fet que jo era un capellà jove, voltava força pel poble i parlava amb la gent

DIUEN QUE VA OBRIR L’ESGLÉSIA AL POBLE, PER EXEMPLE, ACOLLINT L’ACTE DE LA NIT DE REIS. Sí, i no només el dia dels reis, sinó també per altres actes culturals que l’haguessin de menester. Llavors s’hi feien concerts de música clàssica, per exemple. Hi va haver una temporada que venien els de l’escola de música del Liceu. I venien de bona gana.

I EN LA SEVA TRAJECTÒRIA HI HA ALGUNA COSA QUE HAGUERA CANVIAT? Sí, i a més he de confessar una cosa; sempre he sigut més aviat poruc; per exemple, em feia por de parlar en públic. Tant, que al seminari ens feien enfilar a una trona al menjador i ens feien dir un sermó per practicar, i jo no sé com m’ho vaig fer, però me’n vaig escapar. Em feia por. En fi, havia de poder ser més decidit. M’havien ofert estudiar a la universitat i els vaig dir que no, que en tenia prou amb el Seminari. En tenia prou en ser rector a un poblet, no m’atrevia a anar a una ciutat. També vaig deixar passar la idea de ser missioner. Cadascú té la seva mania, i aquesta era la meva. Ara potser ho faria diferent.

CREU QUE ARA HI HA UNA CRISI DE FE? No solament de fe, sinó també de política. Aquí i a Europa. El jovent, desencantat perquè no s’han resolt tots els problemes, ara se’n van a la dreta. Va ser igual també que la reacció que hi va haver aquí quan la majoria de bisbes es van posar al cantó d’en Franco. N’hi havia algun que no, per exemple Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, que va haver de marxar exiliat juntament amb en Ventura Gasol, qui havia salvat l’església de Sant Boi quan era Conseller de Cultura de la Generalitat. Però en definitiva, penso que ara està passant una cosa semblant.

QUIN CONSELL DONARIA A UNA PERSONA JOVE QUE S’HA D’AFRONTAR AMB AQUESTA REALITAT ACTUALMENT? Que pensi, que es guiï pels seus criteris i no pas pel que diran. Perquè sembla que és com si fos una moda, eh? Cal que cadascú pensi el que més li convé i el que més convé, no per ell sol, sinó perquè ell sigui més útil per la vida de tothom. Perquè fins i tot hi ha persones que no són catòliques, però en canvi són persones com cal. Els que treballen en ONG, els que treballen en voluntariats… El jovent que no siguin egoistes, que hi pensin en això, amb el seu cap, i pensant a ser útils a la societat.

QUINS VALORS HAN CONDUIT LA SEVA TASCA COM A MOSSÈN? Una vida de servei als altres. No treballar per mi, sinó treballar pels que ho necessitin.//

MOSSENS ABANS I ARA
Amb el mossèn Felip conversem al vestíbul de la casa sacerdotal, sota la impassible mirada dels personatges d’una rèplica d’un retaule romànic que contemplen el pas dels dies a la paret estant. A la casa sacerdotal s’hi estan alguns mossens retirats, i també hi viuen algunes dones que els havien assistit durant la seva activitat. Parlem d’experiències, anècdotes i reflexions que són fruit d’anys de dedicació al sacerdoci, i sobretot de vinculació als pobles on va exercir. Sense necessitat d’esforçar-s’hi gaire, Soldevila recorda amb detall totes les reformes que es van fer a la parròquia de Sant Boi i a les veïnes, l’any que es van dur a terme i fins i tot el cost que van tenir. Explica com van aconseguir implicar altres òrgans, com la Diputació, en la restauració del patrimoni religiós del poble. Com van posar en valor aquest patrimoni (per exemple, quan es van adonar que algunes de les peces de roba sacerdotal que es conservaven dataven del segle XVII i que, per tant, va caldre adequar un espai on exposar-les). Recorda les visites d’alguns polítics a la parròquia, però sobretot destaca petites experiències que va compartir amb la gent del poble i que són les que l’omplien d’orgull. En definitiva, rememora una vida que exemplif ica una figura sacerdotal que sembla que ja és pròpia de temps passats, la d’un mossèn vinculat al poble i a la seva gent, i que transcendeix l’activitat religiosa. Ell mateix reconeix la complexa situació que travessa avui l’Església i que segurament és un reflex, també, dels canvis del nostre món, que es mou a una velocitat vertiginosa sota l’atenta mirada dels segles passats.//

Un retrat en tres pinzellades
Un ideal de felicitat: Viure intensament la fe
Un lema: Pensa per tu i pel bé de tots
Una afició: La música